Les nimfes sota el sol / Josep M. Argemí

No sé res d’aquest llibre, ni del seu autor Josep M. Argemí i ni tan sols de l’editorial Adia, a saber què em trobaré.

Tenim a dues germanes, la Rosa (guapa) i l’Antònia (o Antonieta més aviat lletja) a la Mallorca de principis de segle. Una societat on tothom es coneix i on sembla que no acabi de passar mai res. I al llibre també, està molt ben escrit però van passant pàgines i de coses en passen ben i ben poques, les noies que van d’un pretendent a un altre, sota l’ombra de la família, de l’esglèsia que es fot per tot arreu (bé, no hi ha gaire res més a fer) i el tema dels possibles i de les fortunes, que en el cas de les noies protagonistes és una fortuna clarament minvant sense possibilitat de remissió, molta noblesa però pocs doblers.

https://www.flickr.com/photos/bortescristian/
Palma de Majorca © Cristian Bortes www.eyeem, Creative Commons.

El món lliscava cap a l’abisme, però la senyora Antònia Font encara es despertava als matins amb els primers tocs de campana de la Seu.

Així comença. I veiem les dues característiques del llibre: molt ben escrit, però no passa res.

La torre estava situada al capdamunt d’un dels carrers més costeruts del barri de Son Armadans. “Sembla un castell de jogina”, va dir la Rosa, avesada als vells casalots mallorquins que sovint emmascaraven l’aire decadent amb una disposició d’ombres i cortinages que els donava una vida teatral ben allunyada de la realitat. Allà, en aquell xalet estrany que contemplava llavors, a prop del migdia, la vida semblava que hagués de tenir un altre ritme, no pas el de les hores lentes i mòrbides de tants estadants del barri de la Seu… […] En la construcció d’aquella torre s’hi havia abocat una gran fantasia, ben enfora de l’austeritat clàssica mallorquina (la qualitat d’una illa pobra, amagada tantes vegades sota el to sumptuós dels palauets medievals nous de trinca o els hotels luxosos de la costa, en els casals on uns senyors acabats d’arribar dictaven les lleis que els farien més rics, la terra erma com una mina d’or inacabable), una fantasia vinguda de l’Europa germànica, un aire llegendari que rememorava els herois que lluitaven contra els dragons i les dames que esperaven ser rescatades d’una reclusió massa llarga en una cambra plena de flors que es marcien…

 Tot i això no he parat de llegir, no he desertat del llibre, alguna cosa bona hi dec haver trobat. Però no passa res, la narració s’escapa cap a totes bandes amb qualsevol excusa (allò de “irse por las ramas”) i francament en algun moment m’he avorrit, no és un llibre que descarti, però previnc del que hi ha. Després de llegir el llibre i veure que a la solapa qualifiquen l’autor d’autor de culte… en fi un altre dia diré què en penso, tot i que el llibre s’ha lliurat de la temible etiqueta evitar per ben poc.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *