La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *