La señora Fletcher / Tom Perrotta

Ja fa la tira em vaig llegir The Leftovers (no, no he vist la sèrie) i em va agradar prou per tornar a confiar en un llibre de Tom Perrotta.

La senyora Fletcher, Eve, protagonista, divorciada i mare d’un noi comença a patir la síndrome del niu buit quan el nano, Brendan, comença a anar a la universitat.

Un nano blanc de classe mitja justeta a la universitat. I la mare sola, sense saber massa què fer més enllà de treballar en una residència. S’apunta a classes a la universitat (hi ha diferents tipus i sembla que hi ha coses més públiques i després les universitats com les de les pel·lis), concretament a Teoria del Gènere. I es comença a fer addicta al porno de MILFs per internet. I ella és la típica mare que comprovava astorada com el seu fill esborrava l’historial del navegador, i ara està així. A més es comença a replantejar la seva sexualitat, una cosa a la que ajuda un consum de porno molt alt, adonar-se de les coses que fa el seu fill, els seus estudis i el treball amb gent gran, que dolorosament li recorda que la vida són quatre dies amb un final sovint molt fumut.

Brendan había cumplido su palabra a rajatabla los tres primeros días mandándole un único mensaje cada veinticuatro horas, aunque todos ellos decían en esencia lo mismo: “La universidad es genial!!!” […]

https://www.flickr.com/photos/blondinrikard/
Busy with the phone © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.
Pero ese día no había recibido ningún mensaje. Claro que era viernes y, tal como le acababa de contar Ted, Brendan estaría borracho, así que había una explicación. Pero, aún así, ¿su hijo iba a romper al cuarto día la promesa que le había hecho? ¿Tan irresponsable era? Claro que podía ser ella quien tomase la iniciativa, mandarle un sucinto “te echo de menos, besos” y esperar a que respondiese, pero ese no era el trato. El trato era que él le mandaría mensajes, y Eve quería que lo hiciese por iniciativa propia, sin sentirse presionado, porque la quería y deseaba incluirla en su vida. Pero ella ya sabía, mucho antes de terminar su partida contra Heather0007 (una victoria decisiva para Eve), que se estaba autoengañando. Esta noche su hijo no le iba a mandar un mensaje, y lo más probable era que al día siguiente por la noche tampoco lo hiciese. Él no era de esa clase de chavales, del tipo de los que piensan en su madre mientras se lo estan pasando en grande con sus amigotes o flirteando con una chica guapa de su residencia. De ahora en adelante Eve solo recibiría noticias de Brendan cuando a él le apeteciese comunicarse, si es que le apetecía —probablemente, cuando necesitase algo— y estaría de suerte si eso sucedía una vez por semana.

La protagonista és la mare, però s’alternen els capítols narrats per la mare o el fill, amb qui costa sentir alguna empatia, però fet i fet és un adolescent bastant estàndard. La conversa amb el seu “orientador” és un tràmit que tots els universitaris han de passar, és força tragicòmic.

—Pues bueno, Brendan, dime. —Hizo una pausa para aplicar el masaje al otro ojo, estirando con fuerza la piel, arriba y abajo, y hacia ambos lados—. ¿Qué esperas de la universidad?

https://www.flickr.com/photos/jnd90745/
underwear party © Oliver DelaCruz, Creative Commons.
Sabía que no podía contarle la verdad, que consistía en mi deseo de apuntarme a todas las juergas posibles y estudiar lo mínimo, pero no tenía preparada una respuesta para salir del paso, de modo que empecé a tartamudear.
—Yo… yo… bueno, esto… ya sabe. Buena pregunta. Supongo que un título.
—¿Un título en qué?
—Económicas. Creo. Si logro sobrevivir a las matemáticas.
—¿Por qué Económicas?
—Ya sabe. Para encontrar un trabajo en cuanto me gradúe.
—¿Qué tipo de trabajo?
—Cualquiera. Me basta con que me paguen una cifra de seis dígitos. Bueno, quizá no de entrada, pero sí en cuanto tenga un poco de experiencia. Ese es mi principal objetivo.
 El tipo puso cara de impresionado, pero con una mueca sarcástica.
—Pues buena suerte.
[…]
—¿Ya hemos terminado? —pregunté.
Asintió y me levanté. Cuando ya me dirigía hacia la puerta, me llamó.
—Brendan —dijo—. Tienes claro lo que es el consentimiento, ¿verdad?
—¿Perdón?
—Es un concepto muy sencillo. “No” significa “no”. Y una persona ebria no puede dar su consentimiento para mantener relaciones sexuales. Lo entiendes, ¿verdad?
—Sí —respondí—. No soy idiota.
—De acuerdo. Que tengas un buen semestre.

