Les noies / Emma Cline

Anys 60 i Charles Manson són dos arguments igual de bons (o dolents) que qualsevol altres per posar-s’hi amb aquest llibre. I per això és necessari que sabeu qui era i què va fer en Manson i la seva familia, o sigui que si no en teniu ni idea aquest link o en anglès aquest altre us poden ajudar a fer-vos una idea.

Aquest no és un llibre sobre Manson, el líder, aquí rebatejat con Russell, és sobre les seves seguidores, les noies, la família, perquè aquell pirat tenia un harem de noies encantades de compartir-lo i de seguir-lo on fos o de creure les idees més esbojarrades. Qui eren les noies? Perquè el seguien? Què els donava?

Les “noies Manson” (excepte la de la dreta).Foto treta d’aquí © Bettmann/Getty Images

La història d’un assassí mesiànic que es creu un déu l’hem llegit altres cops. Però que el porta a seduïr a noies, algunes de casa bona perquè el segueixin. En una comuna on la bruticia és la reina, i el desordre, i la gana, i una mena de llardós amor lliure, i motards (que mantenen a la policia lluny). Però alerta, la protagonista, l’Evie no serà seduïda per en Russell sinó per la Suzanne, o per el que irradia la Suzanne, vol ser com ella sentir-se com ella, i així comença la seva escapada d’una vida cuadriculada cap a la comuna.

https://www.flickr.com/photos/tetsumo/
ninfas © Tetsumo, Creative Commons.

El llibre no m’ha acabat de convéncer. No dóna respostes. Russell és un pirat que vol ser cantant però no aconsegueix que ningú li vulgui produir un disc i això el fa desitjar la venjança contra els que conspiren contra ell, molt típic de paranoics i megalòmans. Però no se’ns explica que té per aconseguir els seguidors. Sobreviuen amb penes i treballs i bruticia, per aguantar aquestes coses i ser feliç fa falta un carisma considerable, un carisma que no veiem mai. Veiem uns efectes semblants als de les sectes però sense veure el perquè de tot això. La descripció de l’avorriment adolescent i la rebel·lia són arguments una mica febles per una vida en comuna que va desenbocar en assassinats. És la part fosca del somni hippie, però sense acabar d’explicar aquest viratge d’uns ideals de pau i amor a això.

Carmen de Mairena: un intento de biografía / Carlota Juncosa

La biografia d’un personatge com Carmen de Mairena no ha de ser qualsevol cosa, si a més a més el llibre té gran part de còmic ja no m’hi puc resistir.

I el primer és un avís. Aquest llibre no és una biografia, sí és un intent, això sí, però no passa d’aquí. Perquè per fer una biografia és necessari que la persona biografiada aporti dades i aquest no és el cas.

L’autora del llibre Carlota Juncosa es troba amb una persona que està molt malament, en molts punts fregant la senilitat, en el seu món i amb uns llaços cada cop més febles amb la realitat. Carmen de Mairena, en el moment que Carlota hi entra en contacte està molt malament, pràcticament arruïnada, rodejada només de paràsits i oblidada de les televisions que li van donar fama i també diners, pocs i ja fa temps però diners al cap i a la fi, excepte el (clica el link sota la teva responsabilitat) programa de Toni Rovira, que donaria per més d’un llibre. El llibre són aquestes trobades, força marcianes, i les poques dades que va treient sobre la seva vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:CARMEN_DE_MAIRENA_-_FO_-_50.jpg
CARMEN DE MAIRENA – FO – 50.jpg © Jesuscrista18, Wikimedia Commons.

Una lectura entretinguda, però depriment, perquè la situació de Carmen de Mairena en aquells moments era molt depriment, i interessant, i que per ser com el 75% en format còmic es llegeix de manera molt ràpida i fluïda.

© carlota Juncosa.

Casa de oración nº2 / Mark Richard

Em costa parlar d’aquest llibre. Lo seu seria explicar algunes generalitats, posar un enllaç a la wiki de l’autor i amanir-ho amb fotos i extractes del llibre.

Com sempre començo a escriure això mentre encara estic llegint el llibre, i triar un extracte se m’està fent tant coll amunt que és molt possible que no n’acabi posant cap, perquè potser hauria de posar tot el llibre.

L’estil de Mark Richard té alguna cosa d’hipnòtic. No pots deixar de llegir, i de sentir coses pels personatges, de vegades llàstima, de vegades fàstic, o incomprensió, però no pots deixar de llegir. Perquè a més a més la història és bastant terrorífica, malucs deformats i cap a l’hospital de lisiats (els noms políticament correctes encara no es portaven). Com el protagonista ell va creixer al sud, i ho va fer sent el nen especial, en una comunitat pobra, amb tensions racials i fervor religiós com a únic patrimoni, i les desgràcies, i un estoicisme gairebé zen per enfrontar-s’hi. Com dir-ho? Han perdut, i l’única solució per tirar endavant és fer-ho, pensar-hi, lamentar-se, enfonsar-se… són opcions que no són pels personatges de Richard, perquè l’única manera de seguir lluitant i tenir alguna possibilitat de sortir-se’n, simplement sortir-se’n, guanyar queda fora fins i tot de les idees, és no aturar-se. L’acció és el camí, i els personatges ho saben.

https://www.flickr.com/photos/fdrlibrary/
62-135 © FDR Presidential Library & Museum, Creative Commons.

El protagonista entra i surt de l’hospital de lisiats, i quan hi torna i la infermera li diu que un dels seus amics ha mort, ho despatxa amb una economia de mitjans absoluta. Aquell nano és mort. A veure qui més hi ha, ni un lament, ni un plor, l’emoció va per dins i tot això. Així són els personatges. A veure si amb aquest exemple s’entén.

Vas al despacho y te dan la bandera, sales fuera y la izas y la miras durante mucho rato. Vuelves a entrar en el hospital, pero no te apetece volver a la sala de los niños, así que das una vuelta. Recorres el pasillo largo hasta la sala Graham, donde están los bebés. Caminas por allí mirando en las cunas y ves los errores de Dios. Hay cosas que seguramente o deberías estar viendo. Te quedas mirando. Un bebé te intenta tocar y al final del brazo tiene como una tenaza de cangrejo. En la cuna de al lado hay algo que parece salido del fondo de un acuario, pero es humano y su ojo te sigue mientras pasas cojeando. Es un sitio de llantos a voz en grito. Es un sitio de gritos desconsolados. Es un sitio en el que sabes que muchos de los sonidos que vienen de las cunas son sonidos que reclaman una madre. De repente, echas de menos a tu hermanita. Tal vez te has echado a llorar y viene una enfermera que te acompaña de vuelta a la sala de los niños, kilómetros y kilómetros de baldosines rojos cuadrados.

https://www.flickr.com/photos/warrenski/
Titanium rods © warrenski, Creative Commons.

Llibre autobiogràfic on seguirem a l’autor a la universitat, treballant en vaixells de pesca d’adolescent, en una revista de tema militar… mil feines, un bala perduda a qui li encantava llegir i escriure. Amb operacions i claus a les cames i el pronòstic que als trenta anys aniria en cadira de rodes, entrant a l’hospital cada poc perquè li arreglin els malucs el que es pugui.

La última vez que pasaste una temporada en el hospital te visitaba una enfermera voluntaria y tú te preguntabas por qué seguía viniendo si no estabas dándole motivos, una chica que seguramente sería de tu edad, y no te daba la impresión de que ella lo supiera tampoco, pero con el tiempo te apetecen sus visitas, y el último día antes de que te den el alta, te trajo un Nuevo Testamento pequeño, cabía en una mano, y eso que no creías que fuera ese tipo de chica, y no parece que ella lo creyera tampoco, porque te dice, al darte el libro, que sintió el impulso de dártelo, y había escrito unas palabras por detrás de la portada que todavía conservas, y esto es parte de lo que decía: “Un amigo me dijo que había dos cosas en la vida que perduran y son el alma del hombre y la palabra de Dios para que crezcas en Él y alcances la plenitud”. La noche en el puente de mando del barco de pescar gambas sabes que navegas hacia una oscuridad que permanecerá oscura durante mucho tiempo.

https://www.flickr.com/photos/jemimus/
The Holy Bible – 1611 King James Version ©Robert, Creative Commons.

Aquesta tirada cap al misticisme cristià és el que menys m’ha agradat, però cal reconèixer que encaixa amb l’entorn on creix el protagonista, i amb la seva vida. La revista de tema naval li dóna estabilitat i la possibilitat d’enviar-se cartes a si mateix i contestar-se i escriure i escriure amb mil i un pseudònims.

https://www.flickr.com/photos/mattaze/
bright red hair_mirror © Matt Aze, Creative Commons.

En la redacción, tu mesa está en una sala con un grupito de chicas de ventas, algunas de ellas con problemas por sustancias y novios. Un par de ellas volverán despeinadas y sudorosas de largos descansos para el almuerzo y fanfarronearán sobre cómo han conseguido una nueva cuenta en el asiento trasero de un coche en el aparcamiento de un concesionario de segunda mano o en un rincón apartado de unos almacenes de camas y colchones. Las chicas son muy divertidas y te gustan mucho.

https://www.flickr.com/photos/gazzafilms/
New Years Eve, The Girls © mr.stokey, Creative Commons.

De la revista va a alguns contes i col·laboracions amb Esquire i entrevistes a gent com Carter o Tom Waits. La seva vocació va decantant-se cap als guions de cinema i televisió que almenys es paguen força bé. I entremig, però sense fer-ne una gran cosa, es casa i té tres fills, i comença a invertir els diners del seu èxit en construir una nova esglèsia.

https://www.flickr.com/photos/41294655@N00/
Our Lady of Perpetual Help © Bradley Weber, Creative Commons.

Un descobriment d’autor, com és normal amb els de Dirty Works.

La carpeta és blava / Adrià Pujol

Ja m’havia llegit un llibre d’aquest autor i hem va agradar, però ara no és el cas.

Sóc un lector fàcil, però no tolero que m’avorreixin, i les més de 100 pàgines que he llegit han sigut això. Una dissertació o assaig mig disfressat de diàleg sobre “collonar”. No tinc res contra els assaigs, excepte si me’ls colen com si fossin una novel·la. He acabat sospitant que el llibre és una gran collonada (en el sentit que dóna l’autor al terme) dirigida contra el lector. A més a més en aquest simulacre de diàleg els dos participants s’estan posant fins a peix fregit, patates al caliu, torrades amb allioli i vi negre, el que augmenta l’eloqüència de l’orador i la paciència de l’escoltador… però jo estic sobri mecagonlaputa!

O sigui que passo al llibre següent.

La maleta / Sergei Dovlàtov

Un nou llibre (nou per mi) d’un autor sensacional, no li agrairem mai prou a LaBreu la tasca de publicar els seus llibres.

L’antiga URSS va començar a deixar marxar aquells que ho demanessin, era un procés ple de burocràcia però possible. Només els estava permés endur-se tres maletes. Amb quasi quaranta anys Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una maleta, i ni tan sols de les grans, tot plegat una mica depriment. Anys després ja als Estats Units reapareix la maleta, l’obre i n’examina el contingut, cadascuna d’aquelles coses que hi ha dins explica una història de la seva vida, aquest és el motor d’aquest llibre que es llegeix com un llibre de memòries i de contes del genial autor.

http://nnm2.com/blogs/spiridonn/sergey-donatovich-dovlatov-mechik-sobranien-sochineniy/
Foto treta d’aquí, crec que no es menciona l’autor.

Un reduït inventari d’allò tangible que s’ha endut de la seva vida a la URSS, d’on va marxar el 1979 amb 38 anys. Coses, al cap i a la fi, coses d’un lloc on no hi havia gaires coses i on no era fàcil aconseguir-ne, on no es llençava res i on les coses, precisament perquè eren poques i costaven de trobar, tenien una història.

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres.

EH 5738P Ernest Hemingway, Paris, circa 1924. Photograph in the Ernest Hemingway Photograph Collection, John Fitzgerald Kennedy Library, Boston. Public domain.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…

https://www.flickr.com/photos/kellyshort6/
War and fear. Public domain. Kelly Short, Creative Commons.

Un cop vaig veure un documental sobre París. Els esdeveniments tenien lloc a la França ocupada. Els refugiats corrien pels carrers en massa. Em vaig convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons…

 

La meva dona diu:

-És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…

La meva dona sempre exagera. Tot i que, en realitat, intento evitar les preocupacions innecessàries. Menjo tant com vull. Em tallo els cabells quan perdo l’aparença humana. I me’ls rapo del tot. Per no haver-me’ls de tallar en tres mesos.

Simplement, no m’agrada sortir de casa. Vull que em deixin tranquil…

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
ZAZ © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Hi ha tres coses que pot fer una dona per a un escriptor rus. El pot alimentar. Por creure sincerament en la seva genialitat. I, finalment, pot deixar-lo tranquil. La tercera opció, per cert, no exclou la segona ni la primera.

I res més, o només una cosa: demanar a LaBreu que segueixin i editin tot Dovlàtov.

Furtivos / Tom Franklin

Com la majoria d’autors de la “marca” Dirty el llibre presenta personatges a qui la vida tracta a hòsties, un gerent d’una fàbrica de grava que empentat pels deutes de joc comença a vendre producció pel seu compte, matrimonis abocats al fracàs que comencen amb un embaràs també fracassat… feines dures, vides dures sense perspectives de millora, només d’anar tirant, de vegades literalment perquè allà no ets ningú si no mates animals, millor si és furtivament. He sentit el mateix que quan vaig llegir Knockemstiff, uns personatges pels que no sé si sentir compassió o directament por, i m’alegro de ser-ne ben lluny.

Res millor que unes mostres, aquestes del conte Shubuta:

   Esto es lo que pienso: morir en el hospital, ni por el forro. Si hay que largarse hay que hacerlo violentamente, con un poco de honor, rescatando a un bebé de la vía del tren y que el tren te lleve por delante. Cubriendo con tu cuerpo una granada de mano en pleno combate y salvando a once compañeros. Algo así. La pistola en la cabeza es siempre una opción, pero se necesita añadir un toque creativo.

Como Willie Howe. Un negro cultivador de sandías que vivía por aquí, en Shubuta, Mississippi. Alineó treinta sandías maduras a lo largo de su cerca, les pegó unas gafas de leer con cinta adhesiva y les descerrajó un tiro a cada una por la lente izquierda. Luego se metió en su casa, se arrastró bajo la cama y se pegó un tiro en el ojo derecho, sin quitarse las gafas.

[…]

-Esa novia suya, ¿alguna vez le ha hecho chuletas?

-Oh, amigo.

-Hijo, ¡qué lamentable! Nunca hay que comer carne de manos de una mujer. Se la meten en las bragas y ahí la curan antes de cocinarla, y si te la comes te poseen para siempre. Así es como me cazó a mí mi señora. Harás cualquier cosa que te pidan una vez te caiga el maleficio encima. No hay escapatoria.

https://www.flickr.com/photos/sanfranannie/
Excellent pork chop @ NOPA © Ann Larie Valentine, Creative Commons.

O aquest fragment de Triatlón:

Así que Bruce y yo arrancamos dejando una larga y fina franja negra de caucho en la carretera; probablemente la única prueba que deja Bruce a su paso. Pero de mí hay pruebas por todas partes: en el recibo de la tarjeta de crédito, en la tarjeta de fichar de la planta química, en la mujer que sangra en mi casa, en la lápida de mármol blanco de un niño.

[…]

Bruce regresará.

Me estará esperando en las escaleras de mi casa una mañana temprano cuando vuelva del trabajo. Hará algún chiste sobre meter la tarjeta en la ranura de la máquina de fichar. Me contará que vendió la Triumph en Tempe, Arizona, y vivió con una mujer navajo durante demasiados meses, luego le robó su Trans Am y se largó a California a casa de su amiga Laura, una actriz. Que consiguió un papelito en una película de gánsters con Robert De Niro y alguien le reconoció y el FBI dio con él y pasó una temporada entre rejas. Que cuando le soltaron a los dos años se montó en un autobús rumbo al este y cruzó el país. Vio pasar los estados, cerros y desiertos, pozos petrolíferos, ríos famosos y señales de acontecimientos históricos. En las afueras de El Paso dejaron atrás a un grupo de mexicanos que observaban inmóviles cómo se incendiaba su casa desde el jardín. Cruzó Louisiana en otro autobús en la oscura madrugada con una petaca de plástico en el bolsillo, mirando en la ventana el reflejo de la punta encendida de su cigarrillo, leyendo los nombres de los lugares por los que pasaban y tratando de recordar si conocía a alguien de allí.

 

https://www.flickr.com/photos/allenthepostman/
Trans Am © allen watkin, Creative Commons.

Un dels millors contes és La balada de Duane Juárez:

Ned utiliza dinamita para pescar. Ascienden a la superfície dando vueltas, idiotizados y aturdidos. Te inclinas por encima de la barandilla de su carísima embarcación y los agarras. Te bebes su cerveza y te fumas su maría. Te pasas toda la noche por ahí y mientes a tu mujer. A veces Ned trae chicas y sabemos por experiencia que el reflejo de la luna en el agua, las Corona heladas que almacena en el vivero y la adecuada canción de Jimmy Buffett en el reproductor de CDs hacen que las chicas se pongan a chorrear como esponjas. Y ya puedes colarte dentro de esas suaves ricuras húmedas que Ned encuentra por ahí y quedarte a dormir toda la noche. Son inteligentes, la chicas de Ned. Leen novelas. Agentes inmobiliarias, asistentes legales o universitarias.

¿Y dónde las encuentra?

Es rico. Son ellas las que lo encuentran a él.

https://www.flickr.com/photos/freewine/
Riley’s Station Canoe Launch © Thomas & Dianne Jones, Creative Commons.

I el conte final que dóna títol al recull, un conte llarg d’una seixantena de pàgines simplement magistral i que m’ha recordat, d’una manera molt estranya però així són les relacions que faig entre llibres, a Huckleberry Finn, de Mark Twain, possiblement si l’escrigués ara el personatge seria molt semblant a algun dels germans Gates que protagonitzen el conte. I també em costa no pensar en aquest conte com en una mena de “versió” o recreació de l’argument del llibre de Donald Ray Pollock El banquet celestial. Les relacions entre llibres poden ser molt estranyes, però aquestes dues són força evidents.

https://www.flickr.com/photos/remac1981/
kudzu © Richard McVay, Creative Commons.

Potser la millor descripció és dir que és un llibre de Dirty Works, és suficient pels entesos.