L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

L’altíssim / Joan Jordi Miralles

Després de passar-m’ho massa bé amb Aglutinació agafo aquest llibre amb l’esperança que no m’agradi gaire i així deixar d’admirar a aquest autor. Entenc que pot semblar un motiu molt idiota per llegir un llibre però sóc una persona complicada, i també amb un cert afany completista de dir que m’he llegit tot el que un autor ha escrit. Això em dura una temporada i després ja se’m passa, o no. Al tema!

Trobo una mica el que espero, sexe, consum de substàncies i un retrat força encertat de la precarietat on vivim.

La primera feina que m’oferien era, amb un contracte d’un sol día, descarregar un camió de sis del matí fins a les vuit del vespre, no pagaren dietes ni transport i havia d’anar fins a Castellgalí; nets sortien uns trenta miserables euros. La segona feina semblava més emocionant: netejar una granja de porcs, dos dies de sis del matí a set de la tarda, menys de trenta euros al dia, ni dietes ni transport, a Solsona. Llavors li he engegat a la puta aquella de l’altre costat del telèfon, que en la fitxa que havia omplert anava indicat que jo -he remarcat molt el jo- era estudiant de fisioteràpia i no granger; la puta aquella m’ha respost que això era igual, que si volia “currar” (juro per ma mare que ha dit “currar”) era el que hi havia. Jo li he dit que sí que volia treballar (posant molt d’èmfasi en la darrera paraula), però no de qualsevol cosa, i amb un to prou violent i mínimament pervertit he acabat concloent:

-Vés i curra tu amb els porcs, si és el que hi ha! -i he penjat. Després han continuat trucant amb noves ofertes, suposo, però la meva mare no s’ha cansat de donar allargues.

https://www.flickr.com/photos/93911830@N06/
Farrowing Crates © Farm Watch, Creative Commons.

El llibre combina les vivències del protagonista amb una mena de diari de guerra d’algú que no sap ni qui és ni perquè és on és, presoner. Alterna les fases de presoner amb les de soldat, però la veritat és que no sembla haver-hi més diferència que ser el que fa atrocitats o el que les rep.

Tornant al fil “principal” el protagonista, l’Ignasi, no té gaires manies a l’hora d’enllitar-se, ni gaires escrúpols, la Verònica que surt a continuació és la xicota del que probablement sigui el seu millor amic, el Marc. És un egoisme tan integrat en ell que ni destaca, té pocs moments d’una certa empatia, alguns mirant a son pare, o de vegades amb algun dels pacients.

 A dos quarts de sis sona el despertador. Sembla que la Verònica està molt desvetllada i vol que fem alguna cosa, vist que ha començat a llepar-me els ous amb fal·lera, però jo li dic que ara no, que tinc pressa, i em fico sota la dutxa: a les vuit entro a pràctiques, a dos quarts de nou baixarà el Ramon a tocar els collons i a les onze hauré de buscar la Carme per pujar a planta. La Verònica, però, no es dóna per vençuda tan fàcilment: entra a la dutxa rere meu, es col·loca de genolls i comença a mamar-me-la fins que no li faig engolir l’última gota.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Shower © Mislav Marohnić, Creative Commons.

Ell fa pràctiques de fisioteràpia en un hospital, i el futur no pinta gaire bé. La feina no l’entusiasma, contempla la idea de marxar i mentrestant fa la viu viu follant tot el que pot, de vegades sembla que massa i tot. Sempre dic que aquest autor sap narrar bones escenes sexuals (no és tan freqüent), aquí en teniu una mostra:

A casa la Bego, la meva cosina i el seu dat pel cul dormen en un divan. La Bego i jo follem. Em costa molt trempar. Sense manar-li res ella em comença a llepar els ous mentre m’introdueix el tercer dit pel cul. Després em treballa el penis sense oblidar el cul. Molt trempat i excitat , follem. Primer normal, el missioner em penso que en diuen. Després ella a sobre, la qual cosa m’empastifa tot el ventre de viscositat seva. Ella és una paia que està al límit d’estar grassa, podríem dir que és una noia grossa -alta, ferma, grans pits…-. Al final, com m’agrada a mi, ho fem a quatre grapes. Jo l’agafo amb una mà per les trenes daurades i llargues talment fossin brides d’un cavall; ella, boca grossa i dents blanques i saludables, gemega fent xiscles curts i aguts mentre em llepa els dits de l’altra mà. I ja estic a punt d’escórrer-me quan noto que alguna cosa no va bé. Penso, primer, que es tracta d’una paranoia i no paro, però, com que la qüestió persisteix, finalment m’aturo. Trec la polla i el condó no hi és, ha desaparegut. Ella em pregunta si ja estic i jo li crido que calli, molt emprenyat. Em pregunta què passa, espantada i sufocada encara.
-Olvidé ponerme el condón -li responc; i tinc ganes de follar-me-la amb violència i després segar-li el coll, i tinc ganes de plorar, i tinc ganes de marxar d’allà i desaparèixer per sempre.

I l’altra història, que al principi costava de seguir va guanyant interés tot i la confusió evident del personatge.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Post Traumatic Stress Syndrome © adohnes, Creative Commons.

Això sí està narrada en un estil i trenca tant el fil que he estat temptat de saltar-me aquestes parts, que no els hi acabo de trobar el què. Independentment és una història que amb l’excusa bèl·lica parla d’atrocitats, degradació, crueltat i deshumanització. OK, però que aporta això a l’altra història, què en surt de la suma? Això ja no ho tinc tant clar. La història de guerra parla d’atrocitats però tenen una excusa, l’Ignasi no té excusa per moltes de les coses que fa, algunes igual de bèsties tot i que a un altre nivell. Potser el missatge és que som uns cabrons cruels i malànimes i que les circumstàncies només són una excusa?

https://www.flickr.com/photos/angela_llop/
Vilanova i la Geltrú, platja. © Angela Llop, Creative Commons.

I una cosa que com a urbanita m’ha sorprés és la mobilitat. L’Ignasi viu a Manresa però es fot uns trajectes amb cotxe per anar de festa o a la platja o al que sigui que déu n’hi do. De vegades més que bellugar-se en cotxe sembla que es tel·letransporti d’una banda a una altra, Manresa, Sitges, Vilanova, Berga… fins i tot una escapada a casa els avis a Montsó(d’on surt l’anterior fragment amb la Bego). Sembla que només s’aturi per follar i posar-se fins a dalt.

Mentrestant el soldat, ens va explicant lo seu, i no estalvia detalls, ni un de sol…

https://www.flickr.com/photos/aparejador/
Freeway at Night © BY-YOUR-⌘, Creative Commons.

Cap al final del llibre les seves farres comencen a prendre un caire força més preocupant, i al final-final tenim la coincidència de les dues històries, la de l’Ignasi i la del soldat. Un bon llibre, un molt bon primer llibre. No aconsegueixo que aquest autor em decebi, què hi farem!

Locuras sin fundamento / Andrés Trapiello

Després del primer volum toca posar-se amb el segon, d’aquesta mena de novel·la en marxa (qualificar-ho com a “saga” no m’acaba de convèncer). No sé si això de posar-se amb aquestes coses té gaire sentit, és una mica de lector suicida em sembla.

Un llibre més comencem per any nou recordant la celebració, i com eren abans les celebracions, religioses i rigorosament serioses i castellanes. I a poc a poc Trapiello ens va ensenyant el seu any, a mig camí del recompte i del agradar-se escrivint, una mica com en Josep Pla, cada cop veig més clara aquesta connexió tot i les evidents diferències. Deixo el comentari més valoratiu pel final, prefereixo posar alguns dels molts fragments memorables que hi ha al llibre, no hi són tots i potser els que hi ha no són els millors, però són els que a mi m’han saltat a la cara quan els he llegit.

https://www.flickr.com/photos/50455710@N05/
Cuddle-SMPLYR © Mrswagger3, Creative Commons.

M. dejó su cabeza sobre mi hombro y se durmió acurmeada, con las piernas encogidas. Se había abrazado a un pequeño cojín que apretaba contra las costillas como para entrar en calor. Yo mismo me quedé dormido un rato. De pronto nos sobresaltaron los bocinazos de un coche. Nos despertamos desconcertados. Alguien venía por la calleja. Pusimos atención y al comprobar que pasaban de largo, respiramos tranquilos. No era tanto por la hora. Ni siquiera porque no hubiéramos sido capaces de sumarnos a una pequeña fiesta inesperada. Temíamos únicamente que aquel interior se fuese a romper. No se puede vivir fuera y dentro al mismo tiempo, hacia adentro y hacia afuera.

https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Nichos © Daniel Lobo, Creative Commons.

Cuando imprimíamos los libros de Trieste fuimos alguna vez V. y yo al cementerio de Torrejón, que será el más lamentable cementerio que haya uno visto nunca, y que estaba junto a la imprenta. Íbamos para distraernos un poco. Con eso está dicho todo. En aquel cementerio las flores de plástico olían a colonia de puta y aunque llevaran allí cinco o seis años no habían perdido ni un átomo de ese perfume. Eran flores de un morado y un rosa inefables para nichos que tenían el mármol brillante y recién pulido de los cuartos de baño de los hoteles de carretera.

https://www.flickr.com/photos/sidewalk_flying/
Dealing © Seth Sawyers, Creative Commons.

Un amigo lo dice de una manera más gráfica: “Hay quienes tienen nuestras mismas cartas, sólo que las juegan de un modo que a uno le daría un poco de vergüenza”.

https://www.flickr.com/photos/yann07/
Pretty woman © Yann Cœuru, Creative Commons.

Resulta evidente que está acostumbrada a que los hombres le pongan el mundo a los pies, aunque también en la firmeza de su boca se descubría que es de esa clase de mujeres que jamás se irían con ninguno que cometiera la estupidez de ponerse de rodillas para adorarla. No sería extraño que se hubiera casado sólo para ser infiel a su marido. Por cómo hablaba conmigo y con los otros, se conoce que tiene la humanidad dividida en dos mitades: los que la admiran y veneran, y los que no. A los del primer grupo los despreciaba a todos. A los del segundo, a todos también, menos a los que quiere seducir para, una vez seducidos, incluirlos en el primer grupo.

https://www.flickr.com/photos/la-citta-vita/
Shopping for books, Madrid © La Citta Vita, Creative Commons.

Cuando me dejo las riendas sueltas, las piernas, con un instinto bruto, sin quererlo yo, me llevan a la Cuesta de Moyano, pradera de ricos pastos.

Los árboles del Botánico, que no han florecido todavía, tienen todos sus yemas señalando el cielo, lo mismo que las chicas del instituto Isabel la Católica con las que me crucé, que parece que cuando se cruzan con un hombre hacen un esfuerzo torácico para que sus teticas duras de cabra se marquen bajo la blusa, sin quererlo ellas.

En la caseta de X había mucha gente. Es la caseta que yo prefiero. Me gustan los libros baratos. […] El rito es siempre el mismo. Llega el librero temprano con dos docenas de paquetes de libros, folletos y revistas muy bien atados con cuerda de pita, y allí, a la vista de todos, los desata y los va tirando al tablero. Al principio parecen esos peces que sacan los pescadores del mar, jureles, chicharros, bocartes, pegando saltos de mil demonios en el vientre de las redes colmadas. Todo pescado azul, si se quiere, pero muy nutritivo. […] El librero mira siempre nuestros afanes con una sonrisa muy paternal y absolutoria del hombre que se siente no superior pero sí generoso y comprensivo con las debilidades humanas. […] Un día le oí decir que por sus manos había pasado un millón de libros y traté de imaginar cuánto sería un millón de libros, y no lo pude calcular, pues me perdía a la mitad.[…] Me he vuelto a casa con mi compra debajo del brazo, mirando los botones de los árboles, mirando, sin quererlo yo ni quererlo ellas, los botones pimpantes de las adolescentes, y me ha parecido que una cosa que me ha costado tan barata como ese libro viejo me hace feliz, que ya son ganas de creer en algo.

https://www.flickr.com/photos/diversey/
Club Antennas © Tony Webster, Creative Commons.

He aquí tres imágenes inapelables de la desolación. Una: ese barracón destartalado que encontramos a un lado de la carretera, con un farolillo rojo en la entrada y otros farolitos azules, amarillos, verdes, rojos, colgando de una cuerda floja, entre dos postes pelados, como una guirnalda; la casita blanca con puerta de aluminio y basuras esparcidas alrededor, dos coches viejos aparcados y un cartel, con caligrafía candorosa, en que se lee desde lejos: CLUB.

Dos: el tiovivo de una feria ambulante.

Tres: recorrer el dial de la radio una tarde de domingo y no encontrar sino resultados de fútbol, locutores enloquecidos, quinielas cifradas… Ese sonido de la radio, ese tedio de domingo, ese olor a coñac barato en el aire y punta de puro habano.

https://www.flickr.com/photos/calliope/
old roses © liz west, Creative Commons.

Me he encontrado esta mañana sobre la mesa una copa con dos rosas, una carta, unos libros y en el rincón, en su marco oscuro de madera, una foto que nos dice deseos de hace años. De la rosa han caído en el mantel pétalos de otras rosas y de todas las rosas, la carta he olvidado de quién, los libros nunca los leeré y en tu retrato no está mi juventud.

https://www.flickr.com/photos/clauderobillard/
Femme nue © Claude Robillard, Creative Commons.

Ayer o anteayer me desvelé por el mucho calor que hacía en el dormitorio y fui a la cocina a beber un  vaso de leche fría y otra vez oí ruidos en el patio. M. dormía a mi lado como uno de esos desnudos al carbón que tiene Lautrec, a los que el sueño ha soltado un poco brazos y piernas, sin conseguir nunca descomponer el dibujo, que es un prodigio de sensualidad entre las sábanas.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

Por otra parte siempre he tenido en cuenta estas palabras de Unamuno: “y ¡ojo con caer en el diario! El hombre que da en llevar un diario -como Amiel- se hace el hombre del diario, vive para él. Ya no apunta en su diario lo que a diario piensa, sino que lo piensa para apuntarlo”, que son palabras más que juiciosas.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
Athens № 4 © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Me gustan las ciudades pequeñas porque han conservado un modo de vida parecido al de hace cien años, cuando incluso las ciudades grandes como París o Roma eran pequeñas. En ellas los hombres tal vez no fueran más felices, pero tenían mucho más tiempo para preguntarse por qué.

El llibre va millorant cap a la part final. Com si aleshores l’autor hagués escalfat el suficient i ja es deixés anar, és la impressió que em dóna. No ho he copiat, però el fragment on explica com (i sobretot perquè) son pare juga al set i mig amb tres persones més que no hi són, tot i això reparteix joc per tots i juga per tots… brillant.

Doncs res, ara el proper serà El tejado de vidrio, si els llegeixo a uns dos o tres per any no trigaré a agafar-lo. També espero que els llibres siguin cada més trobables perquè de moment n’hi ha molts molts poquets a la xarxa de biblioteques (aprofito per dir que si l’Editorial Pre-Textos me’ls vol fer arribar podem arribar a un acord, sempre que no tinguin pressa).

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

Quasi dos anys després de Motorsoul arriba un altre llibre d’Stalker el misteriós autor (o autora) que ens retrata el continent africà.

I aquest llibre és exactament això, una immersió a l’Àfrica actual, i això és important recalcar-ho. No ens trobem amb un altre intent de tornar a fer un Memòries d’Àfrica, un parc temàtic exòtic perquè europeus adinerats hi passin les estones com qui va pel món amb l’únic propòsit d’estiuejar.

En aquest llibre els protagonistes són africans amb les seves vides i les seves preocupacions. En aquest cas un brot d’ebola en un país acabat d’estrenar com és Sudan del Sud. El brot d’una malaltia tan mortal fa que els vilatans recorrin a infermers, xamans, i qualsevol que pugui ajudar-los o almenys intentar-ho. Hi ha morts, hi ha nens que s’han quedat sense pares, com l’Alice, protagonista del llibre.

https://www.flickr.com/photos/wombat/
Juba town © antheap, Creative Commons.

Ella, el seu anyanya, i el petit Topi-Paul, un món d’esperits i forces que no comprenem i europeus intentant fer el que sempre han fet: exprémer Àfrica pels seus interessos.

M’agrada que en aquest llibre Stalker es passi a la novel·la, i m’agrada retrobar algunes sensacions que van fer de la lectura de Motorsoul una experiència de la que vaig gaudir. Per posar-li un però trobo que el llibre passa una mica massa per sobre d’algunes coses, m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment, saber més coses encara de la vida d’Alice o de l’anyanya, però imagino que aleshores hauria sortit tot un altre llibre.

https://www.flickr.com/photos/jantruter/
African sunset © Jan Truter, Creative Commons.

I les meves especulacions sobre l’autor ja les vaig fer quan vaig parlar de Motorsoul, potser algun dia descobriré si estic ben o mal encaminat.

La noia de l’aniversari / Haruki Murakami; Kat Menschik

Haruki Murakami és un autor que tinc molt poc llegit, amb prou feines un parell de llibres dels molts que corren per casa perquè la meva senyora n’és molt fan. És un autor que m’agrada, però fins ara n’havia llegit novel·les, i aquest és un llibre molt més curt, a més a més és un llibre que compta amb il·lustracions de Kat Menschik. Aquesta il·lustradora alemanya ha treballat en l’edició de més llibres il·lustrats de Murakami (per exemple aquests tres) i és l’autora de les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada. Crec que és important remarcar el fet que ens trobem davant d’un llibre xulo, el conte és curtet però l’edició i les il·lustracions són de primera, és un d’aquells llibres que es qualifiquen com “ideals per regalar”, hi estic d’acord.

© Kat Menschik.

La protagonista està treballant el dia del seu vintè aniversari, s’ho havia combinat per tenir la nit lliure però no se’n surt i ha de fer de cambrera. El seu cap es posa malalt i ella s’ha d’encarregar de dur el sopar al misteriós amo del restaurant que viu en un dels pisos de dalt. Ningú l’ha vist, només té contacte amb el cap, però aquesta nit li tocarà a ella dur el sopar al pis 604.

-Per molts anys, senyoreta -va dir-. Que tingui una vida rica i profitosa. I que res que no hi faci ombra.

Van fer dringar els gots.

Que res que no hi faci ombra, es va repetir ella. ¿Per què parlava d’aquella manera tan estranya?

-Vint anys només es fan un cop a la vida, senyoreta. I és una cosa única, irremplaçable.

-Sí, és clar -va respondre ella just abans de tastar el vi amb molta cura.

-I en un dia tan especial, ha tingut el detall de portar-me el sopar, com una fada bona.

-Només he fet el que m’han dit.

-Tot i així… -va dir el vellet fent que no amb el cap-. Tot i així és meravellosa, senyoreta.

© Kat Menschik.

Assistirem a aquesta desconcertant conversa des del seu record, la conversa i el que passa seran determinants per a la protagonista, d’una manera subtil i misteriosa, això sí. No puc revelar gaire més, a més a més de fer espòiler el conte és curt, i si explico més coses ja explico tot el llibre. El llibre es remata amb un epíleg (que més aviat sembla un article) on Murakami parla del seu propi aniversari.

Anem a la valoració. Crec que Murakami es mou millor en novel·les, el conte és un gènere on a mi se’m fa estrany veure’l (això pot ser un problema meu), de totes maneres és interessant. És un llibre ideal per si us voleu endinsar en aquest autor, però tenint present que és un tast, a les novel·les és on, a parer meu, ho dóna tot, però aquest tast és força més curt i ràpid que llegir una novel·la, s’ha de tenir en compte. També és un llibre ideal per regalar a algú que li agradi Murakami, encertareu segur. I posats a recomanar-ne novel·les jo triaria la de Tòquio Blues, però podeu començar amb el tast de La noia de l’aniversari.

 

L’art de la ficció: sobre llegir i escriure / James Salter

Etiqueto també en aquest llibre Eduard Márquez, autor d’un próleg que m’ha semblat fantàstic i molt revelador de com entén Eduard Márquez això de “llegir i escriure”, d’una manera molt semblant a James Salter de qui n’és un gran admirador (crec que vaig començar a llegir Salter després de saber el que ell en pensava, una mica el que em va passar amb Charles Baxter a qui vaig arribar a través de Quim Monzó). He ressenyat un parell de llibres de Márquez (a la versió antiga del blog) però els he llegit tots, i també he ressenyat a Salter (dos llibres només L’última nit i Això és tot, m’he de posar amb Anys llum i Joc i distracció), i no he ressenyat a Charles Baxter (això ho he d’arreglar, potser amb una relectura) i sí a Quim Monzó, i potser que ja pari i em centri en el llibre.

No volia posar extractes d’aquest llibre, però la temptació és massa forta. Del pròleg em quedo amb la idea de Márquez de que cada cop es llegeix menys, i això és especialment dramàtic quan parlem d’aspirants a escriptors. Si no es llegeix no es pot escriure, no sé si ho diu, però sino ho dic jo. I les frases que trec del llibre doncs sí, les suscric.

https://www.flickr.com/photos/swan-t/
Reading ©Svante Adermark, Creative Commons.

Com més anys passen, més em costa sentir-me còmode i a gust durant gaire estona quan coincideixo amb persones que no llegeixen o que no han llegit mai. Per a mi la lectura és essencial. Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.

© Cesc Llaverias.

Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d’escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre’n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa.

I això lliga amb una frase de Dovlàtov que estic per tatuar-me: O vius o escrius.

https://www.flickr.com/photos/dynphoto/
Lucky moments © Fred Veenkamp, Creative Commons.

Tot el que no s’escriu desapareix, a excepció d’alguns moments que perduren, d’algunes persones, d’alguns dies. Els animals moren, la casa es ven, els fills s’han fet grans, fins i tot la parella s’ha esvaït, i tanmateix queda aquest poema.

© Cesc Llaverias.

Per aquest llibre [parla d’Això és tot] vaig emplenar dues llibretes gruixudes, llibres de referència dividits en seccions que contenien detalls dels meus dietaris que em podrien ser útils: incidències meteorològiques, llocs, converses, cares, defuncions, amor, sexe, persones. Toda [primer títol d’Això és tot]. En vaig aprofitar menys d’una quarta part.

Un llibre molt curt, però una passada de llibre i que serveix per saber com afrontava això dels llibres en James Salter, un autor que val molt i molt la pena. Crec que ell i Márquez comparteixen la mania pel treball obsessiu, i que no es pugui dir mai dels seus llibres que no estan prou treballats. El llibre es llegeix en un moment, però cala.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Quan surt la reclusa / Fred Vargas

Una autora de la que mai he llegit res, excepte molt bones crítiques això sí, serà moment de provar a veure què.

Tenim a Adamsberg, un comissari que ha de tornar de les seves vacances abans per un cas d’assassinat que no és tan fàcil com sembla a primer cop d’ull. En la millor tradició de Sherlock Holmes el comissari resol el cas en un tres i no res, anant al seu aire i deixant desconcertats els seus col·legues fins que els explica el que està fent. Això sí, s’aguanta de fer l’homenatge complet i dir que és simplement elemental.

Durant aquesta investigació veu que un dels seus subordinats està obsessionat amb una aranya i les seves picades que de manera estranya poden esdevenir mortals. Curiosament en poc temps hi ha hagut morts per aquesta causa a França, una simple casualitat? Començaran a investigar el tema i potser, com en el cas inicial, no és tan senzill com sembla.

https://www.flickr.com/photos/arachnid_flame/
Brown Recluse Spider © Shannon Smedley, Creative Commons.

I tirant d’un petitíssim fil i seguint una intuïció (no és gaire creïble que la poli se’n refiï tant, però ho consideraré una llicència) anem reconstruint una història com més va més sòlida, i també més terrorífica de la que prefereixo no revelar coses.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
rue de nimes © sabin paul croce, Creative Commons.

I una història que comença suau va atrapant i agafant ritme. I cada nou detall que descobreixen o cada nou camí que intenten és un nou nivell d’horror. No horror sobrenatural, no, el de debó, el protagonitzat per persones contra persones, l’horror que sí fa por. I com bona novel·la policíaca, anirem explorant en diferents direccions per treure l’entrellat del cas, arriba un moment que s’acumulen els sospitosos.

https://www.flickr.com/photos/sybarite48/
Le Louroux (Indre-et-Loire) ©Daniel Jolivet, Creative Commons.

És el primer llibre que llegeixo de Fred Vargas i no serà el darrer. M’ha agradat i la història m’ha anat atrapant. Això sí que el policia funcioni tant a base d’intuïcions o “protoidees” ho veig poc creïble, el personatge mola i la història mola, sí, però el treball policíac no es fa així. Aquest és el principal però, l’únic de fet, que abusa de les intuicions d’Adamsberg, però la novel·la va millorant a mida que es va llegint i perdonaré aquesta llicència.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fred_Vargas
Fred Vargas, foto treta de la seva entrada a la viquipèdia.