Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del “seu traductor” Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como “calles entre las nubes” pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: “¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!” ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

4 opiniones en “Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh”

  1. Aish, sí Irvine Welsh, dur però autèntic. El problema és llegir-lo en anglès, necessites el glossari a l’altra mà i en llegir-lo castellà no em vaga, ara. El tinc pendent i ja que el recomanes tant, el passaré al damunt de la pila.
    Què en penses de Nick Hornby, de la mateixa generació, un del sud i l’altre del nord, un de classe baixa i l’altre mitjana’ I malgrat les diferències, jo trobo que tenen punts de trobada en captar la societat del seu voltant. Ara bé, Nick, amb molt més sentit de l’humor diria i no cal el glossari. M’he llegit tot Hornby però no Welsh. Trainspotting, la peli, acollonant, en els dos sentits del mot.

    1. No he llegit Hornby, és un altre estil però crec que m’agradaria, i suposo que tindria punts en comú amb en Welsh, tot i que pocs perquè Welsh és molt particular, per això m’agrada, però no m’atreveixo a llegir-lo en anglès, almenys les traduccions d’Anagrama em mereixen tota la confiança.

        1. De vegades sí, o els explica almenys amb notes del traductor, no és el mateix, òbviament, però suficient (almenys per mi que només tinc el First).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *