Los diarios de Emilio Renzi: Un día en la vida / Ricardo Piglia

Després d’Años de formación i Los años felices toca tancar el cicle autobiogràfic de diaris d’Emilio RenziRicardo Piglia.

De bona gana hauria inclós aquí les primeres 10 pàgines del llibre més o menys. Si hi ha una manera d’explicar el que és dur un diari, unes notes i les sensacions que porta llegir les notes anys i décades després… el principi d’aquest llibre, aquestes 10 pàgines i escaig haurien de ser lectura obligatòria. Després d’això tornem a les notes, una primera part amb els anys, cada any dóna unes 30 pàgines més o menys, els anys del cop militar, les desaparicions, que de cop truquessin a casa teva i l’única opció sensata fos fugir… Anys complexos, on van passar moltes coses i que Renzi ventila en molt poques pàgines, sorprenent-se a si mateix, el diari en el moment més baix en un dels anys on han passat més coses de la història d’Argentina, del 1976 en endavant.

https://aristeguinoticias.com/1101/kiosko/el-fce-realizara-homenaje-a-ricardo-piglia/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

També cal tenir en compte que escriure de política no era el més prudent, per això o pel que sigui en aquests diaris Renzi/Piglia em sembla més introspectiu, més cerebral, i també més centrat, com si finalment hagués trobat el to que busca.

Dedicar este mes a copiar el diario (1958-1962) y a escribir en este cuaderno. Entre los viejos días encuentro esta anotación escrita a máquina el sábado primero de julio de 1970: “Un buen modo de cambiar de conversación es empezar a pasar a limpio estos cuadernos, convertirme por fin en el lector de mí mismo, verse como si uno fuera otro, sentir la rudeza de un lenguaje olvidado, acontecimientos que la memoria no registró y que yo rescato torpemente en estos volúmenes de tapa negra, escritos también con la música de una conversación secreta.” Como hoy, que volví por Corrientes entrando y saliendo de las librerías, con el viento frío congelando los pies, hasta llegar aquí.

https://www.flickr.com/photos/juanedc/
9 de Julio © Juanedc, Creative Commons.

Uns diaris no són un llibre normal, publicar-los no és normal, i editar-los per la publicació és francament complicat i estrany. Els diaris són una successió de dies, probablement amb un predomini de temes d’intendència. Aquests temes aquí també hi són. Què pretén Renzi? Què ens vol dir?

Precisamente porque en estos cuadernos no me encuentro a mí mismo sino a ratos, debo valorar su escritura. Escribir un diario es escribir para nadie, un lenguaje cifrado que sólo entiende quien lo ha escrito, no tengo por qué contarme a mí mismo lo que ya sé, nunca explicar: eso no es narrar, sino escribir. Y, a la vez, escribir como si el verbo fuera intransitivo.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand & Australian Division Diary, Gallipoli 1915 ©Archives New Zealand, Creative Commons.

No és només que la situació no convidés a parlar de segons què amb segons qui, és que l’escriptor, immers en la seva obra és una criatura poc social en general, que es maneja de manera complicada amb dues realitats (com a mínim) i potser amb feina per saber quina és la real-real.

Soy un extranjero. Cada vez puedo hablar menos con la gente, cada vez puedo pensar menos. Paso el día luchando contra “los malos pensamientos”.

https://www.flickr.com/photos/richo-fan/
Reflection © Richo.Fan, Creative Commons.

Sé que per il·lustrar diaris dels anys de la dictadura militar argentina posar fotos dels responsables seria lògic, però em nego a posar aquells fills de puta ni tan sols en imatges.

Si ha llegado, como otras veces en su vida, al punto de dormir dieciocho horas seguidas, es porque en el medio del túnel no encuentra sentido alguno en la marcha: se sienta, entonces, en la oscuridad, sin ver la luz de la salida ni la luz de la entrada.

https://www.flickr.com/photos/ptc24/
In Brandwood Tunnel © Peter Corbett, Creative Commons.

Restos y recuerdos sin forma: las voces que vienen del pasado. Segundanoche sin dormir, sentado en el piso miro pasar las sombras de siempre: la muchacha tendida sobre los almohadones de terciopelo se acaricia los pechos. ¿Te interesa?, me dijo. No, le digo, ya me lo había imaginado todo de antemano.

https://www.flickr.com/photos/67194724@N03/
Amber’s dream worlds © new 1lluminati, Creative Commons.

El fracaso es la historia secreta de mi vida, eso es el diario que escribo desde hace veinticinco años. ¿Toda vida es un proceso de demolición? Externamente (si eso pudiera ser dicho) existen acontecimientos que no alcanzan a mitigar la lúcida percepción del derrumbe que se aproxima. El suicidio sería el cierre lógico de esa vida. Porque nunca he vivido nada con tanta intensidad como la certeza del fracaso. Todo ha sido precario (adentro), más allá de lo que se ve en la superfície.

I a la part central del llibre tenim Un día en la vida, a mig camí de la literatura autobiográfica, la literatura del jo, o un experiment d’una dia en la vida d’Emilio Renzi, ell mateix novel·lat i concentrant en un sol dia tot de vivències i records. Hi ha una cosa que val la pena detacar, Piglia va escriure aquesta part quan el metge li va dir que parés amb el tema de passar a net els diaris d’altres anys, sembla que reviure tot allò l’estava posant malalt, possiblement eren els primers símptomes d’ELA?

https://www.flickr.com/photos/thorsten-hofmeister/
A day in the Life © Thorsten Hofmeister, Creative Commons.

Un día en la vida funciona per si sol, és el nucli d’aquest llibre, és una mica una culminació del llibre o de la sèrie fins i tot, un dia a la vida, ple de records i de replecs i matisos. Però el que ve després, quan ja em pensava que ja tot faria baixada és encara millor.

Ante la proliferación de libros encontrados entre los papeles —en los archivos de la computadora— de famosos autores muertos (Bolaño, Cabrera Infante, Nabokov, etc.), un grupo de escritores ha decidido ganarse la vida escribiendo novelas póstumas. Luego de varias reuniones decidieron escribir la novela póstuma de Samuel Beckett, Moran, una continuación de la trilogía. Junto con el manuscrito deben inventar la forma en que el libro ha sido encontrado. Beckett le llevó la novela a su psicoanalista Bion, quien le aconsejó que no la publicara. Aliviado, Beckett bajó precipitadamente las escaleras y olvidó el manuscrito. Años después, un joven investigador de la Universidad de California, en Irving, descubrió la novela en el archivo no clasificado de Bion. Negocian directamente con los herederos y, luego de acordar el anticipo, entregan el libro, etc.

Sabia Piglia que aquest llibre també apareixeria póstumament? I alguns llibres més també? Jo crec que sí i aprofitava per riure-se’n.

https://www.flickr.com/photos/127556345@N02/
A day in the life © Maxime De Ruyck, Creative Commons.

La narración social se ha desplazado de la novela al cine y luego del cine a las series y ahora está pasando de las series a facebook y a twitter y a las redes de internet. Lo que envejece y pierde vigencia queda suelto y más libre: cuando el público de la novela del siglo XIX se desplazó hacia el cine, fueron posibles las obras de Joyce, de Musil y de Proust. Cuando el cine es relegado como medio masivo por la televisión, los cineastas de Cahiers du Cinéma rescatan a los viejos artesanos de Hollywood como grandes artistas; ahora que la televisión comienza a ser sustituida masivamente por la web, se valoran las series como forma de arte. pronto, con el avance de las nuevas tecnologías, los blogs y los viejísimos e-mails y los mensajes de texto serán exhibidos en los museos. ¿Qué lógica es ésta? Sólo se vuelve artístico lo que caduca y está “atrasado”.

Són els seus darrers textos, darrers de debó, la darrera classe a la universitat, la conversa sobre quants anys pretén viure per calcular quina pensió li toca, el retorn a Buenos Aires i l’enfermetat que no s’anomena en cap moment. Simplement va perdent habilitat manual, no pot cordar botons, té problemes d’equilibri. L’ELA és una malaltia d’allò més cabrona i té una particularitat, el pacient manté la consciència en tot moment, és perfectament conscient de les pèrdues i del que signifiquen i del que s’acosta. Les darreres pàgines, amb l’ombra ja aquí, glacen la sang, per la normalitat que mostren tot i que ell sabia el que venia i nosaltres ho sabem també.

© Cesc Llaverias.

Amb els altres dos aquest llibre culmina una obra colossal, encara que només sigui per la quantitat de material revisat, més de 300 llibretes. Una esporgada de vida bestial. I al final què queda? Queda un retrat de Ricardo Piglia, cada cop menys Renzi, o més, com es vulgui, un retrat una coneixença un amic quasi que ens ha parlat des de les prop de 1000 pàgines d’aquest seu projecte que ha vist la llum amb Piglia ja desaparegut. Aquest tercer volum és sense cap mena de dubte el millor dels tres, si algú té curiositat per aquest projecte però li fa cosa abordar els tres llibres que vagi directe a aquest, sense pensar-s’ho. I no cal haver llegit res més de Piglia per gaudir-ne, jo en sóc la prova, tot i que més endavant aniré als seus altres llibres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *