Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses / Josep Pla

Un nou llibre de Josep Pla sempre és un esdeveniment, a més a més hi ha el mèrit de publicar el 2017 havent mort el 1981, déu n’hi do!

El llibre està escrit als anys 50 i 60, i s’entén que no es publiqués en aquella mateixa època. Aquí Pla parla de l’esglèsia (i no bé), i també de Catalunya i de la relació amb Espanya i del franquisme. Aquest llibre desmunta una mica el tòpic del Josep Pla franquista, però això sol donaria per un post sencer. Esglèsia, Catalunya i política… un llibre força impublicable.

És per això que Esglèsia, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L’exèrcit és la garantia de la diferència de classes. El contracte és aquest: la burgesia paga el militarisme parasitari a canvi del qual l’Esglèsia defensa la diferència de classes.

https://www.flickr.com/photos/lyli/
DSC02716_1024 © Laura Amengual, Creative Commons.

Sobre Catalunya i els catalans i la relació amb Espanya. La veritat és que fa un retrat trobo que encertat, però crec que ara els catalans ja no som així, ens hem tret de sobre aquesta por, tot i que els tres segles aquests pesen encara força.

Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país. El fet que el català sembli un home que no pensa prové del fet que no vol pensar en el seu país -i com a conseqüència no vol pensar en res.

https://www.flickr.com/photos/elmsn/
Tot estelades © Núria, Creative Commons.

L’afició de Pla per la beguda no era cap secret, ja a El quadern gris en parla de les seves borratxeres i ressaques. Als anys 50-60, quan ja en sumava ell mateix uns setanta hi reflexiona:

L’alcohol és molt productiu però fa molt de mal, devasta literalment. Un puritanisme excessiu també pot ser nefast. ¿Què s’ha de fer? La vida és molt complexa. Per fortuna, els tòxics i antitòxics no depenen de la voluntat humana. En general s’hi arriba per herència o inconsciència.
Potser serà trobat exagerat, però, és cert. L’alcohol és molt productiu però fa un mal terrible, devasta la gent. Ho sé per experiència. La guerra civil i el franquisme han estat fatals en aquest sentit. Ha estat un règim de jesuïtes i de capellans abstemis, inútils i fanàtics, amb tots els productes del puritanisme.

https://www.flickr.com/photos/nicokaiser/
Whiskey Tasting © Nico Kaiser, Creative Commons.

Unes notes sobre la guerra, evidentment això no passaria la censura. Potser que aquest Pla més incòmode amb la situació intentés rentar la seva imatge, esborrar el que va fer… Costa de dir, i seria una discussió que donaria per molt. La meva idea (personal i arriscada, però meva) és que ell es va veure en el bàndol franquista per exclusió. Els revolucionaris que el volien “treure a passeig” i col·lectivitzar les terres… tenia clar que aquests no eren els seus, sobretot perquè el volien matar, els altres potser no eren gaire bons però almenys prometien un cert ordre que li permetria seguir vivint. Potser després, quan veure el que era el franquisme, se’n desenganyaria, però això ja entra de ple en el camp de l’especulació.

Al cap de vint-i-tres anys de la guerra civil -i aquesta és una de les seves principals amenitats- encara és molt difícil d’aclarir si una persona determinada, situada durant la guerra en aquesta península, fou un traïdor o un patriota. És conegut el mot de Talleyrand que deia parlant de si mateix: “La traició és una qüestió de dates”. En aquesta guerra civil espanyola la traïció o el patriotisme ha estat un problema de situació geogràfica, de personal geogradia. És una qüestió que, comparada amb la de Talleyrand és molt més complexa.

I un parell de notes sobre les dones. Sí, era un senyor d’una altra època, nascut al segle XIX! O sigui que no són un prodigi de feminisme ni res semblant.

Josep Ferrer, que era un home molt romàntic i una de les persones més galants i complimentoses de l’altre sexe, solia dir que els vertaders admiradors de les dones no tenen més remei que mantenir-se solters. És un punt de vista massa limitat. Quan es produeix la còpia sensualment activa, és igual casar-se com quedar-se solter.

https://www.flickr.com/photos/ritingonthewall/
wine color © jb, Creative Commons.

De la cintura en amunt, els homes no envelleixen mai. Les dones, de la cintura per avall encara menys.

No he llegit les altres notes disperses de Pla, en principi la idea d’aquestes notes era ser el segon volum de Notes disperses dins les seves Obres completes, però no va arribar a ser. Em recorden al dietari, on el pas dels dies és una excusa per parlar de qualsevol cosa. Això és aquest llibre, Josep Pla parlant de qualsevol cosa, potser el llibre no està tan arrodonit com altres de les seves Obres completes, com si algunes parts s’haguessin quedat en borrador o en apunts breus a desenvolupar més tard. De totes maneres és una bona aproximació a un Josep Pla crític amb la dictadura (que ja tocava) i encara al màxim de la seva capacitat creadora i sobretot observadora. Un petit regal pels lectors de Josep Pla, potser no el millor llibre per entrar-hi de nou, per descobrir-lo em permeto recomanar aquesta entrada.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *