Els dics / Irene Solà

Ha sigut començar a llegir i veure que aquest llibre era molt i molt bo, una mena d’amor a primera vista literari si en voleu dir així. Des del principi l’autora Irene Solà fa coses com salts en el temps bestials sense deixar-nos perduts i aconseguint que ens interessi tant el que passa “ara” com el que ha passat “abans”.

Aquesta és la Victòria i el Lluís i els seus fills, la Nàdia, l’Ada i el Quim, i els seus veïns de Can Ballador, els Vicenç pare i fill, i els seus embolics, les seves parelles, els seus amors, i els seus records que l’Ada fa servir per escriure una història, moltes històries, s’han obert els dics i ara s’anirà explicant tot. I la Vera i la Jess i el Dídac, i el Loki i el cavall blanc i…

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

ift.tt/1PhXbX2
Girl with her cat © barnimages.com, Creative Commons.

Aquest tot sembla ser més una suma de petites coses, d’anècdotes variades, de retrats (sobretot al principi) de l’ambient rural i la seva persistència a enterrar els animals al tros tot i la prohibició. Les seves històries i les de la gent amb que entren en contacte.

—Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.
—Pablo, ets un Casanova.
—Li vaig recitar Neruda de memòria.
—I un poeta.
—De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.
—¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?
—Sí.
—Alhora?
—Victòria, ¿et penses que no hi toco? —exclama en Pablo.
La Victòria riu fort i diu:
—Vinga, a treballar, Casanova.
En Pablo encés l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós i afegeix:
—Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

 

https://www.flickr.com/photos/karpidis/
Drinking coffee at facebook? © Andreas Kontokanis, Creative Commons.

El tema rural i la convivència difícil, entre domingueros, ciclistes, pagesos…

I aleshores, tot va passar de pressa i les mirades i els gestos de tothom s’encavalcaven; l’home del tractor va fer moure les rodes de darrere frenèticament. La roda sobre el camp, folla. Rodona, boja. Abans que en Jordi entengués què feia el tractorista, els nou ciclistes estaven coberts d’un núvol de pols densa i grisa. I just abans que la polseguera li fes tancar els ulls, en Jordi va veure, dalt la cabina del tractorista, un caparró girant-se, rient, mirant els ciclistes. Era una nena, asseguda al costat de l’esquena grossa de l’home que conduïa. Una nena que devia tenir sis anys, set màxim. I que els va aixecar el dit del mig, i mirant-los directament a la cara, a nou homes fets i drets, els va fer una botifarra.

Després d’empolsinar els ciclistes, en Vicenç Ballador pare va fer prometre a la Marta que no li diria a la mare que li havia deixat fer la botifarra.[… ]

—Venjança! —va cridar el pare Ballador, i la Marta va aixecar un puny petit i tou enlaire i es va col·locar a la seva falda.

https://www.flickr.com/photos/twistermc/
Lily and Her John Deere © Thomas, Creative Commons.

I el tema dels que marxen i els que es queden, un clàssic de totes les històries ambientades al camp. Aquí aquest paper el fa l’Ada, que torna després de passar uns anys a Anglaterra, aquí hi va deixar el Vicenç Ballador fill. Com que l’Ada escriu històries amb els personatges és més o menys la protagonista, una protagonista accidental d’un conjunt d’històries que potser és l’única crítica que se li pot fer al llibre. Més que una novel·la amb un argument clar i definit és una suma de petites històries amb petits nexes entre elles. Això és una crítica si sou dels que busqueu exactament això: una novel·la estàndard, argument evident i gran, plantejament nus i desenllaç. No és això, però és molt més i a mi almenys no m’importa el que no és aquest llibre.

I aquest és en Vicenç que no pot dir res, i passa un dit ample i raspós per l’orella de l’Ada. I nota les arracades punxegudes i metàl·liques. I pensa en les arracades daurades en forma d’abella que l’Ada es va descuidar al cotxe l’última nit abans d’anar-se’n. Les va dur un temps a la guantera, com un tresor petit. I tres setmanes després que l’Ada marxés i no li escrivís ni una sola vegada, va aparcar el cotxe en aquell mirador, va baixar fins a l’aigua, i va llançar-les, amb tota la força dels braços, tan lluny com va poder, al mig del pantà.

I aquestes són les arracades en forma d’abella de l’Ada, que brillen, i cauen avall, sota l’aigua, i passen a tocar de les cases submergides. I aquest és el silur que se les va menjar, immens. I aquestes són les arracades a la panxa fosca i pudent del silur, durant anys, esperant a ser trobades.

https://www.flickr.com/photos/sheilatostes/
earring © Sheila Tostes, Creative Commons.

Una connexió. Què vol dir això? Un llibre que quan el llegeixo em recorda a un altre, i aquí la connexió que em salta és amb Els nois de Toni Sala (llegit 4 anys enrere!), el camp, els que arriben i els que s’hi queden i els que ja hi són de sempre i el tema d’enterrar els animals a terra, a la propietat, al tros, com un costum que és una cosa molt més profunda. Curiosament (o no) Els nois també el va editar L’Altra Editorial (i crec que hi va haver una edició en anglès pels USA que no sé com haurà funcionat).

En Vicenç també li explica que una vegada amb cinc anys la seva germana Marta cridava: “Hòstia santa, puta d’orus, cagu’m Seuna!”. I aquesta és la Mercè de Can Ballador que va sentir la diatriba i va exclamar: “Marta Ballador, si et sento tornar a dir una sola d’aquestes paraulotes, et rentaré la llengua amb tant sabó que trigaràs dies a notar cap gust”. I aquesta és la Marta de cinc anys, colrada de tant segar al camp, explicant-li a la mare, amoïnada i seriosa, que ella és pagesa, i que els pagesos diuen paraulotes. I aquesta és la seva mare, que va establir un pacte segons el qual la Marta podia dir alguna paraulota, però només si era al camp treballant amb el seu pare i tothom qui hi havia eren pagesos. Mai a casa. Mai a l’escola.

https://www.flickr.com/photos/xbe/
P1170726 © Xavier Béjar, Creative Commons.

Un cop més el Premi Documenta demostra ser el que els premis haurien de ser i no sempre es compleix: un descobriment i un segell de qualitat, una cosa en definitiva que predisposa a favor d’un llibre. Això no sempre passa, és la idea i ha acabat sent el motiu de ser de tants i tants premis, per això trobar-ne un que no falla és una notícia, una agradable notícia.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *