A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Quan la mort és la vida i la vida és la mort : per Nicolau Esnaola Segarra / David Cordero Espín

Un llibre que m’agrada des de la primera pàgina. Té una bona combinació de mala llet i odi que cal sumar a molts renecs i molt poques manies a l’hora de posar-los. En les primeres 20 pàgines he perdut el compte de putos, malparits i demés. I això és bo, què dic bo, això és de puta mare collons!

A més a més el llibre és com una mena de confessió que ens fa Nicolau Esnaola Segarra, a qui tothom diu Nico.

Un exemple de l’estil de l’autor, i de la mala llet, i de ser políticament incorrecte, i divertit:

Em ve a la memòria aquell acudit que diu que un home va al metge a recollir unes proves i el facultatiu li recomana no menjar picant, deixar el tabac, res d’alcohol i el sexe ni tan sols per Internet. Llavors el tio se’l mira amb cara de resignació i li pregunta: i amb això vostè creu que viuré més temps doctor? I l’altre li respon: no, ni de conya, però se li farà de llarg… Doncs això precisament em refereixo, per què collons hauria de desitjar arribar als noranta si a partir dels seixanta no puc fumar-me un bon cigar, beure uns cigalons després de fotre’m unes costelletes de xai amb un cabàs d’allioli i cardar com si en tingués vint amb una tia que els tingués realment.

https://www.flickr.com/photos/tomhead/
Georgia’s Spanish Easter Party © Tom Head, Creative Commons.

O el bar del Paco, aquí explica com es van conèixer, a la sala d’espera del CAP:

Ens vàrem posar a xerrar de tot i de res i ens va sobtar com tots dos coincidíem també en el motiu d’aquella inusual entrevista con el vampiro: un cap de setmana fent el víking. La conversa va anar pujant de to fins a convertir-se en una crítica ferotge a la vida en sí mateixa i en una apologia de l'”ara o mai”, així és que a la fi ens vam engrescar i vam decidir desestimar l’ajuda facultativa i marxar plegats a fer unes copes i després de putes.

https://www.flickr.com/photos/httpoldmaisonblogspotcom/
prostitute © Charles LeBlanc, Creative Commons.

Amb això us feu una idea, aquests fragments són perfectament representatius del to i l’estil.

Però, sempre hi ha d’haver un però, el llibre perd pistonada quan apareix la trama. No us l’explicaré, és un pèl estranya però està molt ben portada. El problema és que el llibre es centra en això i les animalades, les sortides de to, l’humor negre i corrossiu… tot això queda en un segon terme. Va sortint, a batzegades, de tant en tant, però costa.

https://www.flickr.com/photos/26349479@N07/
The All-Seeing Eye © adrian8_8, Creative Commons.

El llibre no perd múscul, però es fa més… no sé com dir-ne, seriós no seria la paraula… diguem que agafa un to menys canalla i ja posa velocitat de creuer. Un llibre entretingut i divertit, que per mi va una mica de més a menys i que necessitaria un cos de lletra una mica menys assassí per facilitar una lectura més còmoda.

http://www.llegeixbarcelona.net/archives/28623
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents / J. L. Badal

Un llibre que està rebent elogis per tot arreu d’una editorial que comença a cridar l’atenció, som-hi doncs!

Però primer deixeu-me explicar l’anècdota, perquè en aquest cas conec a l’autor. Era el Sant Jordi de 2016, i jo tenia un llibre a la venta a la llibreria La Temerària de Terrassa, i vaig dir que el dia Sant Jordi podia passar a signar amb l’esperança de vendre algun exemplar. Em van posar no recordo si a les cinc o a les sis de la tarda, i el J.L. Badal era “la meva parella”. Ens hi vam posar, vam xerrar una mica, ell va poder saludar alguns lectors i no portàvem allà ni deu minuts que va començar a ploure. Ens vam retirar i jo vaig ajudar als de la llibreria a traginar caixes de llibres cap dins perquè la parada al carrer no era un bon lloc. No va ser una d’aquelles pluges de primavera suaus, no, va tenir una estona de pluja forta i incòmoda. I d’això conec a l’autor.

https://www.nuvol.com/critica/les-coses-que-realment-han-vist-aquests-ulls-inexistents/
Foto de l’autor treta d‘aquest article a Núvol, no es menciona autor.

Quin tipus de llibre és aquest? Doncs no és fàcil de definir, i això és bo, a més a més és el lema de :Rata_ un llibre que quan et pregunten de què va ets incapaç de respondre.

Si aquest llibre tingués dates seria un diari, “el Quadern gris” de J.L. Badal, i en aquestes pàgines parla de tot i res: del que pensa, del que recorda, del que sent, i podria parlar de coses diametralment oposades, només cal canviar el factor temps, aquest llibre escrit ara potser seria diferent, perquè som diferents i aquests llibres són una mica una foto fixa del món de l’autor en un moment concret. Això és una apreciació absolutament subjectiva i potser no encertada, però és com ho veig. Tot això amb un estil propi i una cura per l’idioma i per la senzillesa, si ho pot dir amb una paraula no n’emprarà dues.

https://www.flickr.com/photos/supertin/
Clouds © Tim Bates, Creative Commons.

Doneu-me un punt de recolzament i mouré la Terra, diu Arquímedes, que en realitat no ho diu així (ell demana d’anar a un altre planeta, des d’on mouria la Terra). Però algú ha trobat aquesta frase i ens sembla bé.

És el punt fix que no trobem, que expliquem per convèncer-nos, com en oració. Que somiem. Planetes en dansa que busquem un punt fix des d’on moure la nostra òrbita cap al no-res.

Busquem el punt fix d’una persona, d’un pensament, d’un text, llavors el coneixem millor.

Els núvols blancs són un punt fix.

https://www.flickr.com/photos/wandering_angel/
Evening Siren © Angelo Juan Ramos, Creative Commons.

Miro al meu voltant i ho sé. Miro aquesta dona que contempla el mar i ho sé. Miro la meva mare, el meu germà, l’home del carretó que camina pel Raval de Barcelona (es diu Juan Manuel, va ser conserge del primer institut on vaig treballar; era llicenciat en ciències exactes, va sofrir un accident de bicicleta, va perdre la raó, un ull, la ròtula, la família, la casa, el centre. Ara té un nou centre, però ja se’n va), l’home que camina de dreta a esquerra davant d’un control israelià a la frontera de Gaza. Miro un determinat revolt del riu Congo, la frontera d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia i ho sé. M’assec en el darrer graó de l’escala de la que va ser casa meva en el carrer Montcada i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/jjpeg/
Hug © JJ_peg, Creative Commons.

Cada fibra del nostre ésser ho sent així. Sentim que formem part d’aquesta matèria, i el punt àlgid de la nostra existència sembla acomplir-se quan ens apropem a la unió. Amb la natura. Amb la música. Amb l’art. L’abraçada amb l’altre. El sexe. L’orgasme. L’ebrietat, de qualsevol tipus. Determinats estats del somni i l’entreson, determinades meditacions. Sentir que cada òrbita electrònica del nostre ésser vibra en consonància i dependència amb cada òrbita electrònica que fluctua en aquest univers.

https://www.flickr.com/photos/dominart/
Tree © Dominic Wade, Creative Commons.

Qui ha tastat l’arbre de la ciència sent que ja no té possibilitat de retorn. El temps es crea en la llengua i no té, en la llengua retorn.

L’infant que ha après a parlar no pot tornar a no saber-ne. Les neus d’ahir, dins el tinter, no tornaran a ser blanques.

Estem condemnats a l’exili.

Però en l’exili descobrim de cop que existia el paradís. Aprenem a estimar-lo.

Estem condemnats al mal. El creem. El descobrim anomenant-lo, donant-li un nom. Però alhora en posseïm l’antídot: és la mateixa paraula. Per evitar-lo. Per consolar-nos. Per dreçar-nos superbament contra la inèrcia de la matèria. Contra la inèrcia del paradís, que conté la destrucció, el càstig, la condemna.

https://www.flickr.com/photos/syriafreedom/
Syrian Refugees © Freedom House, Creative Commons.

Deportacions. La Unió Europea expulsa els refugiats i els porta a Turquia. Agafar un d’aquests nens que veiem en fotografia, és a dir en dues dimensions, i explicar-li “amb bones paraules” que hi ha profunds motius darrere aquest policia.

Edgar Morin, l’esperança: “Le pire est le plus probable, mais le meilleur n’est pas impossible”. El pitjor és el més probable, però el millor no és impossible. La primera part de la proposició és la tragèdia, la segona el drama.

Que no es desenvolupi la possibilitat del drama és la tragèdia. El pare sirià amb un nen a cada mà de la imatge televisiva. El pare amb un nen a cada mà a Mogadiscio, que no surt a la televisió, és la tragèdia. Els homes que oculten la possibilitat del millor per poder ser reis de Tebes, d’Atenes, de Roma, de Nova York, són la tragèdia.

https://www.flickr.com/photos/tara_siuk/
100_1142 © ttarasiuk, Creative Commons.

He vist M., una adolescent de quinze anys odiar en silenci G., una companya de classe amb una deficiència i un retard considerables. Però G. és físicament bella. M. s’està mesos creant una identitat falsa a Facebook, la d’un ídol juvenil del pop que agrada a G. Finalment, G. es convenç que l’ídol està enamorat d’ella.

Veig el rostre de M. davant la pantalla de l’ordinador a partir de les onze de la nit, el reflex de la pantalla en les seves ulleres. Veig la foguera reflectida en la còrnia d’una altra M., el 1552. Aquesta vella M. ha creat la faula que T. practica la bruixeria i el concúbit amb el diable. Vet aquí la seva obra. Cinc-cents anys després cremarà G. a la foguera de Facebook. La fa despullar davant la pantalla, G. no s’adona del que està fent. En certa manera, i des del seu petit infern, ella no ha abandonat mai del tot el paradís.

M. penja les imatges a la xarxa, les fa arribar a bona part dels seus companys d’institut.

https://www.flickr.com/photos/ardenswayoflife/
empty pages 2 © Arden, Creative Commons.

Seure davant del paper cru. És sorra de temps donada al rellotge que amb lletres mesura la nostra vida. Bons grans que entorpiu l’escolament de lletres, paraules, frases!

Com grans de sorra al cabell d’infants que juguen a la platja.

https://www.flickr.com/photos/dollen/
Where Did You Sleep Last Night? © dollen, Creative Commons.

Inicis d’estiu, 1997. L’home jove seu al llit, falta poc perquè surti el sol. A fora plou molt. L’home no pot apartar la mirada de la cintura de la dona que dorm, nua, al seu costat. La pluja repica a la persiana.

La boca conserva el gust de l’aigua neta, lleugerament salada, que deixen els cossos quan es desitgen. L’estructura de l’aigua reprodueix l’estructura d’aquest sentiment estrany: ser una casa. Una nostàlgia satisfeta, ofegada durant el retorn. La pell, el cos, esdevenen impensables, insensibles com ho és el propi pàncrees. Una corba igual que aquesta dibuixa el llom de determinada muntanya, de determinada galàxia, de determinat període sintàctic. Els ulls llagrimegen sols un instant, el cos no es pot moure, caldria que ella es despertés per recuperar el moviment. La pluja no s’acabarà mai. La respiració seu sobre el ventre de la dona.

https://www.flickr.com/photos/26514616@N04/
Simply Wonderful (soft glow) © sole_lover, Creative Commons.

Els peus freds de la companya, com núvols de pluja sobre la muntanya. L’escalfor de sota el pit. De la seva boca. Del seu sexe. No prové del sol sinó del nucli càlid de la terra. Les vèrtebres retornen a casa i ja no existeix la nostàlgia.

Amb aquests fragments us en podeu fer a la idea. És un llibre que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment et pots trobar un tros com els que us he posat, un tros que et salta a la cara. Parlant de no-res J.L. Badal parla de tot. I m’agradaria destacar la penúltima part del llibre, Comiat, una part per treure’s el barret. Un llibre que no és una novel·la, no és ficció… és un objecte literari, simplement això, com si això fos simple.

Primer llibre d’aquesta editorial :Rata_ i no serà el darrer, i els he de felicitar per l’edició, molt cuidada i resistent i atractiva, a l’alçada del contingut, espero que mantinguin el criteri.

Els fills de Llacuna Park / Maria Guasch

La protagonista d’aquest llibre, la Clara treballa fent una substitució d’una professora la presó de Can Brians, mòdul de dones. Allà es troba amb una antiga companya de classe, dels anys que tot i viure al Congrés va estudiar al l’institut del poble de Canyars perquè era el mateix on els seus pares (professors tots dos) feien classe.

El desplaçament és una constant, per anar a l’institut i ara per anar a la feina. I aquesta companya la fa retornar d’alguna manera amb l’adolescent que era quan compartia aula amb altres noies, entre elles la Sònia, que ara compleix condemna.

© Cesc Llaverias.

Una feina que és una substitució, mentre viu amb son germà i la cunyada i el fill, el seu nebot, de qui quasi en fa més de mare. La protagonista dóna la impressió de no tenir clar cap a on anar, i potser per això es centra en d’on ve. Els entorns relativament tancats, plens de jerarquies com són les presons però també els instituts o escoles, la protagonista sembla moure’s segura en aquests entorns, o almenys sembla millor situada, els retrobaments amb gent del seu passat sempre fan referència a aquesta situació: les classes, els grups d’amics, les novies…

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Barri_Congr%C3%A9s_plaza.jpg
Barri del Congrés i els Indians, foto treta d’aqui.

-Se’t veu molt per aquí, últimament.
Ella i l’Alba Torres encreuen una mirada carregada de sentit. A la pantalla del fons Beyoncé es pregunta què passaria si fos un noi.
¿Què en trauré, de ser aquí? Però sempre s’ha de ser en algun lloc, i a més ja gairebé no em fan mal, ni els braços ni les espatlles, i això almenys era alguna cosa. Al Gabriel encara li deu cremar la cara. M’envaeix la pena, càlida, que creix com una onada, “como una ola”, penso estúpidament en la cançó, i és com quan a l’institut se’m posaven els ulls vermells d’imaginar-lo, dèbil i amb l’halo de tragèdia, i el meu secret era que ningú podia sentir tanta pena per ell com jo.
-¿És veritat que la Sònia Bermúdez està a la presó?

No és un llibre talegero, tot i ser un entorn que apareix no s’hi aprofundeix excessivament més enllà que com a decorat necessari. Tampoc és un llibre sobre educació, ni profes, ni instituts ni alumnes problemàtics, tot i que hi apareixen i és inevitable fer paral·lelismes amb els reclusos.

https://www.flickr.com/photos/axeldeviaje/
Roomates © Axel Tregoning, Creative Commons.

El llibre però no m’ha acabat de resultar rodó, però això és una apreciació completament subjectiva, tot i això és un llibre perfectament recomanable, i una lectura que passa molt bé. I també em sembla destacable l’ús desacomplexat del castellà en frases (clar que una Yeni parlant en català potser sonaria estrany) o fragments com algun diàleg de The Big Bang Theory. Per cert que em sembli destacable no vol dir que hi estigui a favor, ni en contra, és un tema destacable i en quasi qualsevol text les paraules en un altre idioma estarien traduides o directament “doblades” però clar això amb el català i el castellà té una sèrie d’implicacions en les que avui prefereixo no entrar.