Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Un autor que agafo amb molt interés, el darrer llibre que vaig llegir-me’n em va encantar, i era un llibre de contes, amb aquest que és una novel·la les expectatives són altes. I el llibre no decep. Des de les primeres pàgines llegim un text que traspua mala llet i humor negre.

La vida d’expatriat pobre a Londres, sense una bona feina i amb quatre quartos mal comptats. Feines dolentes i si les troba i allotjaments que són dignes de pel·lícules de terror, però de terror d’aquelles dolentes que el que provoquen són somriures, sobretot perquè no ens afecta a nosaltres. Per cert, se’m fa estranyíssim llegir en segona persona, he de reconèixer que funciona, però se’m fa raro, quasi ningú ho fa, o primera o tercera; però se’n surt.

Amb el teu anglès infantil li expliques què estàs buscant i ella t’informa que ara mateix només disposa d’una habitació lliure. Et convida a accedir al vestíbul. Tot travessant un llarg distribuidor atapeït de portes a banda i banda, arribeu a l’habitació en qüestió. T’has de fer a un costat per tal que ella pugui obrir la porta. Abans, però, se’t fa estrany el seu advertiment:
-Ara no faci soroll, que està dormint.
-Dormint qui? -goses preguntar.
A dins no es veu ni gota.
-L’habitació és compartida. A la nit hi dorm vosté i durant el dia, el seu company. Cal que siguin endreçats i respectuosos amb els horaris.
-Que siguem endreçats?
La resta d’habitacions són pràcticament idèntiques i més que dormitoris semblen compartiments estretíssims d’un tren que travessa diverses fronteres de nit. Compartir cambra i llit amb un desconegut no és pas el somni de la teva vida, però val més que t’hi acostumis perquè no tens on caure mort. Així doncs, decideixes imposar-te una setmana de prova.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
London © Pedro Szekely, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada d’aquest autor és que posa una referència sexual o introdueix el tema d’una manera que em fa tornar enrere en la lectura a veure si sóc jo que m’he perdut alguna cosa. Ni tres pàgines i em trobo aquesta frase, amagada a traició i jo pensant ha posat realment això? Sí, la frase és:

Les condicions són senzilles, fàcils de recordar: follar i no fer soroll.

https://www.flickr.com/photos/neiljs/
London © neiljs, Creative Commons.

A poc a poc el protagonista es va situant, passa per ajudant de rentaplats, cuiner d’hamburgueseria i finalment conserge de nit en un hotel. Passa per les feines de manera molt ràpida perquè per la merda que són tampoc ningú el persegueix quan diu que se’n va.

En Lorne et mana que vagis un parell d’hores a donar un cop de mà a en Gage al B. Hotel. Et poses la caçadora i te n’hi vas, però de camí fas una passejadeta pels voltants dels British Museum. A aquesta hora la ciutat recull les parelles que tot just acaben de sopar en sofisticats restaurants i es dirigeixen a les respectives habitacions dels hotels per copular una mica. El xivarri dels pubs, el vaivé dels taxis, el deambular dels homínids…, tot plegat et fa ser conscient que no pertanys a aquesta ciutat; que tot i que hi vius, te’n mantens fora, com en el marge obscur de la grada semicircular d’un amfiteatre.

I s’estabilitza una mica, és un dir, en la feina de conserge que també inclou residència, un entorn que tot i ser fumut és millor que els llocs on ha viscut abans, l’habitació de llit compartit i una habitació que era poc més que un armari remodelat. I a tot això ens anem enterant de coses d’ell i del seu passat i del perquè fuig, a comptagotes, i millor no dic res més. I apareix una parella de japonesos, la Sumyo i el Tori.

https://www.flickr.com/photos/eelssej_/
so happy together © J3SSL33, Creative Commons.

Les relacions amb ells dos, amb els seus companys de feina i en un entorn endimoniat que oscil·la entre l’hostilitat i un cert punt de somni irreal, com si realment pogués fugir.

En Vermuth ha superat els seus escrúpols i desa sense miraments l’ampolla de Jack Daniel’s rere el balcó de recepció. Tot i així, continua desapareixent durant hores, i teniu la sospita que recorre diferents racons de l’hotel on té la resta d’ampolles amagades. En Lorne, incombustible, relata tot d’anècdotes de la seva vida avorrida i insípida. És un home tan mancat de carisma que ensopeix fins i tot els comiats de solter. N’explica una, plena de sinalefes i coloraines romanticotes, en què ve a dir que una vegada una clienta li va tirar els trastos. Pateix d’incontinència cerebral, sense cap mena de dubte. En Gage, per la seva banda, acaba d’aterrar de l’habitació 3205, on s’ha estat trincant una clienta austríaca. Et fa l’ullet al mateix temps que s’acomoda la cigala, i quan en Gonzalo, tafaner i torracollons com és, li demana el perquè de la seva demora, en Gage respon:

-M’he estat tirant una clienta austríaca.

https://www.flickr.com/photos/pouchin/
Asakusa people ③ © Thomas, Creative Commons.

Les escenes sexuals protagonista-Sumyo-Tori són d’alt voltatge, aviso. Però com tot en aquest llibre és passatger, una etapa més.

La Sumyo et continua explicant que fa una setmana va rebre una trucada d’en Tori. La informava que li havien diagnosticat un càncer als testicles: els mateixos testicles que una vegada t’havien colpejat les natges.[…]

Ara la Sumyo prova de resoldre algunes qüestions a Londres per reunir-se amb en Tori al més aviat.

-Només sé una cosa: que el vull a ell.

Us acomiadeu a prop de Regent’s Park. Tots dos teniu la inconfessable impressió que no us tornareu a veure, així que us beseu a la boca amb energia però sense entonació.

-Gràcies per tot -són les seves últimes paraules.

-Gràcies a vosaltres -contestes.

I observes com davalla les escales mecàniques del gran cuc, cap a la dimensió pètria i abismal de l’inframón, deixant el rastre d’una aroma que crema com el foc planetari.[…]

Et dissols plàcidament mentre tornes a peu a la residència i analitzes la darrera mirada de la Sumyo.

https://www.flickr.com/photos/mayeesherr/
vertiginous © mayeesherr., Creative Commons.

Gent que arriba i marxa, com el nostre protagonista que està com sense ser-hi mentre s’aboca al final, un final que ens completarà la informació que se’ns ha anat donant en dosis molt petites però molt controlades. I no dic res més per no caure en espòilers.

L’autor és bo, molt bo, i em llegiré els seus altres llibres (excepte els de teatre, el teatre lo seu és veure’l) anteriors a Una dona meravellosa, i els futurs, una mica d’odi li estic agafant també.

https://www.nuvol.com/noticies/el-fatalisme-londinenc-de-joan-jordi-miralles/
© Alex Oltra, foto treta de Núvol.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *