Dar la cara / Larry Brown

No és el primer llibre que ressenyo de Larry Brown, abans han caigut aquests, i serà el darrer mentre la gent de Dirty Works no en tregui més.

Aquest senyor era el puto amo, i en aquests contes ho demostra. Peces petites però on hi ha tots els elements que en són característics, gent colpejada, castigada, més enllà del que és suportable, entre gent que està igual o pitjor. Hi ha alcoholisme, treballs de merda, violència, armes i trets… tot com un embogit còctel del que no pot sortir res de bo, i evidentment, no en surt.

Això és del conte que dóna títol al llibre Dar la cara:

—¿Vas a seguir viendo eso? —dice ella, pero lo dice con voz soñadora, besándome, como si no le importara mi respuesta.

No digo nada al apagar la tele. No puedo hablar. Pienso en nuestra luna de miel, en aquella pequeña habitación de Hattiesburg, cuando ella se llevó los brazos a la espalda y echó los hombros hacia delante, en cómo se aflojaron y cayeron las copas del sujetador cuando se deslizaron los tirantes por sus brazos. Creo que el primer amor es el mejor, que uno ya nunca encuentra nada mejor. Lo hizo como si me estuviese diciendo: “Aquí estoy, soy toda tuya, enterita, para siempre”. Nada ha cambiado. Ella apaga la luz y ambos tendemos los brazos para encontrarnos en la oscuridad, como dos ciegos.

https://www.flickr.com/photos/mcgraths/
Project 50 – Day #6 (Midnight) © Sean McGrath, Creative Commons.

I això de Kubuku a las riendas:

Sue ya está harta.

—¿Cuándo vas a admitirlo? —dice.

—¿Admitir qué?

—Ya lo sabes, amiga. Que vienes a emborracharte aquí todas las noches. Hasta las tantas.

Ella dice:

—No sé de qué me hablas —como si se sintiese ofendida. Ella bebe a diario. Incluso los domingos. Sobre todo los domingos. Los domingos son lo peor porque no hay nada abierto. Como no se pase por la tienda el sábado por la noche, el domingo por la tarde va a estar subiéndose por las paredes. Ha llegado a emborracharse viendo la misa que retransmiten por la tele el domingo por la mañana, hasta deprimirse y acabar inconsciente antes de la hora de comer. Entonces Alan y Randy tienen que volver a comer pastel de pavo.

https://www.flickr.com/photos/modofodo/
Happy Daze Liquor © el-toro, Creative Commons.

Un dels contes és en forma de poema, l’argument és que un cotxe atropella al gos d’un nano, quan el cotxe torna enrere per recuperar la llanta el nano decideix que és de justicia llençar-li un maó, el maó trenca el vidre i impacta al conductor que queda inconscient i el peu s’enfonsa en un acte reflex a l’accelerador… fins un arbre proper… us imagineu el quadre.

Això d’El viejo Frank y Jesús:

Ahora la casa está en silencio.

El jardín también.

Si el viejo Frank estuviera aquí querría salir. El viejo Frank. Viejito y bueno. La cosa más feliz que os podáis imaginar. Saltaría para quitarte la galleta de la mano. Saltaba casi un metro. Y meneaba ese rabo regordete con todas sus fuerzas.

El viejo Frank.

El señor P piensa ahora que lo mismo tendría que haber disparado a su esposa en lugar de al viejo Frank cuando empezó a sugerir que había que cargarse al viejo Frank. Ahora es demasiado tarde.

O el personatge protagonista de Vida nocturna, en un parell de fragments:

https://www.flickr.com/photos/johnnysilvercloud/
Beard of Sorrow © Johnny Silvercloud, Creative Commons.

Hace ya tiempo que llegué a la conclusión de que no es fácil satisfacerlas, al menos no para mí. Hay tíos que pueden abordarlas sin más y ponerse a hablar con ellas tan campantes, contarles lo que sea. Yo no. Yo tengo que esperar, armarme de valor, tomarme unas cuantas cervezas. Tengo que quedarme un rato sentado, en una mesa o en la barra, y estudiarlas detenidamente hasta dar con una que parezca que no vaya a rechazar mis avances. Esto suele significar elegir a una que está sola, que quizá sea un poco mayor que el resto o que incluso no tenga muy buena pinta. A veces espero a que se ponga a bailar con otro hombre, solo entonces me lanzo y entro en acción cuando vuelve a sentarse. A veces, si veo a una cuyo aspecto me atrae, hago que le lleven una copa a la mesa. Pero ya digo que no es fácil.

[…]

https://www.flickr.com/photos/rdissell/
IMG_0463 © Rachel Dissell, Creative Commons.

—Estás divorciada —digo.

—Ufff. Ojalá.

He aquí justo lo que menos necesito en este momento: enrollarme con alguien que tenga más problemas que yo. Como si no me bastase con la condicional. Lo que menos me hace falta ahora es enrollarme con una tía que va a pasarse toda la noche ahí sentada contándome lo bien que la follaba su marido. Pero tiene unos pechos realmente estupendos. Y no creo que me haga ningún daño sentarme un rato con ella a charlar. Puede que esté tan sola como yo.

—¿Entonces? ¿Separada? —le pregunto.

—Sí.

—¿Desde hace mucho?

—Unas dos semanas. Pero mira. Me importa una mierda lo que haga ese lamentable hijo de puta. Por mí, como si no vuelvo a verle en toda mi vida.

—Y has salido a pasártelo bien.

—Ni lo dudes.

Le digo que creo que eso podemos arreglarlo.

https://www.flickr.com/photos/jeepersmedia/
Lumber © Mike Mozart, Creative Commons.

Em declaro fan absolut del penúltim conte del recull Adiós a la ciudad, sensacional, no poso cap fragment, hauria de copiar el conte sencer i és relativament llarg, possiblement el més llarg amb una vintena de pàgines que es llegeixen en un sospir.

Si voleu començar amb alguna cosa de Larry Brown aquest és el llibre, una degustació de Brown a xupitos per estar segurs de si és el vostre estil de llibre abans de decidir-vos a les seves molt recomanables novel·les.

Barcelona 2101 / Valentí Puig

Primer llibre d’aquest autor, a vore què tal surt. El principi un argument situat en una Barcelona distòpica sona prou bé, almenys d’entrada.

Un dels problemes o característiques de la ciència-ficció és que cal explicar moltes coses, i normalment ningú s’hi entreté abans i aquestes coses les anem descobrint a mesura que llegim. OK. I ja des del principi una crítica, em sembla bé que es vulgui “fabricar” un llenguatge propi, però fer-ho a base de farcir-ho de paraules en anglès no sé si és molt realista, i a més a més hi ha un detall: jo sé anglès, però la gent que no en sap es veurà obligada a recorrer a un diccionari, com em passaria a mi si a l’autor li hagués donat per enlloc de l’anglès fer servir el francés o l’alemany. Les notes al peu amb la traducció de qualsevol cosa que no estigui en l’idioma del llibre són necessàries!

https://www.flickr.com/photos/debaird/
*see attached © debaird™, Creative Commons.

Tenim robots, humans modificats, i una societat bastant apàtica on treballa qui vol a la ciutat-estat de Barcelona DF. Tot ho controla una intel·ligència suprema, la Màquina, els robots van anar sent progressivament millor que els humans i al final han ocupat el poder. A més a més el protagonista, en Frisco, descobreix per la resistència que comencen a haver-hi robatoris de nadons humans. Robots que volen descendència roben bebés humans.

Frisco anava sempre en botes i pantalons de muntar. Havia nascut a Barcelona, de pare mort sempre present i mare autocràtica. Nasqué agressiu, tingué una infància infeliç, lluny dels afectes, en un internat. Estudiant precoç, obtingué una beca pel SomaFree de Panamà. Mom defensava successives causes amb tanta intensitat —com per exemple la pedagogia unitària— que havia fet que Frisco passés la infància i l’adolescència en un internat mixt centreamericà on cohabitaven humans abandonats per la família després de nèixer i clònics postincubació, tots acollits per l’Estat en un règim creatiu. A la nit, per la finestra del dormitori general veien passar tot de monstres electrònics que eren conduïts a l’extinció per incapacitat, reduïts per l’ús a la condició de ferralla. Després, no podien dormir i, especialment els clònics tenien la premonició atroç del dia en què passarien per davant de la finestra d’algú, vençuts per l’obsolescència i la fatiga de materials.

https://www.flickr.com/photos/jxson/
Trip to the dump © jxson, Creative Commons.

L’entorn està molt pensat, l’autor ha donat moltes voltes a com ha de ser aquesta societat en aquesta futura i bastant tètrica Barcelona DF. Si la història està al mateix nivell de treball aquest serà un molt bon llibre, malauradament no és el cas. La història és una excusa per retratar aquest món i és tractada com a tal, no pas com a centre i nucli del llibre. I és una llàstima. La història és molt plana, amb anades i vingudes, sense tensió dramàtica, i cap al final amb un desvari místic que se m’ha caigut una mica de les mans.

En resum: ambientació i llenguatge? Molt bé. Personatges i argument? Per aquí falla la cosa. Tota la part d’ambientació i de retratar aquest món futur amb la seva societat, les seves religions, les seves distraccions… està molt ben feta però la part de la història sembla més un esbòs esquemàtic que un llibre acabat i rodó, no és rodó, almenys en aquest aspecte. Un llibre que promet i que per mi es queda en això, en una promesa.

Sempre hem viscut al castell / Shirley Jackson

Sembla que aquest llibre és un clàssic del terror, i que el publiqui L’Altra és una garantia prou ferma com per decidir-m’hi.

Només començar a llegir notem que alguna cosa no va alhora. L’hostilitat que des del poble tenen a la família Blackwood no és normal sota cap punt de vista, ni racional tan sols.

I el millor és el principi. El llibre avorreix, no hi ha per on agafar-ho, una trama confusa que pràcticament no avança o ho fa sense aclarir gaire res del que sigui que passa. No entenem perquè passa el que passa, sembla que tots són morts, i aleshores queda una història de fantasmes o… No.

Està ben escrit, sí, i és curt, que sempre ajuda. I aquestes són les seves úniques virtuts, gràcies a l’extensió limitada l’he acabat, amb més pàgines ni tan sols ho hauria fet. L’única cosa que m’ha fet por d’aquest llibre ha estat el que m’he arribat a avorrir.

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.