Milions d’ampolles buides/ Manuel de Pedrolo

No m’estendre més sobre lo molt que admiro i respecto a Pedrolo, hi ha les meves altres entrades sobre ell, i el fet que va camí de ser l’autor més ressenyat d’aquest blog, fet que parla per sí sol. Així que després de celebrar que poc a poc se’n vagi recuperant la memòria més enllà dels best sellers Mecanoscrit de segon origen i Joc brut, passem al llibre.

El llibre combina dues històries, o una mateixa història amb diferents punts de vista. La lluita política contra el franquisme i un atracament perfecte que ha de servir per comprar armes per dur la lluita a un altre nivell. Hi ha tot de “retalls” de diaris i noticies sobre detencions d’activistes, i vagues i aquest tipus de coses, a mi m’ha recordat molt a París flash-back de Víctor Mora, tot i que en aquell llibre aquests retalls deurien representar vora del 30% de l’extensió del llibre, i aquí només són pinzellades molt més breus, però suficients per fer-nos-en una idea. El llibre de Mora és de 1978, el de Pedrolo de 1968 però publicat el 1975.

https://www.flickr.com/photos/trocaire/
Banksy © Trocaire, Creative Commons.

Aquesta combinació d’elements fa que l’autor pugui jugar amb dos gèneres en els que hi té traça, la crítica política i la novel·la negra. Com sempre però, això són excuses per poder retratar uns personatges, el seu punt fort.

Vidal, Joan, l’Enric i sobretot la Marina, i també en un pla més secundari la Tere. Els personatges de Pedrolo són tan reals que sembla (sembla!) que no s’hagi d’esforçar en descriure’ls, són reals, no s’ha d’inventar un personatge, el té, perfectament real i perfectament humà.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
Sunday morning – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tenim una novel·la negra amb tots els seus elements, un crim sense fissures, un pla perfecte, i fins i tot de manera inesperada una història d’amor. Però al final no tot era tan perfecte i la història es complica com es solen complicar les històries del gènere, però amb un punt d’esperança final d’allò més pedrolià.

Un llibre escrit el 1968, publicat el 1975 (i encara m’estranya) i ara finalment recuperat, el Pedrolo més inconformista i lluitador. Uns anys que van ser de molta lluita, el règim franquista començava a donar mostres d’esgotament, cada cop més gent es revelava, i en conseqüència la repressió augmentava. Protestes de treballadors, moviments sindicals al marge del Sindicato Vertical, universitaris que no volien callar, i una sèrie de moviments que desembocarien en els diferents partits polítics que anaven prenent posicions pel moment d’assaltar el buit de poder que quedaria a la mort del dictador i així mantenir els seus privilegis. Tot això amb un remarcable pròleg de Jaume Cabré.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *