Anys llum / James Salter

Els llibres de James Salter són una delicia, i els vaig espaiant en el temps, ara feia força que no agafava un llibre narratiu seu (L’art de la ficció en canvi és força més recent), gairebé 4 anys, i en l’altre blog encara!

Costa una mica d’entrar, l’estil de Salter això ho té, has de sintonitzar-te correctament i deixar-te portar. No és un escriptor que faci passar coses una darrere l’altra per mantenir la tensió, però les coses que passin segurament només les explicarà una vegada, cal estar atent.

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè qualsevol cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar. Hem tingut fills, va pensar; mai podrem no tenir-ne. Hem estat moderats, mai sabrem el que és malbaratar la nostra vida…

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Choose your track © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada és trobar connexions, autors que em recorden altres autors, i en aquest llibre Salter em recorda molt a Wallace Stegner, de qui he parlat en una altra entrada i potser seria hora de rellegir-lo.

https://www.flickr.com/photos/draganbrankovic/
NYC zoomburst © d26b73, Creative Commons.

El protagonista, Viri, té la vida perfectament compartimentada, la casa als afores on viu amb la seva dona Nedra, i les seves dues filles, treballa a Nova York i s’entén amb la seva secretària Kaya. Per posar l’equilibri a la història la seva dona també té un amant, en Jivan.

Un dels protagonistes és el temps, i res ho simbolitza tan bé com els canvis, aquí en tenim dos exemples. En el primer el pare de Nedra mor.

Va recórrer aquells carres amb cotxe per última vegada. Altoona desprenia un blau matinal, era una ciutat d’arbres. Les cafeteries barates estaven plenes, el trànsit circulava. Menjar pobre, persones corrents. Totes aquelles vides modestes eren com adob: havien creat els arbres, les pedres angulars, la solitud i la calma infinites de la ciutat. Va pensar en la neu que havia caigut en aquells mateixos carrers, durant llargs hiverns, en produccions teatrals de gira feia anys, en algunes famílies acabalades amb cases que semblaven d’una altra terra, en les seves filles, en les seves botigues. Va pensar en el pare, en els homes amb qui havia jugat a cartes, en els amics, en les dones dels amics.

Ja estava, s’havia acabat. De sobte tot allò li va semblar un mal auguri. Se sentia desprotegida. El camí cap a la pròpia mort havia quedat lliure.
https://www.flickr.com/photos/roadgeek/
Altoona Station © Adam Moss, Creative Commons.

I aquí, la filla gran, la Franca, ha deixat de ser una nena, almenys a ulls del pare, el Viri.

Va arribar en Viri i es va asseure, Era sofisticat; en aquella sala, a aquella hora, semblava que tingués l’edat que tothom anhela tenir, l’edat de la realització, de l’acceptació, l’edat a la qual no s’arriba mai. Davant seu va veure la seva dona i una parella jove. Era evident que la Franca ja era una dona; ho va saber de sobte. Per algun motiu no havia assistit al moment en què havia passat, però era un fet patent. El rostre veritable havia emergit de la cara jove i empàtica que havia tingut i en només una hora s’havia tornat més apassionada i mortal. Era una d’aquelles cares que a ell li inspiraven admiració. En Viri va sentir que la Franca deia “Sí, sí” reaccionant amb fruïció a laveu d’en Mark. Els anys d’infantesa de la seva filla se lidissipaven davant dels ulls. Es despullaria, viuria a Mèxic, trobaria la vida.

https://www.flickr.com/photos/painfulshots/
Demasiados recuerdos que recordar… © Sergio Cabezas, Creative Commons.

Com si la vida en plenitud fos una etapa més a la que s’arriba o de la que se surt, i la parella protagonista, tot i la seva joventut semblen cada cop més conscients que tenen més a prop la sortida que no pas l’entrada. I en aquest punt és quan es divorcien, per decisió d’ella que necessita fer la seva vida i el deixa a ell sumit en la incomprensió i la solitud.

Els dos van vivint, i refan una mica no tan la seva vida com un nou estil de vida. Ella de seguida i ell trigant una mica més, com ella va a Europa, concretament a Roma, on coneix algú.

Va estar a punt de dir-li: “Si li ve de gust, l’hi acompanyo”, però es va reprimir. L’hi va dir en la segona visita.

https://www.flickr.com/photos/robertocomposto/
Roma © Roberto Composto, Creative Commons.
Van passejar cap a la tomba un dia temperat d’hivern. La terra que trepitjaven era seca. Al lluny, a prop d’un arbre, en Viri hi va distingir dues làpides. Després se’n van anar a dinar.
Com Montaigne, de qui estava llegint una biografia, havia conegut una italiana durant un viatge i se n’havi enamorat. Només faltaven els banys de Lucca. Aleshores Montaigne tenoa quaranta-vuit anys. Un rierol donat per mort havia reviscolat.
https://www.flickr.com/photos/brunifia/
Lungotevere , sponda Trilussa © Fiammetta Bruni, Creative Commons.

Tota la novel·la, com un enorme mecanisme movent-se amb una suavitat aèria però contundent, un temps avançant lent i armoniòs i sobretot indiferent. Una d’aquelles novel·les que et deixen pensant, que és molt més que allò que hi passa i narrada de manera magistral.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *