Algú que no hi havia de ser / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo era un mestre, i un dels camps on es notava més era el de la novel·la negra, on es movia com un dels grans. Els seus llibres tenen el ritme i l’estil dels clàssics americans que tant va contribuir a difondre des del seu càrrec de responsable de La cua de palla.

Tenim un banc, una escletxa en la seguretat i un protagonista que veu una manera de fer un atracament gairebé perfecte. Com en altres llibres de Pedrolo els lladres no ho són per cobdícia, ho són per sortir d’una situació injusta, per en certa manera comprar-se a ells mateixos, o comprar-se temps lluny de feines embrutidores i sempre mal pagades. I com en totes aquestes històries hi ha una dona, que fins i tot com a ostatge no pot evitar ser un objecte de desig, una dona fatal… sí això avui dia no sona gaire correcte, què hi farem!

Va girar-se cap al vidre, l’abaixà dos o tres dits i va llençar la punta de la cigarreta. L’abric se li havia tornat a obrir sobre les cuixes plenes que la posició esclafava una mica, però aquest cop no va recollir els faldons tot i que va veure perfectament que la mirava. Quan vaig alçar-lo, va sostenir-me l’esguard i els llavis se separaren indecisament sota els badius que s’estremien. Els ulls s’anaren enfosquint, sense hostilitat, i es desplaçaren cap a la mà quan l’avançava. Però no vaig completar el gest, i la mirada tornà a encadenar-se a la meva. Hi havia una barreja de calidesa i de burla que m’eixugà la gargamella.

https://www.flickr.com/photos/andry_portfolio/
Julya on the bed © Andry Fridman, Creative Commons.

Però Pedrolo sempre ens engaña i quan creiem que estem llegint una història tìpica com n’hi ha tantes descobrim que no, que hi ha dues històries i que el cop perfecte és només el principi, el que realment és interessant ve després. I que pràcticament ningú és el que sembla en aquest joc d’enganys.

Aquesta novel·la es va publicar el 1972, algunes referències sexuals són més explícites que en obres anteriors i també es parla (de manera molt més indirecta) de lluita i de resistència. Els darrers anys del franquisme van ser un bullidor de grups i grupuscles que lluitaven de diverses maneres per canviar les coses. En aquest llibre Pedrolo va d’un gènere negre més “americà” (més directament hereu dels grans clàssics com Chandler o Hammet) a un de més europeu, o potser simplement més pedrolià. Un llibre curt, directe, contundent i sorprenent, el millor Pedrolo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *