Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

Els romanents / Víctor García Tur

Aquest és un autor que m’agrada i de qui ja he ressenyat coses. Aquí ens presenta un llibre breu i “guixat” on s’alterna el diari d’un adolescent, l’f, llegit per la seva mare que també fa de narradora, i un recull amb diferents heretgies al llarg de la història. Presentant l’adolesència com una heretgia de la “normalitat”? Segurament.

El fill ha decidit fer-se vegà, afaitar-se el cap, vestir només de blanc i anar descalç… el que vindria a ser una adolescència anem a posar que no excessivament estrambòtica (no, la meva no va ser així però si començo per aquest camí no acabaré mai), com a adolescent toca una mica això, buscar la manera d’encaixar al món i normalment és un procés que es fa per oposició al que coneixem. Aquí hem d’afegir uns pares ex-punks, molt liberals i molt moderns i molt poc interferidors amb la vida del nano, i potser això no és tan bo com pot semblar.

Nosaltres ens vam mudar a aquesta urbanització quan f tenia disset mesos. Des de llavors, aquest ha estat el nostre lloc. Vam venir a viure aquí per trobar-nos a prop de la Ciutat i lluny de la Ciutat. A la distància justa. Em va costar convèncer P, a qui la idea de cases aparellades i de la tragèdia de la classe mitjana repetint-se per tot arreu l’horroritzava. Ell és 100% urbà. En concret, el seu lloc al món és la Ciutat. Allà vam viure en un barri cèntric però (en aquella època) resguardat del turisme, agitat per magribins que gaudeixen del carrer a tothora i dominicans cridaners. Jo no sóc racista, però vaig insinuar a P el que representaria l’escola quan f creixés envoltat de nanos amb gorres de beisbol i pantalons cagats, nanos que fan signes incomprensibles amb els dits. P tampoc és racista, però resulta que odia el hip-hop i els ritmes llatins (aquestes són les seves úniques reticències musicals). Així vam començar a construir un futur que incloïa el sacrifici d’una escola privada amb ínfules esquerranes, i el retir en una urbanització que, en realitat, estava a quatre passes de la Ciutat (si fins i tot hi arriba el tramvia). Disposaríem del millor dels dos móns.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
A detached and emotionless place to live in isolation © Daniel Oines, Creative Commons.

Com afronta la mare els canvis del fill i que aquest cop parli menys? Doncs tafanejant el seu dietari i posant-se del seu costat sempre que sorgeix el tema amb la seva parella, el P.

La maternitat és molt DIY. Exigeix tempteig, experiment i improvisació. Assaig i error. Ningú no ens ensenya a ser mares. El poc que se’ns transmet sobre el tema, solem heretar-ho d’algú que tampoc sap del cert què cony està fotent: les nostres amables mares. Al capdavall totes som autodidactes. Cada dia ens renovem, estudiem materials nous per posar-nos al dia i no quedar obsoletes. Vull considerar que la lectura del dietari d’f equival a ampliar estudis. Un posgrau. I vull considerar que la meva intromissió s’ajusta a la normalitat. El que faig és el que, en la meva posició, faria qualsevol mare.

https://www.flickr.com/photos/vbenedetti/
hanging out © Vitorio Benedetti, Creative Commons.

I aquest plantejament no és el correcte, ni pel que respecta a l’intromissió a l’intimitat del fill ni als límits. La comprensió de la mare és excessica i si no poses cap límit pots acabar amb el teu fill com a líder d’una secta de nanos que es cusen un ull i que viuen al soterrani amagats de tothom, excepte de la mare, que cuina i els renta la roba sense ni tan sols veure que la cosa se li ha escapat de control ja fa temps.

Víctor García Tur aconsegueix una novel·la sòbria, continguda i contundent, que es presta a relectures, a més a més és un autor absolutament imprevisible, de moment porta un recull de contes, una novel·la amb tocs fantàstics i aquesta novel·la breu, i a premi per llibre a més a més (Documenta, M.Vayreda i Just M. Casero). En les notes finals del llibre parla d’un futur llibre amb tocs de ciència-ficció que ja tinc ganes de llegir.

Cremen cels / Míriam Cano; Martí Sales; Antònia Vicens

Això d’un llibre i tres autors és una cosa que els de Labreu han fet alguna altra vegada.

Tenim tres escriptors en un mas, i cadascún amb la seva història que intenten tirar endavant.

La primera història, La comuna de París de Míriam Cano, és sobre els brigadistes a la guerra civil quan la cosa ja pintava francament malament, al front del Ebre i abans d’un intent d’avançar cap al Sud que ja ens podem imaginar que acabarà en carnisseria. És un tema molt explotat, i també el recurs d’explicar la història del que explica la història (en podríem dir síndrome Soldados de Salamina?), però tot i així la història m’ha interessat i trobo que  podia donar força més de sí.

A Madrid hi va veure morir molts companys. Quan s’aturava el foc, enterraven els cadàvers pel bosc, en fosses improvisades. Buidaven petates i butxaques i, encabat, es fumaven el tabac dels morts sense dir-se res, amb els ulls clavats a terra i la ferum de pólvora amarant-ho tot. Li va costar molt habituar-se al saqueig pòstum, però al cap d’uns dies ja inspeccionava els morts amb naturalitat, esperant, fins i tot, trobar-hi xocolata, tabac i alguna cosa que li fes les hores de trinxera més suportables.

Però ara, que feia un any i mig que havia arribat, estava abatut, com molts altres milicians. Els feixistes tenien més armament, més homes i els avions italians i alemanys que els feien gran part de la feina. Les idees escalfaven, però no n’hi havia prou: la revolució s’havia convertit en una guerra de debò, dura, improvisada i llarga i poca cosa en quedava, d’aquella alegria que omplia els trens i les andanes de camí a Albacete, el gener del trenta-set. “¡Bienvenidos, Brigadas Internacionales!”, els cridava la gent en passar.

També hi ha una explicació de com van ser els darrers temps a la rereguarda.

Barcelona era, aquell novembre, una ciutat perduda, sense esma ni mtjans per resistir, esgotada després de vora tres anys de guerra i plenament conscient de què li esperava. L’Henri podia veure-ho al gest de les persones, quan passejava pel carrer. En com abaixaven el cap i apressaven el pas. En els cafès buits i en les llargues files d’espera davant les botigues de què la gent sortia amb els cistells gairebé buits. No quedava ni rastre de la revolució que va esclatar aquella primavera del trenta-sis. Les noies de vestits virolats i banderes republicanes s’havien convertit en vídues o òrfenes, o pitjor encara: en penèlopes que no sabien si encara calia esperar algú. El dol pel que havia de venir ja començava a tenyir la ciutat de gris.

https://www.flickr.com/photos/mybcnexpert/
Bombing of the Castell de Montjuïc 1938 © myBCN, Creative Commons.

La segona història, Pelophylax Shqipericus de Martí Sales, ja no m’ha agradat tant, tot i que no puc evitar sentir simpatia amb algú que persegueix una granota per tal de “descobrir-la” i posar-li nom i acaba entrant en un altre país, una cosa molt del personatge.

No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava pertot i, més que seguir-la empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturs en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències  minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit en un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar equivocant-te, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra, d’estar fent el gamarús per acabar topant-te amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.

https://www.flickr.com/photos/120420083@N05/
Durres, Albania © SarahTz, Creative Commons.

I anar a petar a l’Albània comunista d’Enver Hoxha, venint de la Iugoslàvia de Tito… M’hauria agradar saber més coses d’en Zoran, de nou una història que donava per més.

I arribem al darrer conte, Rates d’Antònia Vicens. És el que menys m’ha agradat i segurament és el millor dels tres, no estic segur de que això sigui un detall bo sobre els meus gustos. El conte és complex, irreal, hem d’intuir què passa i la informàcia ens arriba en comptagotes a través de passatges de gran bellesa poètica mentre assistim a una recreació de la vida de la protagonista, molt ràpida, com la que diuen que es té en el moment de morir, que és el que sembla que estigui passant.

En general el llibre m’ha agradat, els relats són bons i m’han permés descobrir dues autores que desconeixia, i m’ha deixat amb ganes de més i d’estar atent a aquests experimets de LaBreu, aquesta subcol·lecció Cicuta de Bernis.

La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.

It / Stephen King

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Feia la tira que tenia aquest totxo de llibre per casa, també havia vist una adaptació en minisèrie ara fa uns anys però ara m’he decidit per llegir el llibre d’una vegada.

Stephen King és un escriptor de best-sellers, i ho fa molt i molt bé. Un dels primers llibres d’adults que em vaig llegir va ser Misery amb uns 11 anys, em va encantar. He anat llegint altres coses d’ell, és un recurs que mai falla tot i que ara feia temps, la ressenya de Carrie té més de 3 anys!

Una de les coses que m’agraden d’aquest autor és que no té manies ni s’entreté, va directe al tema. Tot i que en aquest llibre mou tal quantitat de personatges al llarg dels anys que li costa posar tot allò en marxa.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
© Daniel Oines, Creative Commons.

Però el llibre és molt llarg, massa llarg, King és King amb els seus tics i el seu estil, i això ja ho sabem, però munta una història amb molts personatges i amb molts salts al llarg del temps, i molts punts de vista… It és un artefacte molt gran i com els artefactes grans li costa bellugar-se.

https://www.flickr.com/photos/34239598@N00/
We All Float Down Here © Carl Glover, Creative Commons.

És un llibre de terror? Crec que realment no, tot i que la por hi és, com no podia ser d’una altra manera, però crec que realment no és el tema. És un llibre sobre l’amistat, i els nens, i la por també, i com la por pot alimentar els pitjors monstres, i els monstres ataquen als nens, de vegades prenen la forma d’adults, o de pares, però no deixen de ser monstres. Sobre com la maldat més absoluta només necessita això per sobreviure: por.

Uns amics d’infància, a finals dels 50, a Derry, Maine, es retroben als 80 perquè “Allò” ha tornat. Bill, Ben, Eddie, Richie, Beverly, Mike, i també els nanos que n’abusaven. L’amistat és el que els salva, els hi dóna força i els fa capaços d’enfrontar-se a tot, als abusons i a “Allò”, una presència antiga que va arribar fa temps i que sembla alimentar-se de les pors dels nens i dels mateixos nens, els assassinats i mutilacions i desaparicions de nens són normals a Derry, cíclicament. Però ara són adults, i han deixat enrere Derry, encara seran capaços? No hauran perdut alguna cosa que tenien com a nens que era el que els permetia enfrontar-se a “Allò”? Com ho van fer per escapar-ne quan eren nens? Per què no ho recorden?

https://www.latterdatingsaints.com
friends-hiking-young-adults © Kevin Johnston, Creative Commons.

L’amistat i el món de la infància i el poder transformador que pot tenir l’amistat. Els nanos, sols no són res, són víctimes, l’amistat i la companyonia els hi dóna la capacitat de lluitar, una lluita a la que semblen predestinats. Uns nanos que tenen una particular relació amb els adults de la seva vida, cosa que els fa valorar encara més el que tenen els uns amb els altres.

Abans he dit que Stephen King no s’entreté, potser no és del tot correcte, en aquest llibre l’autor es recrea molt, massa potser, i no té pressa, ha decidit que vol explicar aquesta història a la seva manera i si li surt un llibre de 1000 pàgines doncs li surt, i què? El llibre és de 1986, moment en que King ja era un fenomen de vendes planetari i les adaptacions dels seus llibres en pel·lícules (irregulars, tret de les excel·lents Carrie i The Shining) multiplicaven la seva fama. Un gran llibre, en tots els sentits, però potser no el millor llibre per introduir-se al terrorífic imaginari d’Stephen King, l’extensió pot desanimar a més d’un, la meva recomanció seria el mateix llibre amb que vaig començar jo Misery.

https://www.flickr.com/photos/kim_carpenter_nj/
Blueberry Barren, Jonesboro, Maine 8045 © Kim Carpenter, Creative Commons.

Per cert m’he llegit una edició de Plaza & Janés amb una traducció al castellà força infame, crec que van intentar una traducció a una mena de castellà híbrid entre peninsular i llatinoamericà (per aprofitar una sola traducció per tots els països) i el resultat no ha estat brillant, amb algunes confusions i expressions tirant a xocants. No em fa res ressaltar la bona feina dels traductors, però aquest no és el cas, tot i que em temo que és més un tema editorial que no de traducció.