https://www.flickr.com/photos/andrepierre/
[no va a Columbia però m’agradava aquesta foto de la universitat]columbia university ©André-Pierre du Plessis, Creative Commons.
El company d’habitació de Brendan, Zack, i la noia que treballa amb Eve a la residència (tècnicament Eve n’és la superior) Amanda completen els protagonistes. Tots viuen en un lloc relativament proper a Nova York (almenys quan parlen de Nova York sempre comenten que no és gaire lluny, això poden ser 6 hores de cotxe pels americans) anomenat Haddington (no estic segur de si és l’enllaç correcte). La gent allà creix, se’n va a la universitat i amb sort no tornen, o ho fan derrotats per la vida i amb unes perspectives que fan que la vida de poble petit no sembli una opció tan depriment. En uns papers secundaris però també interessants hi ha Becca, lo nòvia d’institut de Brendan, i una noia que coneix a la universitat, Amber, aquesta és Amber:

Amber era dolorosamente consciente de la disparidad entre sus posturas políticas y sus deseos. Era una feminista global, defensora de las personas con minusvalías y una aliada incondicional de la comunidad LGTB en toda su gloriosa diversidad. En su condición de mujer heterosexual, cisgénero, físicamente sana, neurotípica, del primer mundo, de clase media y de raza blanca, luchaba para ser siempre consciente de su posición privilegiada y evitaba utilizarla para silenciar o ignorar las voces de quienes no gozaban de estas inmerecidas ventajas, que tenían mucho más derecho que ella a hablar sobre muchísimos temas. Como no podía ser de otro modo, Amber también luchaba con entusiasmo contra el capitalismo, el patriarcado, el racismo, la homofobia, la transfobia, la cultura de la violación, el bullying y todas las formas de microagresión.
Pero cuando se trataba de chicos, por algún misterioso motivo, solo le atraían los deportistas.
Era horrible. Deseaba sentirse más atraída por hombres que compartiesen sus convicciones políticas —los que abrazaban árboles, los inconformistas con el género, los activistas veganos, los okupas y boicoteadores, los alumnos de Estudios Sociológicos sobre la Raza Blanca, los intelectuales negros que llevaban gafas estilo Malcolm X—, pero no había manera de que funcionase. Siempre se quedaba prendada de deportistas: jugadores de fútbol americano, lanzadores de peso, delanteros de rugby, luchadores de la categoría de pesos pesados —incluso un odioso golfista, aunque él era un caso aparte—, la gran mayoría de los cuales eran chicos blancos, bebedores, con lustrosos pechos depilados, criados como privilegiados e incapaces de ver más allá de sus pollas. Y por supuesto a ella la utilizaban como un objeto desechable, sin ningún tipo de remordimiento o disculpa, porque en eso consistía ser un privilegiado: en gozar del permiso de tratar a los demás como una mierda sin dejar de estar convencido de que eres una buena persona.

https://www.flickr.com/photos/project_manager/
Busty amateur MILF with great cleavage © BUSTY UK MILF, Creative Commons.

Quan ja ens imaginàvem una típica història de mare avorrida i sola i nano passant-s’ho de cine a la universitat, el llibre ens porta sense que ens donem compte a la situació inversa. La mare gaudeix d’una segona joventut i independència mentre Brendan no aconsegueix adaptar-se, perquè mai s’ha hagut d’adaptar a res, és un nano que s’ha trobat el món i la gent adaptat a ell sempre i que la cosa no sigui així és completament antinatural. En un rampell torna a casa des de la universitat, i la reentrada no és fàcil.

—Joder, ¿qué problema hay? —preguntó él—. Cuando estaba en la universidad, cenabas sola cada noche.
Era cierto, por supuesto. Durante el otoño había cenado sola encantada porque así tenía que ser. La ausencia de su hijo formaba parte del necesario y correcto orden de la vida. El problema era su presencia ahora —un enorme paso atrás para ambos— y a eso se sumaba su asombrosa capacidad para acaparar más espacio del que le tocaba en la casa y ofrecer muy poco a cambio.
—Tienes razón. —Eve le señaló la puerta—. Pásatelo bien. Si bebes, no conduzcas.
—Ya lo sé, ya lo sé —dijo Brendan con tono cansino, como si fuese una persona adulta y madura de la que se pudiera esperar sensatez—. Disfruta del pollo.
[…]
Toda la libertad que había experimentado durante el otoño, esa mareante sensación de nuevos horizontes, había desaparecido por completo. Ya no era una estudiante que cavilaba sobre teoría feminista, bebía y bailaba con sus amigos, exploraba su sexualidad y cometía errores estúpidos pero muy excitantes. Ahora no era más que una simple mamá madura que cortaba cebollas, se sentía abandonada y limpiaba las pelusas del filtro del aspitador. Se sentía limitada y constreñida, como si la vida la hubiera vuelto a meter en una caja que conocía muy bien pero que se le había quedado pequeña.

https://www.flickr.com/photos/gozalewis/
Spicy Honey-Brushed Chicken on Couscous 07.20.09©timlewisnm, Creative Commons.

Hi ha més secundaris, com Margo (tot i que encara hi ha qui li diu Mark), els companys de classe d’Eve, en especial Julian, alguns dels ancians que viuen a la residència, alguns companys d’universitat de Brendan com el Sanjay… Els secundaris també tenen el seu paper en la trama, possiblement Becca i Amber per la banda de Brendan i Margo, Amanda i Julian per la part d’Eve siguin els més significatius.

Aquesta és la virtut del llibre agafar una història que veiem venir i donar-li la volta, i convertir-la en una cosa a més a més de més sorprenent més terrorífica. La idea de recuperar una certa independència i tornar-la a perdre és… per no parlar de que Brendan està malbaratant molts diners i moltes oportunitats de cara al futur.

https://www.flickr.com/photos/peabodyawards/
[Tom Perrotta] The Leftovers ©Peabody Awards, Creative Commons.
Amb aquest resum i aquests elogis i tots aquests personatges algú pot pensar que aquest és un llibre gruixut, i no és el cas, 360 pàgines que es llegeixen pràcticament d’una tirada un cop s’agafa velocitat de creuer.

Aquest llibre me n’ha recordat d’altres, Tom Wolfe va fer un retrat de les universitats nordamericanes a Sóc la Charlotte Simmons, però sobretot aquest llibre trobo que s’emparenta molt i molt bé amb els de Charles Baxter però sobretot amb els de Nickolas Butler, connexions que em venen al cap llegint un llibre. Molt recomanable.

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Notes. On the Making of Apocalypse Now / Eleanor Coppola

Apocalypse Now és una de les meves pel·lis preferides, tot i que en DVD no aconsegueixo veure-la tota seguida d’una sentada, ho he de fer en parts. Està basada en un llibre sensacional com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, un dels meus llibres preferits.

El rodatge de la pel·lícula va ser un autèntic infern on tot allò que podia sortir malament va sortir malament. Gairebé des del primer dia la pel·lícula estava fora de pressupost, els costos es disparaven, la complexitat tècnica de moltes escenes feia que calgués repetir preses un cop i un altre. Comptaven amb el recolzament en equip i homes de l’exèrcit filipí, però de vegades després de tot un dia assajant al dia següent enviaven uns altres pilots, amb el que calia tornar a fer tota l’explicació d’allò que Francis Ford Coppola volia. I allò s’allargava i les despeses es disparaven. Després de les primeres setmanes va decidir que no el convencia Harvey Keitel i el va substituir per Martin Sheen, i van haver de tornar a rodar.

Aquesta havia de ser la gran pel·lícula de Francis Ford Coppola, total “només venia” de rodar les dues primeres pel·lícules de El padrí (I i II). A més a més de ser la seva gran pel·lícula volia controlar-ne tots els detalls, i es va hipotecar, i va haver de demanar un préstec a United Artists. Martin Sheen va tenir un infart, Marlon Brando  es va presentar passadíssim de pes i sense haver-se llegit el llibre El cor de les tenebres com li havia demanat Francis… Si una cosa podia fallar, va fallar.

https://www.flickr.com/photos/ronin691/
Marlon Brando as Col. Kurtz © Todd Barnard, Creative Commons.

Tot això no es veu a la pel·lícula, però aquestes interioritats van ser recollides per la dona de Francis, Eleanor Coppola, perquè Francis se’n va anar amb dona i fills a la selva filipina a gravar la seva gran obra. El diari d’Eleanor (que estava rodant el que amb el temps es convertiria en el documental sobre el rodatge Hearts of Darkness) és la llavor d’aquest llibre, les interioritats del rodatge de primera mà i com del més absolut caos va poder sortir una puta obra mestra.

A més a més d’un rodatge complicat i enorme la parella Coppola es plantejava el divorci. És significatiu el moment en que ella és a Estats Units i ell torna a les Filipines a seguir rodar i envia unes peticions de subministres com si hagués de fer una guerra. En aquest moment ella li diu que ja s’ha convertit en Kurtz, embogit al cor de la selva lliurant una guerra que ningú entén. El rodatge va ser tant caòtic que coses com la que poso a continuació ja ni ens estranyen:

I després va venir el muntatge de la pel·lícula, que es va allargar perquè bàsicament no sabia com acabar-la, i Francis cada cop menys segur de res. Fins que finalment la pel·lícula es va estrenar, i la resta és història. És un d’aquells casos en que la “pel·lícula” darrera les càmeres podia rivalitzar amb l’altra. Amb els anys Coppola va anar estrenant diferents muntatges, el meu preferit és el Redux que tot i el títol té uns tres quarts d’hora més de metratge, quasi tots corresponen a una escena en una plantació francesa, setmanes de rodatge amb actors portats directament de França, milers i milers de dòlars en tot un tall que directament va “caure” de la versió definitiva, possiblement Coppola es va acollonir amb la durada de la pel·lícula i va intentar ajustar-la una mica.

Si us agrada el cinema o aquesta pel·lícula gaudireu amb aquest llibre!

https://www.flickr.com/photos/jackheart/
Apocalypse Now 01© Brandon Towne, Creative Commons.

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Un llibre del que no faig més que llegir-ne elogis d’un autor que no em sona el més mínim, tot i tenir més llibres publicats, tot i que sembla que la seva principal faceta és la de músic.

És un llibre de relats, no gaire llargs. I m’ha encantat, tot i que els llibres de relats d’entrada no m’apassionen (ja ho he comentat altres vegades, és una mania irracional com qualsevol altre, el dia menys pensat se’m passarà). I he de dir que el llibre és brillant. Contes originals, pulcres, esmolats, amb la dosi justa d’ironia i de concebre el propi llibre com un joc.

https://www.flickr.com/photos/canorus/
creating art © Paulo Philippidis, Creative Commons.

No m’atreveixo a destacar gaires contes perquè el llibre funciona bé com un tot i els contes així d’un a un tenen com menys sentit, i perquè no puc mencionar tots els que m’han agradat molt a risc de reproduir quasi tot l’índex. M’ha agradat un dels contes llargs Mig segon abans del xut que parla sobre el futbol i té per protagonista el típic jugador oblidat, el porter, una posició per la que sento debilitat (i que els gols són molt espectaculars però no existeix un bon equip sense un bon porter).

© Yōichi Takahashi

Quan es parla de llibres de contes en català sempre s’ha de considerar si l’autor monzoneja o no. No és el cas, té un estil propi i característic i fa de molt bon llegir, aquest llibre ha estat tot un descobriment.

No me’n puc estar de destacar alguns contes com Les set vides de Jindrich Novák, o El passeig de Sorrento o El traidor amb aquest començament:

L’Avel·lí Arnaus i Casals, de qui tot seguit parlaré va néixer, va viure i un dia morirà. Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que podria sospitar-se. Totes segueixen un mateix patró: hi ha un naixement, unes funcions vitals que permeten l’individu anar fent tombs pel món fins que sobrevindrà una malaltia que, al cap d’un temps variable —tres minuts, tres mesos, tres anys—, el conduirà a la mort. Digueu-me una vida que no segueixi aquesta pauta!

https://www.flickr.com/photos/vblibrary/
Chick Lit – shelf 3 © Enokson, Creative Commons.

Una quarantena de contes, i fins i tot un conte en vàries parts que comença sempre igual:

El dia que complia cinquanta anys, en Genís Recasens va decidir començar la carrera de cantant melòdic.

https://www.flickr.com/photos/gnuckx/
Massimo Ranieri Concert 2009 Taormina-Sicilia-Italy – Creative Commons by gnuckx © gnuckx, Creative Commons.

Un llibre sorprenent, interessant i molt molt recomanable, no us en penedireu!

El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!

La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

El ferrocarril subterrani / Colson Whitehead

Ara feia temps que no agafava un llibre on poder-hi posar l’etiqueta BLACK AMERICA (aquí les ressenyes recents i aquí totes les que tenen aquesta etiqueta), etiqueta que vaig posar a finals de 2013, com passa el temps.

Aquí la història està ambientada en els temps de l’esclavitud a Nord-Amèrica. Negrers que capturen gent a Àfrica i que la van revenent fins que el comprador els posa en un vaixell cap al seu destí, una subhasta i una vida d’explotació i abusos de tota mena. Una cosa que en aquella época es veia mig normal, els negres no eren considerats persones.

En aquest llibre el ferrocarril subterrani existeix realment com un ferrocarril amb túnels i estacions i trens, com si la metàfora fos completament real. Si us fa mandra clicar l’enllaç era un sistema on gent contrària a l’esclavitud ajudava els esclaus fugits a arribar als estats del nord o estats lliures on l’esclavitud s’havia abolit. Era gent blanca i en la majoria dels casos es jugaven la vida, la condemna per ajudar un fugitiu solia ser la forca, amb o sense judici. La protagonista, Cora aconsegueix arribar des de Geòrgia fins a Carolina del Sud, un lloc aparentment millor per als negres, allà podien treballar, guanyar alguns diners i fins i tot formar-se una mica.

https://www.flickr.com/photos/oldeyankee/
Cabins where slaves were raised for market–The famous Hermitage Savannah Georgia c. 1903

Els esforços d’en Howard consumien minuts molt valuosos de classe, un temps que ja era prou curt després de la setmana laboral. La Cora era allà per aprendre.
Una ràfega de vent va fer xiular els porticons sobre les xarneres. La senyoreta Handler va deixar el guix.
—A Carolina del Nord —va dir— el que estem fent és delicte. A mi em posarien una multa de cent dòlars i vosaltres rebríeu trenta-nou fuetades. Ho diu la llei. I el càstig que rebríeu del vostre amo segurament seria molt més sever.— La dona va mirar la Cora als ulls. La mestra no era gaires anys més gran que ella, però feia sentir la Cora com una nena ignorant—. Començar de zero és complicat. Fa unes setmanes n’hi havia que éreu on en Howard és ara. Vol temps, això. I paciència.
Va donar la classe per acabada. La Cora, disciplinada, va recollir les coses d’una revolada: volia sortir la primera. En Howard s’eixugava les llàgrimes amb la màniga.

Aparentment era un lloc millor, però no gaire, hi havia un pla molt seriós per l’esterilització de la població negra, per racisme i també per por.

   Si més no, el cambrer devia haver llegit els editorials dels últims anys, havia insistit el metge, expressant neguit pel tema en qüestió. Amèrica havia importat i criat tants africans que en molts estats els blancs estaven en inferioritat numèrica. Només per aquesta raó, l’abolició de l’esclavitud és impossible. Amb una esterilització estratègica -en primer lloc de les dones, però a la llarga de tots dos sexes- els podríem alliberar sense tenir por que ens apunyalessin mentre dormim. Els instigadors dels alçaments a Jamaica eren individus tenaços i arterosos d’origen beninès i congolès. I si a la llarga aconseguíssim temperar aquests llinatges?

https://www.flickr.com/photos/29233640@N07/
one minute to midnight © Robert Couse-Baker, Creative Commons.

Els Estats Units d’aquella época eren un lloc complicat, amb caçadors d’esclaus fugitius (que tenien el dret a reclamar-los fins i tot als estats lliures ja que eren una propietat) i també amb proveïdors de material pels estudiants de medecina, per dir-ne d’alguna manera.

   A la llarga, el tràfic de cadàvers es va descontrolar tant que les famílies van començar a contractar vigilants de sepulcres per evitar que els seus ésseres estimais desapareguessin en plena nit. De sobre, qualsevol nen desaparegut es considerava una víctima d’aquell joc brut: robat, enviat i venut perquè el disseccionessin. La premsa va abordar la causa amb editorials contrariats i la llei hi va intervenir. En aquel nou clima, la majoria de lladres de cadàvers van ampliar el radi d’acció, profanant tombes de cementiris llunyans per espaiar les incursions. En Carpenter es va especialitzar en els negres.

Els negres no apostaven sentinelles perquè els vigilessin els morts. Els negres no anaven a trucar a la porta del xèrif ni freqüentaven els despatxos dels periodistes. No hi havia cap xèrif que els tingués en compte ni cap periodista que escoltés les seves històries. Les restes dels seus éssers estimats desapareixien en sacs i reapareixien en soterranis freds de les facultats de medecina per revelar els seus secrets. Als ulls de l’Stevens, cada un d’ells era un miracle que instruía sobre els misteris dels designis divins.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
Old Marion Negro Cemetery © Midnight Believer, Creative Commons.

L’esclavitud era per sobre de tot un tema económic, capitalisme descarnat i res més, com si el racisme fos una justificació a posteriori.

   La despietada locomotora cotonera reclamava cossos africans com a combustible. Els vaixells solcaven l’oceà carregats de cossos per treballar la terra i engendrar més cossos.

Els pistons de la locomotora es movien sense treva. Més esclaus es traduïen en més cotó, que al seu torn es traduïa en més diners per adquirir més terres per conrear més cotó. Fins i tot amb la supressió del comerç d’esclaus, en menys d’una generació els nombres eren insostenibles: hi havia negres per donar i per vendre. A Carolina del Nord hi havia dos blancs per cada esclau, però a Louisiana i Geòrgia les poblacions vorejaven la paritat. Un cop travessaves la frontera de Carolina del Sud, el nombre de negres sobrepassava el de blancs de més de cent mil. No costava gaire imaginar-se la seqüència quan els esclaus es desempalleguessin de les cadenes i es concentressin en la llibertat… i en les represàlies.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
“Oklahoma Cotton Field.” Overseer and Negro cottonpickers, ca. 1897–98. © Marion Doss, Creative Commons.

La Cora escapara de Geòrgia amb en Caesar i la Lovey, uns caçadors agafaran la Lovey però ells dos arribaran a Carolina del Sud, d’allà ella seguirà cap amunt, però no ens oblidem que hi ha caçadors d’esclaus buscant-la.  A les plantacions hi havia molt interès en recuperar els fugits per donar un bon escarment i deixar clar als altres que els passava si intentaven fugir, i a més deixar clar que la fugida era impossible. Però de tant en tant algú ho aconseguia, la mare de la Cora per exemple, la va abandonar i va fugir i la Cora sempre l’ha odiada per això i allà on va pregunta si alguna dona anomenada Mabel va arribar des de Geòrgia.

Passarem per Tennessee, per Indiana en un viatge amb un destí clar, el Nord, els estats de més al nord o fins i tot Canadà, un lloc on els negres podien estar tranquils. A veure que no és que al Canadà els rebessin encantats o que no hi hagués discriminació, és que l’esclavitud no es contemplava i les persones no eren propietats, allà els caçadors de fugitius no tenien res a fer.

https://www.flickr.com/photos/thadz/
Underground Railroad © Thad Zajdowicz, Creative Commons.

Hi havia caçadors de fugitius que de vegades també caçaven negres lliures, tampoc hi havia gaires traves per això, la pel·lícula 12 anys d’esclavitud és una història real, real i desgraciadament freqüent. En les situacions dures és quan es veu el pitjor de la gent però també el millor. Es calcula que gràcies als col·laboradors del ferrocarril subterrani un milió i mig d’esclaus van aconseguir fugir, hi ha gent que es va jugar la vida per ajudar-los, i de vegades la van perdre. El llibre a més de l’aventura de la Cora ens parla de com els diferents estats van gestionar l’esclavitud, la diversitat racial… Robaven persones a Àfrica per dur-les a Amèrica a treballar unes terres robades als indis… els orígens de la primera potència mundial són molt però molt foscos (i no estic fent un acudit dolent).

Llibre molt recomanable que no estalvia els detalls fumuts d’un tema tan espinós. Narrativament potser la part final del llibre l’he trobada un pèl més confusa i atropellada que la resta, però tot i així se’n surt molt bé.

https://www.flickr.com/photos/editrrix/
Colson Whitehead @ BBF © editrrix, Creative Commons.