L’altíssim / Joan Jordi Miralles

Després de passar-m’ho massa bé amb Aglutinació agafo aquest llibre amb l’esperança que no m’agradi gaire i així deixar d’admirar a aquest autor. Entenc que pot semblar un motiu molt idiota per llegir un llibre però sóc una persona complicada, i també amb un cert afany completista de dir que m’he llegit tot el que un autor ha escrit. Això em dura una temporada i després ja se’m passa, o no. Al tema!

Trobo una mica el que espero, sexe, consum de substàncies i un retrat força encertat de la precarietat on vivim.

La primera feina que m’oferien era, amb un contracte d’un sol día, descarregar un camió de sis del matí fins a les vuit del vespre, no pagaren dietes ni transport i havia d’anar fins a Castellgalí; nets sortien uns trenta miserables euros. La segona feina semblava més emocionant: netejar una granja de porcs, dos dies de sis del matí a set de la tarda, menys de trenta euros al dia, ni dietes ni transport, a Solsona. Llavors li he engegat a la puta aquella de l’altre costat del telèfon, que en la fitxa que havia omplert anava indicat que jo -he remarcat molt el jo- era estudiant de fisioteràpia i no granger; la puta aquella m’ha respost que això era igual, que si volia “currar” (juro per ma mare que ha dit “currar”) era el que hi havia. Jo li he dit que sí que volia treballar (posant molt d’èmfasi en la darrera paraula), però no de qualsevol cosa, i amb un to prou violent i mínimament pervertit he acabat concloent:

-Vés i curra tu amb els porcs, si és el que hi ha! -i he penjat. Després han continuat trucant amb noves ofertes, suposo, però la meva mare no s’ha cansat de donar allargues.

https://www.flickr.com/photos/93911830@N06/
Farrowing Crates © Farm Watch, Creative Commons.

El llibre combina les vivències del protagonista amb una mena de diari de guerra d’algú que no sap ni qui és ni perquè és on és, presoner. Alterna les fases de presoner amb les de soldat, però la veritat és que no sembla haver-hi més diferència que ser el que fa atrocitats o el que les rep.

Tornant al fil “principal” el protagonista, l’Ignasi, no té gaires manies a l’hora d’enllitar-se, ni gaires escrúpols, la Verònica que surt a continuació és la xicota del que probablement sigui el seu millor amic, el Marc. És un egoisme tan integrat en ell que ni destaca, té pocs moments d’una certa empatia, alguns mirant a son pare, o de vegades amb algun dels pacients.

 A dos quarts de sis sona el despertador. Sembla que la Verònica està molt desvetllada i vol que fem alguna cosa, vist que ha començat a llepar-me els ous amb fal·lera, però jo li dic que ara no, que tinc pressa, i em fico sota la dutxa: a les vuit entro a pràctiques, a dos quarts de nou baixarà el Ramon a tocar els collons i a les onze hauré de buscar la Carme per pujar a planta. La Verònica, però, no es dóna per vençuda tan fàcilment: entra a la dutxa rere meu, es col·loca de genolls i comença a mamar-me-la fins que no li faig engolir l’última gota.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Shower © Mislav Marohnić, Creative Commons.

Ell fa pràctiques de fisioteràpia en un hospital, i el futur no pinta gaire bé. La feina no l’entusiasma, contempla la idea de marxar i mentrestant fa la viu viu follant tot el que pot, de vegades sembla que massa i tot. Sempre dic que aquest autor sap narrar bones escenes sexuals (no és tan freqüent), aquí en teniu una mostra:

A casa la Bego, la meva cosina i el seu dat pel cul dormen en un divan. La Bego i jo follem. Em costa molt trempar. Sense manar-li res ella em comença a llepar els ous mentre m’introdueix el tercer dit pel cul. Després em treballa el penis sense oblidar el cul. Molt trempat i excitat , follem. Primer normal, el missioner em penso que en diuen. Després ella a sobre, la qual cosa m’empastifa tot el ventre de viscositat seva. Ella és una paia que està al límit d’estar grassa, podríem dir que és una noia grossa -alta, ferma, grans pits…-. Al final, com m’agrada a mi, ho fem a quatre grapes. Jo l’agafo amb una mà per les trenes daurades i llargues talment fossin brides d’un cavall; ella, boca grossa i dents blanques i saludables, gemega fent xiscles curts i aguts mentre em llepa els dits de l’altra mà. I ja estic a punt d’escórrer-me quan noto que alguna cosa no va bé. Penso, primer, que es tracta d’una paranoia i no paro, però, com que la qüestió persisteix, finalment m’aturo. Trec la polla i el condó no hi és, ha desaparegut. Ella em pregunta si ja estic i jo li crido que calli, molt emprenyat. Em pregunta què passa, espantada i sufocada encara.
-Olvidé ponerme el condón -li responc; i tinc ganes de follar-me-la amb violència i després segar-li el coll, i tinc ganes de plorar, i tinc ganes de marxar d’allà i desaparèixer per sempre.

I l’altra història, que al principi costava de seguir va guanyant interés tot i la confusió evident del personatge.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Post Traumatic Stress Syndrome © adohnes, Creative Commons.

Això sí està narrada en un estil i trenca tant el fil que he estat temptat de saltar-me aquestes parts, que no els hi acabo de trobar el què. Independentment és una història que amb l’excusa bèl·lica parla d’atrocitats, degradació, crueltat i deshumanització. OK, però que aporta això a l’altra història, què en surt de la suma? Això ja no ho tinc tant clar. La història de guerra parla d’atrocitats però tenen una excusa, l’Ignasi no té excusa per moltes de les coses que fa, algunes igual de bèsties tot i que a un altre nivell. Potser el missatge és que som uns cabrons cruels i malànimes i que les circumstàncies només són una excusa?

https://www.flickr.com/photos/angela_llop/
Vilanova i la Geltrú, platja. © Angela Llop, Creative Commons.

I una cosa que com a urbanita m’ha sorprés és la mobilitat. L’Ignasi viu a Manresa però es fot uns trajectes amb cotxe per anar de festa o a la platja o al que sigui que déu n’hi do. De vegades més que bellugar-se en cotxe sembla que es tel·letransporti d’una banda a una altra, Manresa, Sitges, Vilanova, Berga… fins i tot una escapada a casa els avis a Montsó(d’on surt l’anterior fragment amb la Bego). Sembla que només s’aturi per follar i posar-se fins a dalt.

Mentrestant el soldat, ens va explicant lo seu, i no estalvia detalls, ni un de sol…

https://www.flickr.com/photos/aparejador/
Freeway at Night © BY-YOUR-⌘, Creative Commons.

Cap al final del llibre les seves farres comencen a prendre un caire força més preocupant, i al final-final tenim la coincidència de les dues històries, la de l’Ignasi i la del soldat. Un bon llibre, un molt bon primer llibre. No aconsegueixo que aquest autor em decebi, què hi farem!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *