La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *