Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents / J. L. Badal

Un llibre que està rebent elogis per tot arreu d’una editorial que comença a cridar l’atenció, som-hi doncs!

Però primer deixeu-me explicar l’anècdota, perquè en aquest cas conec a l’autor. Era el Sant Jordi de 2016, i jo tenia un llibre a la venta a la llibreria La Temerària de Terrassa, i vaig dir que el dia Sant Jordi podia passar a signar amb l’esperança de vendre algun exemplar. Em van posar no recordo si a les cinc o a les sis de la tarda, i el J.L. Badal era “la meva parella”. Ens hi vam posar, vam xerrar una mica, ell va poder saludar alguns lectors i no portàvem allà ni deu minuts que va començar a ploure. Ens vam retirar i jo vaig ajudar als de la llibreria a traginar caixes de llibres cap dins perquè la parada al carrer no era un bon lloc. No va ser una d’aquelles pluges de primavera suaus, no, va tenir una estona de pluja forta i incòmoda. I d’això conec a l’autor.

https://www.nuvol.com/critica/les-coses-que-realment-han-vist-aquests-ulls-inexistents/
Foto de l’autor treta d‘aquest article a Núvol, no es menciona autor.

Quin tipus de llibre és aquest? Doncs no és fàcil de definir, i això és bo, a més a més és el lema de :Rata_ un llibre que quan et pregunten de què va ets incapaç de respondre.

Si aquest llibre tingués dates seria un diari, “el Quadern gris” de J.L. Badal, i en aquestes pàgines parla de tot i res: del que pensa, del que recorda, del que sent, i podria parlar de coses diametralment oposades, només cal canviar el factor temps, aquest llibre escrit ara potser seria diferent, perquè som diferents i aquests llibres són una mica una foto fixa del món de l’autor en un moment concret. Això és una apreciació absolutament subjectiva i potser no encertada, però és com ho veig. Tot això amb un estil propi i una cura per l’idioma i per la senzillesa, si ho pot dir amb una paraula no n’emprarà dues.

https://www.flickr.com/photos/supertin/
Clouds © Tim Bates, Creative Commons.

Doneu-me un punt de recolzament i mouré la Terra, diu Arquímedes, que en realitat no ho diu així (ell demana d’anar a un altre planeta, des d’on mouria la Terra). Però algú ha trobat aquesta frase i ens sembla bé.

És el punt fix que no trobem, que expliquem per convèncer-nos, com en oració. Que somiem. Planetes en dansa que busquem un punt fix des d’on moure la nostra òrbita cap al no-res.

Busquem el punt fix d’una persona, d’un pensament, d’un text, llavors el coneixem millor.

Els núvols blancs són un punt fix.

https://www.flickr.com/photos/wandering_angel/
Evening Siren © Angelo Juan Ramos, Creative Commons.

Miro al meu voltant i ho sé. Miro aquesta dona que contempla el mar i ho sé. Miro la meva mare, el meu germà, l’home del carretó que camina pel Raval de Barcelona (es diu Juan Manuel, va ser conserge del primer institut on vaig treballar; era llicenciat en ciències exactes, va sofrir un accident de bicicleta, va perdre la raó, un ull, la ròtula, la família, la casa, el centre. Ara té un nou centre, però ja se’n va), l’home que camina de dreta a esquerra davant d’un control israelià a la frontera de Gaza. Miro un determinat revolt del riu Congo, la frontera d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia i ho sé. M’assec en el darrer graó de l’escala de la que va ser casa meva en el carrer Montcada i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/jjpeg/
Hug © JJ_peg, Creative Commons.

Cada fibra del nostre ésser ho sent així. Sentim que formem part d’aquesta matèria, i el punt àlgid de la nostra existència sembla acomplir-se quan ens apropem a la unió. Amb la natura. Amb la música. Amb l’art. L’abraçada amb l’altre. El sexe. L’orgasme. L’ebrietat, de qualsevol tipus. Determinats estats del somni i l’entreson, determinades meditacions. Sentir que cada òrbita electrònica del nostre ésser vibra en consonància i dependència amb cada òrbita electrònica que fluctua en aquest univers.

https://www.flickr.com/photos/dominart/
Tree © Dominic Wade, Creative Commons.

Qui ha tastat l’arbre de la ciència sent que ja no té possibilitat de retorn. El temps es crea en la llengua i no té, en la llengua retorn.

L’infant que ha après a parlar no pot tornar a no saber-ne. Les neus d’ahir, dins el tinter, no tornaran a ser blanques.

Estem condemnats a l’exili.

Però en l’exili descobrim de cop que existia el paradís. Aprenem a estimar-lo.

Estem condemnats al mal. El creem. El descobrim anomenant-lo, donant-li un nom. Però alhora en posseïm l’antídot: és la mateixa paraula. Per evitar-lo. Per consolar-nos. Per dreçar-nos superbament contra la inèrcia de la matèria. Contra la inèrcia del paradís, que conté la destrucció, el càstig, la condemna.

https://www.flickr.com/photos/syriafreedom/
Syrian Refugees © Freedom House, Creative Commons.

Deportacions. La Unió Europea expulsa els refugiats i els porta a Turquia. Agafar un d’aquests nens que veiem en fotografia, és a dir en dues dimensions, i explicar-li “amb bones paraules” que hi ha profunds motius darrere aquest policia.

Edgar Morin, l’esperança: “Le pire est le plus probable, mais le meilleur n’est pas impossible”. El pitjor és el més probable, però el millor no és impossible. La primera part de la proposició és la tragèdia, la segona el drama.

Que no es desenvolupi la possibilitat del drama és la tragèdia. El pare sirià amb un nen a cada mà de la imatge televisiva. El pare amb un nen a cada mà a Mogadiscio, que no surt a la televisió, és la tragèdia. Els homes que oculten la possibilitat del millor per poder ser reis de Tebes, d’Atenes, de Roma, de Nova York, són la tragèdia.

https://www.flickr.com/photos/tara_siuk/
100_1142 © ttarasiuk, Creative Commons.

He vist M., una adolescent de quinze anys odiar en silenci G., una companya de classe amb una deficiència i un retard considerables. Però G. és físicament bella. M. s’està mesos creant una identitat falsa a Facebook, la d’un ídol juvenil del pop que agrada a G. Finalment, G. es convenç que l’ídol està enamorat d’ella.

Veig el rostre de M. davant la pantalla de l’ordinador a partir de les onze de la nit, el reflex de la pantalla en les seves ulleres. Veig la foguera reflectida en la còrnia d’una altra M., el 1552. Aquesta vella M. ha creat la faula que T. practica la bruixeria i el concúbit amb el diable. Vet aquí la seva obra. Cinc-cents anys després cremarà G. a la foguera de Facebook. La fa despullar davant la pantalla, G. no s’adona del que està fent. En certa manera, i des del seu petit infern, ella no ha abandonat mai del tot el paradís.

M. penja les imatges a la xarxa, les fa arribar a bona part dels seus companys d’institut.

https://www.flickr.com/photos/ardenswayoflife/
empty pages 2 © Arden, Creative Commons.

Seure davant del paper cru. És sorra de temps donada al rellotge que amb lletres mesura la nostra vida. Bons grans que entorpiu l’escolament de lletres, paraules, frases!

Com grans de sorra al cabell d’infants que juguen a la platja.

https://www.flickr.com/photos/dollen/
Where Did You Sleep Last Night? © dollen, Creative Commons.

Inicis d’estiu, 1997. L’home jove seu al llit, falta poc perquè surti el sol. A fora plou molt. L’home no pot apartar la mirada de la cintura de la dona que dorm, nua, al seu costat. La pluja repica a la persiana.

La boca conserva el gust de l’aigua neta, lleugerament salada, que deixen els cossos quan es desitgen. L’estructura de l’aigua reprodueix l’estructura d’aquest sentiment estrany: ser una casa. Una nostàlgia satisfeta, ofegada durant el retorn. La pell, el cos, esdevenen impensables, insensibles com ho és el propi pàncrees. Una corba igual que aquesta dibuixa el llom de determinada muntanya, de determinada galàxia, de determinat període sintàctic. Els ulls llagrimegen sols un instant, el cos no es pot moure, caldria que ella es despertés per recuperar el moviment. La pluja no s’acabarà mai. La respiració seu sobre el ventre de la dona.

https://www.flickr.com/photos/26514616@N04/
Simply Wonderful (soft glow) © sole_lover, Creative Commons.

Els peus freds de la companya, com núvols de pluja sobre la muntanya. L’escalfor de sota el pit. De la seva boca. Del seu sexe. No prové del sol sinó del nucli càlid de la terra. Les vèrtebres retornen a casa i ja no existeix la nostàlgia.

Amb aquests fragments us en podeu fer a la idea. És un llibre que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment et pots trobar un tros com els que us he posat, un tros que et salta a la cara. Parlant de no-res J.L. Badal parla de tot. I m’agradaria destacar la penúltima part del llibre, Comiat, una part per treure’s el barret. Un llibre que no és una novel·la, no és ficció… és un objecte literari, simplement això, com si això fos simple.

Primer llibre d’aquesta editorial :Rata_ i no serà el darrer, i els he de felicitar per l’edició, molt cuidada i resistent i atractiva, a l’alçada del contingut, espero que mantinguin el criteri.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *