Mandíbula / Mónica Ojeda

Nefando em va agradar prou com per intentar-ho amb l’altre llibre de Mónica Ojeda, aquest Mandíbula. Entre el títol i el record que tinc de l’altre llibre em fa una mica de respecte, por no, respecte.

L’estil de l’autora és un pèl rebuscat, una mica barroc si es vol. Un punt de recargolament que per sort no és excessiu perquè sinò seria il·legible. Però un cop s’entra en l’estil les pàgines volen. Com en la seva anterior novel·la les coses més fumudes poden aparèixer en girar la pàgina, sense avisar, i per això la sensació que planen coses molt dolentes per allà sobre no ens abandona. Algunes pinzellades ens posen sobre avís, una mica com la publicitat subliminal, ho llegim i ens sembla que ho oblidem però no, hi ha una persona lligada en una cadira, segrestada a punta de pistola, la història se’n va apartant però cada poca estona hi hem de tornar.

Clara empezó a trabajar en el Colegio Bilingüe Delta, High School-for-Girls, un mes antes del inicio de clases. Le dieron un cubículo en la sala de profesores, la llave para el cajón de su escritorio, una clave para iniciar sesión en una Mac, la contraseña del wifi, una tarjeta para retirar libros de la biblioteca, cuadernos y bolígrafos con el nombre de la institución —además de una taza con el logo del colegio— y un control de acceso al parqueadero privado.

https://www.flickr.com/photos/beryl_snw/
null © Beryl Chan, Creative Commons.

L’ambient en una escola privada de l’Opus per noies de casa bona, una disciplina molt relativa perquè les noies comencen a saber com van les coses i s’adonen que els professors són empleats seus. Quan aquesta idea penetra costarà de fer marxar.

Arrastraron las sillas. Miss Ángela, alias Baldomera, les pidió que las levantaran, pero ellas arrastraron las sillas sobre su voz áurea de Angelus Novus; voz de ángel-dormido-de-la-historia dictando el pasado , aunque inevitablemente empujado por el presente —como las sillas— hacia una promesa de futuro de veintitrés faldas, cinco sonrisas con brackets, tres relojes Tory Burch, veintiún iPhones, trece iPads y un rosario.

https://www.flickr.com/photos/joenuxoll/
130112-Detroit-JN58 © Joe Nuxoll, Creative Commons.

De totes maneres això no és el principal, les trobades a la casa abandonada i les protagonistes explicant històries de por cada cop més inquietants. Històries que van fent del grup de noies una banda cada cop més tancada, més creepy. Aquestes històries vinculades amb un estrany culte i històries similars que corren per internet, un terror que no fa por perquè la realitat és el que sí en fa, una realitat cada cop més inquietant.

Fue entonces cuando Clara se enteró de que Marta Álvarez, su predecesora, había sufrido un preinfarto en medio de una broma perpetrada por un grupo que Ángela definió como “especialmente complicado”. Las chicas se habían puesto de acuerdo para hacer su propia versión del asesinato de la familia Clutter en A sangre fría de Truman Capote —lectura obligatoria de aquel trimestre—, el mismo día en que se les iba a tomar una lección sobre el libro. Cuando esa tarde Marta Álvarez, de sesenta años, entró al aula, encontró a todas las alumnas con sus cuerpos lánguidos en las bancas y con almohadas ensangrentadas bajo sus cabezas. Dos estudiantes permanecieron de pie en el centro del salón, una de ellas con un revólver, y fue en ese momento cuando sucedió.
“La pobre no pudo ni siquiera gritar y se desplomó en el umbral de la puerta”, le contó Ángela. “No le pasó nada, pero todos sabemos que se jubiló por eso”.

https://www.flickr.com/photos/baileysjunk/
Libby died. © Bailey Weaver, Creative Commons.

Hi ha pocs anglicismes però repetits molt reiteradament, suposo que deu ser com parlen les noies de casa bona d’escola bilingüe d’un país com Equador, país que no s’anomena i que podria ser un altre, a mi em recorda el Perú de Bryce i les seves escoles també bilingües també de classe alta. Aquí s’afegeix la particularitat que és una escola només per noies.

“Hay niñas a las que les gusta desafiarlo todo”, le dijo Ángela. “Cosas de la pubertad, no tienes que hacerles mucho caso”.
[…]En su experiencia los chicos solían ser grotescos y físicamente violentos, pero las chicas, a pesar de su apariencia delicada y simple, ejercían una agresividad distinta, aunque igual de cruel que la de los varones. Eran más inteligentes —como solían serlo quienes tenían que diseñar tácticas para sobrevivir en condiciones hostiles— y sabían disfrazar su hambre de violencia con ingenuidad fingida.

https://www.flickr.com/photos/brianboulos/
Untitled © Brian Boulos, Creative Commons.

Además, a pesar de la ausencia de chicos, el coqueteo no desaparecía, y quizás era eso lo que en verdad perturbaba a Clara. Tenía la impresión de que —en algunos grupos más que en otros— las chicas flirteaban entre ellas de maneras muy sutiles, pero sexuales. Se tocaban los senos y las nalgas cuando creían que nadie las veía. Se lanzaban besos volados. Se guiñaban los ojos.

https://www.flickr.com/photos/157116111@N05/
Party Cove © Julie Pereyda, Creative Commons.

Tot i no ser una novel·la de gènere el lesbianisme hi apareix de manera adolescent, atraient i inquietant i prohibit a parts gairebé iguals. L’ambient opressiu no s’acaba en tota la novel·la, els capítols en formats diferents, records, sessions de psicoanalista, i les ficcions que creen les noies soles a la casa abandonada… tot plegat dóna com a resultat una novel·la de terror de les bones, de les que sembla que no han de fer por perquè aparentment no hi ha res terrorífic… fins que es mira amb atenció.

El llibre m’ha agradat molt, però la meva recomanació d’aquesta autora seria Nefando que em va deixar amb més mal cos i tot.

Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.