La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Ja és aquí el segon volum, les parts 3 i 4 de la tetralogia de Pedrolo, possiblement una de les seves obres més reexides.

Ja vaig parlar abastament del primer volum en aquesta entrada, en aquest tenim les novel·les Les fronteres interiors i La nit horitzontal, i el bar de Cedó com a nexe entre tots plegats. Els llibres s’ambienten a la dècada dels 50, i Pedrolo va escriure pràcticament cada llibre en un mes, després els va tenir literalment amagats una vintena d’anys. No és només que ni de conya haurien passat la censura, és que probablement l’haurien detingut.

A Les fronteres interiors,  Albert Cros ha tornat a Barcelona. El 39, derrotat com tants altres va agafar el camí de França deixant aquí dona i dos fills, i torna 11 anys després. 11 anys, uns fills que quasi no el reconeixen i una dona que el suporta. Sembla que es van casar en plena foguerada, que era tot el que hi havia, i ja està, i el pes dels anys passats a França i les sospites. I una vida i un entorn on Albert difícilment podrà ser feliç.

Terra conquerida, derrotada i ocupada, aquesta és la Catalunya que es troba, i ni queixar-se pot.

© Francesc Català-Roca.

Treballant de professor de francés en una acadèmia privada (amb els seus antecedents res de treballar a l’educació pública) i corregint novel·les abans que les duguin a imprenta a una pesseta amb quaranta la pàgina.

Un vespre fent un vermut al bar de Cedó, a la Vall d’Hebrón, el bar on va anar a parar el protagonista del primer llibre en Jesús Maristany, la noia del bar, l’Eugènia li diu que l’han detingut i l’acusen d’haver fet de patruller durant la guerra i li prega que faci alguna cosa per intentar ajudar-lo.

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes… Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que… Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

© Francesc Català-Roca.

La seva vida és trista, grisa i sense alicients, excepte una noia de l’academia que intueix que n’està enamorada, la Neus, una noia de disset anys (ella diu que quasi divuit), una noia vint-i-tres anys més jove que ell. El seu panorama vital és força trist.

No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política… Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare… fora de quatre pispes que en viuen.

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

© Francesc Català-Roca.

Els eixos de la novel·la són varis. El descarnat retrat que fa de la societat i del país , quina Catalunya podrà sortir de tot això? La seva supervivència amb una vida que tot just suporta. El record dels seus anys a París, i l’amistançada que hi va tenir.  Els records de la guerra i l’intent d’ajudar Maristany. I la Neus i el que representa, potser la darrera oportunitat de ser feliç amb tot en contra però tan difícil resistir-se a una noia jove i bonica i agradable i que sembla fondre’s per ell…

Cadascú a la seva manera, tots dos sofrien. L’Albert no s’havia sentit mai tan turmentat, però per damunt d’aquell turment l’embolcallava una mena de felicitat suau i contradictòria que probablement ella no compartia. Aquests instants sí que no els oblidaré mai, es va sorprendre pensant. Era que potser no havia viscut mai res de tan intens al costat d’una dona. Comparat amb els sentiments que ara el submergien, què era aquell instant d’estranya tendresa que va sentir per la Bèlia? O l’exaltació triomfant que el va travessar com un corrent elèctric la primera vegada que va conèixer el ventre acollidor de la Cecília? O fins i tot aquell dia, molt de temps abans, quan descobrí els pits que la veïna li mostrava des de la proximitat de la finestra de casa seva? Tot allò, i tantes altres coses de la sev vida d’home de quaranta anys, desapareixia escombrat per la plenitud dolorosa de l’hora actual. I ja no importava que fos una criatura qui el feia sentir amb tanta intensitat. Perquè, de fet, no ho era. Era una dona, ara en l’inici del camí que puja victoriosament al cim. Però ell es trobava a l’altra banda.

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

Amb aquesta història (que no explico com acaba) i l’aparició de grups de resistència al règim acaba Les fronteres interiors. La part següent està protagonitzada per un personatge que ha anat apareixent i que se’ns ha fet força odiós, un escriptor en català, un cap calent, un tabalot, un baliga-balaga i un poca-solta en general encantat de coneixe’s, però no deixa de ser un escriptor i l’esperança de tenir una literatura passa per tenir escriptors. No sé si Pedrolo es va basar en algú concret, possiblement va barrejar diferents característiques per fer l’Orsil, i la seva dona que sembla ser la que té cervell de la parella. Ells protagonitzen La nit horitzontal.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
The couple – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tot el que he dit de l’Orsil és cert, però a mitges, l’Orsil que hem vist és una projecció, és el seu propi personatge, no és així. Amb les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem que no estem davant del mateix, o que si ho estem és algú molt més complex. En tots aquests llibres l’existència d’una organització subversiva plana per tot l’argument. Tot i les dificultats hi ha qui no es resigna i fa el que pot per ensorrar el règim, o almenys debilitar-lo. Un dels que ho fa és l’Orsil, cosa que l’obliga a dur una mena de doble vida que també s’estén al pla sentimental.

A més a més del tema polític Pedrolo va carregar l’apartat afectivo-sexual dels llibres, ras i curt, la dona d’Orsil, la Maria, és lesbiana, i amb el seu coneixement ell s’entén amb una altra dona, la Daniela, amb qui pretén tenir un fill perquè a més resulta que Maria és estèril. Tot plegat molt fred i molt lògic, vist ara, però estem parlant dels anys 50 (en aquells anys oficialment l’homosexualitat era considerada una malaltia).

Un cop tancats a la cambra, acabà de reconciliar-s’hi i fins va riure quan ell intentà de fer-li’n els honors com si es trobés a casa seva. Van acabar per retrobar-se als peus del llit, l’un davant de l’altra. La va besar més pregonament que no havia pogut fer fins llavors i, per darrere, li feu lliscar la cremallera del vestit esquena avall. Va acudir-se-li una pregunta que després li sembla estúpida:

—No et molesta pas el llum?

Ella va indicar que no amb el cap i, torbada, afegí:

—No he d’amagar res.

Era veritat, recordà ara, assegut prop seu. De primer ni va tenir temps de comprovar-ho, perquè un remolí de vida el va arrossegar, i a ella també; quan se’n va adonar eren ja tan a prop l’un de l’altra que els faltava perspectiva per observar-se. De fet, no va descobrir-la fins molt més tard, quan ella s’adormí entre els seus braços. Va desfer-se’n sense despertar-la i va veure-la amb aquell rostre clar i jove que tenia ara. Es va dir: adormida encara és més bella. Potser no ho hauria pogut assegurar de ningú més.

Seguidament, es va adonar que havia obert els ulls. Potser l’havia despertada el seu mateix esguard, tan intens. Li va somriure, gairebé torbat que l’hagués descobert en aquell acte de contemplació.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
the morning © paul b, Creative Commons

[…]

Va amarar-lo una onada d’agraïment, quelcom que no tenia res a veure amb l’amor però que encara era amor. Impulsivament, li amoixà la cara.

—Dorms?

Volia sentir la seva veu.

—No. Soc feliç.

Però aquestes novel·les de Pedrolo són un mal lloc per ser feliç, i les activitats d’Orsil acabaran posant-lo en una situació desesperada que no està segur de poder manejar. Els dos fragments que he posat corresponen a la part més diguem-ne amorosa del llibre, però hi ha molt més. Subversió i organització de resistència, resistència pacífica (tot i que no descarta altres vies) i lluita, individual però sobretot col·letiva. De tan actual fa feredat.

https://www.flickr.com/photos/gcfairch/
The Robbery © Geoffrey Fairchild, Creative Commons

El llibre acaba amb un epíleg de Núria Cadenes, que va llegir en Pedrolo coses que després li va tocar viure en persona. I que para esment en una frase que val la pena destacar perquè destil·la tot el que Pedrolo pensava dels que es plegaven, dels que renunciaven i es traien a si mateixos:

Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’edició d’aquesta tetralogia en dos volums, el primer encapçalat per un pròleg de Patricia Gabancho i aquest tancat amb l’epíleg de Núria Cadenes formen un tot. No és només una reedició d’unes obres introbables de Pedrolo, molt possiblement estem al davant dels seus millors llibres, o si això és massa agosarat uns llibres a l’alçada dels seus millors. Aquests a més a més tenen una altra virtud: són incómodes, punyents, i en moltes coses (en massa coses) increïblement actuals tot i tenir més de seixanta anys!

Només queda felicitar Comanegra per l’edició, recomanar aquests llibres i esperar que algú s’animi a reeditar els Anònims, els Apòcrifs o la sèrie Temps obert, per demanar que no queda.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *