L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant u temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lga filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estat Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em va l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisica i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratonlins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts result una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artites, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si donés llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Dificilmente seria una bona traducció. Perquè els personages dels meus relats són tots convicts, estraperlistes i bohemia borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquests: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *