Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *