Casa de oración nº2 / Mark Richard

Em costa parlar d’aquest llibre. Lo seu seria explicar algunes generalitats, posar un enllaç a la wiki de l’autor i amanir-ho amb fotos i extractes del llibre.

Com sempre començo a escriure això mentre encara estic llegint el llibre, i triar un extracte se m’està fent tant coll amunt que és molt possible que no n’acabi posant cap, perquè potser hauria de posar tot el llibre.

L’estil de Mark Richard té alguna cosa d’hipnòtic. No pots deixar de llegir, i de sentir coses pels personatges, de vegades llàstima, de vegades fàstic, o incomprensió, però no pots deixar de llegir. Perquè a més a més la història és bastant terrorífica, malucs deformats i cap a l’hospital de lisiats (els noms políticament correctes encara no es portaven). Com el protagonista ell va creixer al sud, i ho va fer sent el nen especial, en una comunitat pobra, amb tensions racials i fervor religiós com a únic patrimoni, i les desgràcies, i un estoicisme gairebé zen per enfrontar-s’hi. Com dir-ho? Han perdut, i l’única solució per tirar endavant és fer-ho, pensar-hi, lamentar-se, enfonsar-se… són opcions que no són pels personatges de Richard, perquè l’única manera de seguir lluitant i tenir alguna possibilitat de sortir-se’n, simplement sortir-se’n, guanyar queda fora fins i tot de les idees, és no aturar-se. L’acció és el camí, i els personatges ho saben.

https://www.flickr.com/photos/fdrlibrary/
62-135 © FDR Presidential Library & Museum, Creative Commons.

El protagonista entra i surt de l’hospital de lisiats, i quan hi torna i la infermera li diu que un dels seus amics ha mort, ho despatxa amb una economia de mitjans absoluta. Aquell nano és mort. A veure qui més hi ha, ni un lament, ni un plor, l’emoció va per dins i tot això. Així són els personatges. A veure si amb aquest exemple s’entén.

Vas al despacho y te dan la bandera, sales fuera y la izas y la miras durante mucho rato. Vuelves a entrar en el hospital, pero no te apetece volver a la sala de los niños, así que das una vuelta. Recorres el pasillo largo hasta la sala Graham, donde están los bebés. Caminas por allí mirando en las cunas y ves los errores de Dios. Hay cosas que seguramente o deberías estar viendo. Te quedas mirando. Un bebé te intenta tocar y al final del brazo tiene como una tenaza de cangrejo. En la cuna de al lado hay algo que parece salido del fondo de un acuario, pero es humano y su ojo te sigue mientras pasas cojeando. Es un sitio de llantos a voz en grito. Es un sitio de gritos desconsolados. Es un sitio en el que sabes que muchos de los sonidos que vienen de las cunas son sonidos que reclaman una madre. De repente, echas de menos a tu hermanita. Tal vez te has echado a llorar y viene una enfermera que te acompaña de vuelta a la sala de los niños, kilómetros y kilómetros de baldosines rojos cuadrados.

https://www.flickr.com/photos/warrenski/
Titanium rods © warrenski, Creative Commons.

Llibre autobiogràfic on seguirem a l’autor a la universitat, treballant en vaixells de pesca d’adolescent, en una revista de tema militar… mil feines, un bala perduda a qui li encantava llegir i escriure. Amb operacions i claus a les cames i el pronòstic que als trenta anys aniria en cadira de rodes, entrant a l’hospital cada poc perquè li arreglin els malucs el que es pugui.

La última vez que pasaste una temporada en el hospital te visitaba una enfermera voluntaria y tú te preguntabas por qué seguía viniendo si no estabas dándole motivos, una chica que seguramente sería de tu edad, y no te daba la impresión de que ella lo supiera tampoco, pero con el tiempo te apetecen sus visitas, y el último día antes de que te den el alta, te trajo un Nuevo Testamento pequeño, cabía en una mano, y eso que no creías que fuera ese tipo de chica, y no parece que ella lo creyera tampoco, porque te dice, al darte el libro, que sintió el impulso de dártelo, y había escrito unas palabras por detrás de la portada que todavía conservas, y esto es parte de lo que decía: “Un amigo me dijo que había dos cosas en la vida que perduran y son el alma del hombre y la palabra de Dios para que crezcas en Él y alcances la plenitud”. La noche en el puente de mando del barco de pescar gambas sabes que navegas hacia una oscuridad que permanecerá oscura durante mucho tiempo.

https://www.flickr.com/photos/jemimus/
The Holy Bible – 1611 King James Version ©Robert, Creative Commons.

Aquesta tirada cap al misticisme cristià és el que menys m’ha agradat, però cal reconèixer que encaixa amb l’entorn on creix el protagonista, i amb la seva vida. La revista de tema naval li dóna estabilitat i la possibilitat d’enviar-se cartes a si mateix i contestar-se i escriure i escriure amb mil i un pseudònims.

https://www.flickr.com/photos/mattaze/
bright red hair_mirror © Matt Aze, Creative Commons.

En la redacción, tu mesa está en una sala con un grupito de chicas de ventas, algunas de ellas con problemas por sustancias y novios. Un par de ellas volverán despeinadas y sudorosas de largos descansos para el almuerzo y fanfarronearán sobre cómo han conseguido una nueva cuenta en el asiento trasero de un coche en el aparcamiento de un concesionario de segunda mano o en un rincón apartado de unos almacenes de camas y colchones. Las chicas son muy divertidas y te gustan mucho.

https://www.flickr.com/photos/gazzafilms/
New Years Eve, The Girls © mr.stokey, Creative Commons.

De la revista va a alguns contes i col·laboracions amb Esquire i entrevistes a gent com Carter o Tom Waits. La seva vocació va decantant-se cap als guions de cinema i televisió que almenys es paguen força bé. I entremig, però sense fer-ne una gran cosa, es casa i té tres fills, i comença a invertir els diners del seu èxit en construir una nova esglèsia.

https://www.flickr.com/photos/41294655@N00/
Our Lady of Perpetual Help © Bradley Weber, Creative Commons.

Un descobriment d’autor, com és normal amb els de Dirty Works.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *