Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Vaig descobrir aquesta autora a través de Leviatán, de Paul Auster (també en parlo al blog antic), com a personatge. Per mi va ser la segona esposa de Paul Auster molt temps, no ajudava gaire que quasi no tingues obra publicada aquí. Aquest llibre sembla ser un dels més celebrats de l’autora, som-hi doncs!

La veritat és que en començar a llegir noto una atmòsfera semblant als llibres d’Auster, als bons llibres, no als normalets. Un estil que tot i ser dens passa amb molta facilitat, i de seguida ens endinsem en la vida de dues parelles, Leo i Erica i l’artista Bill i la seva dona la poetessa Lucille. Les dues parelles a més a més tenen el primer fill pràcticament alhora i el matrimoni Bill-Lucille es trenca quan ell decideix que el seu amor era la model dels seus primers quadres, la Violet.

Em pensava que tindria més temps per cartografiar el teu cos, per traçar-ne els pols, els contorns i el terreny, les regions interiors, tant les temperades com les tòrrides: una topografia completa de pell, múscul i os. No t’ho havia dit, però m’imaginava tota la vida fent-te de cartògrafa, anys d’exploració i descobriments que no pararien de modificar el traçat del meu mapa. Sempre caldria tornar-lo a traçar i configurar per adaptar-se a tu. Estic segura que m’he deixat coses, o que les he oblidades, perquè la meitat del temps m’he passejat pel teu cos totalment èbria de felicitat. Encara hi ha llocs que no he vist.

https://www.flickr.com/photos/125382597@N08/
Black Monday (1987) 黑色星期一 © Roger Hsu, Creative Commons.

Les dues parelles (o dues i mitja) transitaran pels feliços 80 amb l’ombra del black monday al damunt, una crisi econòmica que no pot evitar recordar la més recent que hem viscut. Molts nous rics i moltes fortunes sortides del no-res van tornar al no-res.

En Bill va capejar la crisi perquè tenia diners al banc, i tenia diners al banc perquè vivia atemorit pel passat, per la nefasta pobresa que l’havia obligat a fer de guixaire i pintor de parets. Aleshores estava casat amb la Lucille, i em vaig adonar que en Bill parlava d’aquella època de la seva vida cada cop amb més malenconia, com si vista retrospectivament hagués esdevingut més fosca i més dolorosa que quan l’estava vivint. En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim.

No és el cas dels protagonistes, Leo és historiador de l’art, Erica de Henry James, i Bill és artista i la Violet investiga coses com el tractament mèdic de la histèria, una malaltia mig inventada que tenia com a víctimes les dones, d’aquí passa als trastorns alimentaris que també se centren més en dones, no li interessen tant els aspectes mèdics com la psique de les pacients.

https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_Darger
© Henry Darger.

Però passen coses, coses (ho sento) molt Paul Auster, i ens agafa per sorpresa i tot s’enfonsa i ens trobem amb un llibre nou… abans de la pàgina 200 d’un llibre més de 400. És un llibre dens, que es llegeix molt bé perquè enganxa. Tenim una radiografia de les relacions humanes, de les ruptures i les pèrdues, i també del món de l’art, i dels estudis que abarquen temes “femenins” (les pacients “histèriques” eren dones, els trastorns alimentaris afecten a dones en una proporció molt major que homes, i així) que no deixen de ser un reflex de la societat que hem creat. I com tot aquest, diguem-ne ecosistema, evoluciona al llarg dels anys, a partir de dues parelles joves i els anys i la vida.

Un dels punts que potser més em sorprén és que el protagonista principal sigui un home, sobretot perquè l’autora és una dona, un pensaria que li resultaria més senzill ficar-se en la pell d’una dona.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© Creative Commons.

El llibre va enganxant a mida que s’avança i cap al final ja no el podem deixar. I ara un detall, el personatge Mark està inspirat en el fill del primer matrimoni de Paul Auster (amb Lydia Davis), Daniel, aquí un article sobre un episodi de la seva vida que no haurieu de llegir si no us agraden els espòilers.

És sol parlar d’aquest llibre com el gran llibre de Siri Husvedt, en ser l’únic que he llegit d’ella no puc confirmar això, però sí dir que aquest és un llibre excepcional i que dóna per més d’una lectura, i que em recorda (imagino que de manera inevitable) a una altra demostració de força a l’hora d’escriure com Paul Auster i el seu 4321. Les connexions estableixo de vegades són més estranyes però en aquest cas es veia venir de lluny això.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *