La tumba del tejedor / Seumas O’Kelly

Sabeu aquells cementiris irlandesos perduts i una mica decadents, vells i perduts? És una imatge que tots tenim al cap. Doncs toca enterrar una persona en un d’aquests cementiris, una de les dues persones que encara tenen dret a ser-hi enterrades, però no hi ha manera de saber quina és la seva tomba. La majoria de làpides són poc (o gens) legibles i no hi ha cap registre de cap mena. Per això per fer l’enterrament necessiten a dos ancians que els ajudaran a trobar el lloc, però com que estan molt tips d’estar retirats i que ningú els necessiti per res faran estirar tot el que puguin aquesta missió d’ajuda. Amb els enterradors, el taüt i la vídua.

A més a més de sentir-se necessaris hi ha un altre tema, no recorden on hauria d’anar el taüt. L’enterrament del seu pare va ser fa cinquanta anys, i s’equivoquen un cop i un altre fent obrir fosses que no són. Finalment la vídua va a buscar a una de les persones més velles que encara queden per veure si la pot ajudar, després d’un discurs delirant li diu que la tomba està sota un om, amb aquesta informació problema resolt, o no?

Prefereixo no revelar més, és un llibret de 75 pàgines que es llegeix en un moment, i d’allò més agradable, una llàstima que el meu domini de l’anglès no em doni per agafar la versió original, segur que la parla dels vells del llibre és de les memorables, una cosa que a la traducció es perd una mica.

 

Glanbeigh / Colin Barrett

Em refio de coses que poden semblar estranyes, però si un llibre l’edita Sajalín i porta un pròleg de Kiko Amat no pot ser dolent.

Només per recuperar el genial Edward Bunker els de Sajalín ja tenen la meva gratitud eterna. A més a més tot i no estar centrats en el gènere estan recuperant peces indispensables de gènere negre.

No busqueu Glanbeigh en un mapa, no el trobareu, no existeix, és un poble inventat però completament real, la definició de poble de merda ambientat a Irlanda. Un d’aquells pobles on només es poden fer dues coses, marxar-ne o vegetar-hi fins a morir.

No conoces mi pueblo, pero seguro que te suena.

I en els contes del llibre veurem com passen la vida els seus habitants mentre esperen marxar, o veuen com altres marxen, o en què s’entretenen per passar els dies (i els mesos i els anys).

https://www.flickr.com/photos/edo-finelight/
|Sunday| © Edoardo Costa, Creative Commons.

Es domingo. El fin de semana, este desgastante festival de tres días, toca a su fin. El domingo es el día de purgación y reparación; de cerebros reblandecidos, estómagos subibaja y vanas propuestas de no volver nunca más a ponerme tan pedo. Un día que te alegra ver pasar antes de que haya empezado.

https://www.flickr.com/photos/loosepunctuation/
violence © Erica Kline, Creative Commons.

I com és la gent que hi viu? Doncs com sempre, hi ha de tot, i fins i tot alguns exemplars problemàtics, d’aquells que “no soportan estar en su propio pellejo”.

https://www.flickr.com/photos/narace/
Knuckles © Nari Sin, Creative Commons.

-No, no -la interrumpe Minion-. Nada de eso. Tansey era de los que no tienen nada bueno. Un puto loco. Paranoico, retorcido, con un genio que no podía dominar. Al menor pretexto era capaz de reventarte a patadas. Y cuando digo reventarte, me refiero a ti. La madre de su hijo no lo dejaba ver al bebé; el tipo la hizo papilla, le partió una botella en la cabeza. Era de los que no soportan estar en su propio pellejo, y tampoco nos soportaba a ninguno de nosotros.

El recull de contes que conformen aquest llibre és enlluernador, és com llegir per primer cop a Irvine Welsh o Donald Ray Pollock o Chuck Palahniuk o Harry Crews… autors que et deixen amb ganes de més i dels que he parlat aquí (i  aquí), aquí (i aquí), aquí i aquí (i aquí). Potser el “parent” més proper sigui Irvine Welsh, no només geogràficament. Un encert de Sajalín i espero que li segueixin publicant coses així com les escrigui.

Puja a casa / Jordi Nopca

Relectura d’aquest llibre, per tant recomano llegir l’entrada original. Ha passat molt poc temps però de moment el llibre es manté, que ja és més del que és pot dir de molts dels llibres que han volgut retratar la crisi i tot el que ha portat.

El llibre és molt, molt bo, retrata sobretot el que és la vida de parella en aquests anys de precarietat que no és només laboral, que sembla estendre’s per tot. Sento un especial carinyo per En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes, així com també m’encanta la mala llet de Navalla suïssa, o Les veïnes. Només queda esperar pel proper llibre de Jordi Nopca.

La gran novel·la sobre Barcelona / Sergi Pàmies

Per temes de la feina he rellegit aquest llibre, publicat fa vint anys ni més ni menys. És un recull de contes excel·lent, La set o La pròxima estació són contes que m’encanten, també Romeo i Julieta, per aquesta capacitat de Pàmies de fer creible allò que no ho és, de jugar amb les idees previes que tenim o fins i tot retratar un moment de manera absolutament magistral. Menció especial al conte que dóna títol al llibre i el tanca, demostra que Pàmies sap gestionar les extensions de contes més llargues.

Un molt bon llibre, però per mi el millor Sergi Pàmies va venir de La bicicleta estàtica en endavant, a partir d’aleshores tenim un Pàmies que per fi s’escapa de l’allargada ombra de Quim Monzó. Però això és un idea molt meva.

I aquí un paràgraf que m’ha semblat un impressionant remat a un conte:

A continuació han passat set anys durant els quals Fritz ha begut gairebé dos mil litres d’alcohol de més de quaranta graus, ha dilapidat tots els estalvis, s’ha separat de la dona, ha perdut la feina, ha conegut un centenar de joves (que, a canvi de diners, li han fet i deixat fer tot el que ha volgut), s’ha engreixat dinou quilos, ha estat ingressat durant dos mesos en una clínica de desintoxicació per, finalment, recaure i acabar ajagut al llit d’una suite del Sheraton, sol, amb vuit grams de cocaïna escampats damunt de la safata de l’esmorzar, amb els quals juga a dibuixar ratlletes que li recorden simultàniament la pell d’una zebra, l’estampat d’un pijama i un codi de barres, rient sense cap raó, amagat darrere unes ulleres estrafolàries mentre, a càmera lenta, la televisió retransmet l’orgasme d’una noia prima que, aparentment, sembla feliç i sòbria, i fins i tot enamorada, i que, a diferència de Fritz, no pot sentir els cops que els agents de seguretat de l’hotel donen a la porta, ni els crits del gerent que amenaça d’esbotzar-la si no abandona immediatament l’habitació i paga la factura milionària que ja els deu, ni tampoc la veu de Fritz, que, amb la boca cremada pel whisky, els respon amb la pregunta: “¿Què més es pot demanar?”

https://www.flickr.com/photos/morbandit/
Booze © James Nisbet, Creative Commons.

Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

La gran teranyina: els secrets del poder a Catalunya / Roger Vinton

Ja sabia que aquest llibre em posaria de mala llet. Sé que sóc un pobre pringat, fins i tot un pringat pobre. Per tant un llibre on s’explica el poder, la gent que mana, els que tallen el bacallà, gent emparentada amb reialesa, burgesos de generacions… una gent que sempre cau de peu i que fins i tot quan no és així tenen les caigudes amortides per muntanyes del diners. Bé, no diners físics que això és de pobres, diners en bancs, molts bancs i en molts llocs diferents i exòtics. Un llibre així, amb aquesta capacitat de deixar ben clar quin és el meu lloc, mosqueja una mica, o bastant depèn del moment i del dia.

A més a més aquesta gent és sempre la mateixa gent. Les altes i baixes en aquest grup són l’excepció no la norma, excepte les baixes per defunció que aquestes sí afecten a tothom. Constructors, banquers, empresaris del motor, del tèxtil, cervesers, presidents del Barça, nissagues de polítics de tot tipus i pelatge. Gent que no necessita ideologia, que també és cosa de pobres, ni banderes perquè ells en tot cas les banderes les fabriquen per vendre-les.

https://www.flickr.com/photos/jmabel/
JM spiderweb 04 © Joe Mabel, Creative Commons.

El llibre toca totes les tecles, tots els temes, fins i tot els successos (ja sabia que la família de M. Àngels Feliu era de calés, però no sospitava que de tantíssims). El llibre és un exhaustiu qui és qui del poder a Catalunya, perquè hi ha molts noms que es repeteixen, i que a poc que es grati acaben sorgint les més insospitades relacions. Fèlix Millet deia que era una de les famílies que tallava el bacallà, tenia raó, aquestes famílies existeixen i em sembla que aquest llibre no els deu fer la més mínima gràcia.

https://www.flickr.com/photos/pictures-of-money/
Money © Pictures of Money, Creative Commons.

L’autor ha fet una tasca de recopilar informació dispersa i sobretot relacionar-la, les empreses que cotitzen a borsa i els matrimonis i les esqueles. Ha hagut de fer servir un pseudònim, el que diu molt d’amb quin tipus de gent se les té. Podeu trobar articles seus al seu blog, que va ser l’origen d’aquest llibre que ja va per la cinquena edició. No es deixa res, també parla de la Caixa (en les seves diferents encarnacions), de l’Opus, autopistes, empreses energètiques i les seves OPAs, dels polítics, i de consells d’administració on trobem moltes vegades els mateixos noms… Tot i tothom.

Hi ha gent que té molta moltíssima pasta, tinc dubtes que l’origen d’aquestes fortunes sigui honest, en alguns casos, en altres casos de dubtes no n’hi ha. Això em fa ràbia, però per altra banda com que són quasi com una societat tancada em queda l’esperança que l’endogàmia faci la seva feina, és qüestió de temps…

Nueva York / Eduardo Mendoza

Curiós llibre a mig camí entre l’assaig i el llibre de viatge on Eduardo Mendoza explica coses de Nova York, ciutat on va viure un bon grapat d’anys. Eren els anys del watergate, un moment en que la gent marxava de Nova York, la ciutat havia entrat en una espiral descendent amb crim i pobresa i borejant la ruïna (una mica com el que va acabar passant a Detroit). A més a més Mendoza no volia anar a Nova York, volia treballar per l’ONU però a qualsevol altra ciutat, i finalment va ressignar-se a anar a Nova York i demanar un trasllat a la que pogués.

Però la ciutat el va atrapar, i s’hi va quedar uns anys. En aquell moment anar a Nova York encara era anar molt lluny, i no hi havia les comunicacions actuals, ni el turisme era ja tant massiu. A més a més Mendoza va arribar en el pitjor moment de la crisi de la ciutat, així que de seguida va veure com la cosa començava a remuntar.

Al final van ser 10 anys. Moltes coses van canviar, la ciutat va passar pel seu pitjor moment i va anar remuntant. Zones com Times Square que era de lo pitjor es començaven a rehabilitar i sanejar (bàsicament la cosa estava tan malament que els edificis es compraven per quasi res, i aleshores és qüestió d’edificar i fer pisos i comerços cars, un procés que hem vist a molts altres llocs).

Per cert la narració d’una nit que porta a un amic seu de garitos per Nova York podria haver sortit de qualsevol de les seves divertides novel·les.

© Cesc Llaverias

Closca de nou / Ian McEwan

Tercera obra que em llegeixo d’aquest autor després de la magistral Expiació i la molt interessant Chesil Beach.

Aquesta és més semblant a la segona, tant per l’extensió com per els personatges. Dóna la impressió que McEwan es mou millor en la distància curta (o potser mitja, 216 pàgines per ser exactes, cos de lletra i marges generosos) i amb pocs personatges.

El personatges són el narrador, el fetus que és a la panxa de la Trudy, el seu pare en John, que no viu a casa perquè la Trudy se’n vol separar, a més a més d’això ella està embolicada amb el germà d’en John, el Claude que compensa el seu poc cervell amb unes prestacions sexuals que tenen subjugada a la Trudy. Aquest panorama és susceptible d’empitjorar? Sempre. La Trudy no ha treballat en sa vida, i el pla d’ella i d’en Claude passa per matar en John i quedar-se i vendre per una fortuna la casa. Una casa antiga en un bon barri de Londres, la casa amenaça ruïna (en alguna part literalment) i està feta una cort de porcs, però en poden treure milions de lliures.

https://www.flickr.com/photos/81112744@N00/
Belly © erik langner, Creative Commons.

El protagonista ens va informant del que sent i el que pensa i els seus sentiments contradictoris respecte a la mare i respecte en Claude (de qui tem que li acabi travessant el crani amb el penis).

El caràcter sorprenent és el fetus, amb raonaments propis d’un adult, ha absorvit tot el que sa mare ha escoltat via podcasts, i el que rep a través de les seves sensacions. És aquest punt de vista el que aporta originalitat a la història, i aquesta contradicció perquè el fetus sap el que el Claude i la Trudy planegen fer perquè en parlen sense manies quan estan sols, però la seva capacitat d’acció o comunicació és inexistent. El llibre es llegeix amb una sorprenent facilitat i que l’aparent senzillesa de l’argument no confongui ningú, és un llibre ple de matisos i de grisos.

https://www.flickr.com/photos/fronteirasweb/
Ian McEwan no Fronteiras do Pensamento São Paulo 2016 © Fronteiras do Pensamento, Creative Commons.

El gato encerrado / Andrés Trapiello

De vegades m’embarco en coses sense saber massa bé per què, llegir obres o sagues és una d’aquestes coses, i quan vaig veure que algú contraposava amb llibres de Knausgård el que està fent Andrés Trapiello vaig pensar que potser hi hauria de donar una ullada, i si decideixo seguir amb la llarga sèrie doncs ja tinc l’etiqueta posada. I això, i que és un diari, i recentment m’interessen els diaris com a gènere, què hi farem!
Ha estat començar a llegir i veure frases fantàstiques, com qui no vol la cosa. I l’autor abandona el tic dels diaris d’encapçalar cada anotació amb la data. Evidentment està editat però manté aquest to que tenen els diaris, com si l’autor ens estigués explicant alguna cosa en una sobretaula (per no fer servir la suada metàfora de la barra de bar).
Buscar libros hay que hacerlo en ayunas, como los verdugos.
Sin escepticismo no puede escribirse literatura. Sin entusiasmo no podría leerse.
Cuando alguno de esos escritores se sube al minarete y empieza a llorar y a gimotear, me extraña que todos seamos testigos indiferentes del espectáculo. Tienen las planas enteras de los periódicos; la televisión donde indefectiblemente aseguran sentirse solos, incomprendidos, marginados; les editan y les traducen. Para tenerlos contentos los premian. Si encima se van a la cama regularmente con sus amantes y no tienen el hígado podrido, ¿de qué se quejan? ¿Por qué lloran tanto?
Dicen que leer dietarios, memorias y correspondencias es prueba de civilidad y cultura. Una porra. El que crea que la población va a comer más mantequilla y va a ayudar con más frecuencia a pasar la calle a los ciegos por leer a Madame de Sevigné, va aviado. Una de las pocas personas que conozco que haya leído íntegras las cartas de la Sevigné o los centones de Hawthorne o los taccuini de d’Annunzio, lleva mas de veinte años en un trabajo gris y kafkiano. Ahora le tienen de negro en un ministerio, a pesar de que es un escritor de primer orden. Hace informes de proyectos escritos por subnormales, toma café todos los días con administrativas y secretarias que llevan las uñas mal pintadas y cuando llega a casa es el menos civilizado de los hombres. Mataría si supiera cómo. Asesinaría si supiera a quién.
© Cesc Llaverias
A veces oímos que éste o el de más allá llevan un “Diario”. Para algunos los “diarios” son las comisarías donde van a delatar o la checa donde presiden sus ejecuciones particulares.
Tres folios más, pero ya con pocas ilusiones. He comprendido que el mundo lo mueven gentes como Bonaparte, pero el Código Napoleónico lo escribieron funcionarios como yo, escrupulosos y cumplidores.
El mejor momento del día, sin embargo, vino después, hace un rato, cuando he hecho a mis hijos con esas ocho páginas una flotilla de avionetas que volaban de maravilla.
Todos los que ven esas películas se ponen melancólicos porque quisieran fracasar como Bogart en Casablanca para vivir como Bogart en Estados Unidos.
Tot el llibre està farcit d’observacions agudes retratades amb frases brillants. Tant i fa de que parli, en això em recorda a en Josep Pla.
Porque desengañarse de la victoria, como Ridruejo, es algo al alcance de cualquiera con dos dedos de corazón. Lo difícil es olvidarse de la derrota.
A veces me he encontrado con alguien más o menos famoso que dice: “El Quijote” es un tostón. Yo por eso no me ofendo nunca. Al contrario. Sabe uno mejor con quien está tratando.
Algunos creen que la vida no está en los libros. Yo diría que no está más que en ellos: en el Quijote, en Fortunata, en Guerra y Paz, en La Tempestad, en los Cantos. ¿Dónde, si no, está la vida? ¿En la misma vida? Nada hay que se contenga a sí mismo, nos dice el filósofo. Todo lo que de mejor tiene la vida está para que alguien escriba un libro o pinte un cuadro o componga una sonata. Miramos ese esclavo de Miguel Ángel, y comprendemos que es lo único libre, vivo, que ha quedado de aquel tiempo. Eso son los libros: uno de esos lugares donde la vida está a salvo de los sucesivos atropellos.
Aquest fragment em sona perquè si fa no fa jo també he fet números:
Yo tengo echado el siguiente cálculo. Leo todos los días unas dos horas, lo que se dice leer, no trabajar. Soy de los que no lee deprisa: más o menos tardo en leer un libro de unas trescientas páginas unas seis horas, si la cosa se da bien, lo que supone al año  unos ciento veinte libros. Suponiendo que me queden cincuenta años de vida, dejando el cálculo largo, dispongo de unas 36.500 horas de lectura, sin perdonar un solo día. Eso quiere decir que en lo que me queda de vida sólo podré leer unos 6.000 libros. Todo lo que sobrepase esa cantidad se quedará sin leer, al menos por mí. Sin tener en cuenta que mucho de ese tiempo lo dedicaré a las relecturas de libros de 1.000 páginas. De modo que qué hago yo con casi 10.000 libros en casa. Resulta de una candidez babélica.
© Cesc Llaverias
La vida de un escritor grande es una vida llena de libros (propios y ajenos) y unos libros llenos de vida. Desconfía de los escritores que presumen de una vida llena de vida (literaria, social, profesional, nocturna, amorosa), porque lo normal es que toda esa vida te la quieran meter en unos libros llenos de literatura, es decir: ilegibles.
No hay nada que no haya sucedido cien veces. No hay libro que no se haya ya escrito. No hay vida que no se haya vivido.
El escritor que no admita esto se puede ir olvidando. Sólo es capaz de escribir algo nuevo el que admite que todo ha sido dicho ya una vez. En la vida hay pocas maneras de pronunciar unas palabras de amor. Querer ser original en ese terreno es de una soberbia estúpida.
A las feministas les molesta que los hombres sólo miren a las mujeres por su belleza y no por su inteligencia. Yo creo que tienen razón. A mí cuando estoy con dos mujeres no me mira nunca la guapa, sino la que va con ella, esa de la que se dice siempre que es muy buena persona, o muy simpática o que tiene unos ojos muy bonitos.
Yo siempre he visto que las mujeres guapas se iban con los hombres más jóvenes y fuertes o con más carreras o con más dinero, que siempre resultaban más divertidos porque tenían más carreras, más dinero o porque nadaban mejor. En cambio no he visto nunca a una mujer guapa mirando por gusto a un mecánico sólo porque ha descubierto en él la expresión de que se pasa las noches estudiando a Leibniz o recitando a Bécquer.
Després de tota aquesta serie d’extractes ja no queda gaire més per dir, crec que amb calma m’aniré llegint aquesta sèrie. Amb calma i tranquil·litat, que també hi ha la feina per trobar els llibres en qüestió que no es van editar abans d’ahir precisament, però amb això entraríem amb el respecte de les editorials pel seu fons i les dinàmiques de mercat que donaria per tot un altre post.

L’home que perseguia la seva ombra / David Lagercrantz

Agafar uns personatges aliens i fer-ne una novel·la no és una cosa de la que en sigui gaire partidari, però si m’oblido d’aquest prejudici la veritat és que vaig gaudir amb la continuació de les aventures de Lisbeth Salander escrites per David Lagercrantz a El que no et mata et fa més fort, i espero seguir passant-m’ho bé.

Tot i que la història cronològicament va després de El que no et mata… no cal haver-la llegit, aquesta història funciona de manera autònoma, obviament si coneixem alguns dels personatges en gaudirem més. Comencem amb  Lisbeth Salander en una presó de màxima seguretat on no hi falta res, ni la mafiosa reina de la presó ni els funcionaris entre corruptes i desmotivats o acollonits. Després de la darrera aventura Lisbeth ha estat condemnada a presó i ni tan sols s’hi ha resistit ni va voler apel·lar al judici.

https://www.flickr.com/photos/12359637@N03/
background2-8 copy 5 © Tori, Creative Commons.

Tenim en Mikael, i la revista Milleniumm, i el passat de Lisbeth amb unes ramificacions que arriben encara fins avui dia, si m’he de creure el llibre durant uns anys Suècia va ser com l’Alemanya nazi amb serveis secrets fent i desfent de mala manera i amb un tuf supremacista a sobre.

https://www.flickr.com/photos/actualitte/
David Lagercrantz – Millenium 4 rencontre à la Fnac 5 © ActuaLitté, Creative Commons.

La part dolenta? El llibre és molt lent per arrencar. Els altres llibres també, però en aquest m’ha carregat molt més, pràcticament 200 pàgines perquè comencin a passar coses. I quan comencen a passar tampoc se sap massa bé el què, triga en arrencar i triga en donar pistes de per on van les coses, que és una cosa que els tres primers llibres feien magistralment bé, dosificar la informació per mantenir-nos enganxats i intrigats alhora. No és gens fàcil fer-ho.

La benzina del llibre la subministren els personatges creats per Stieg Larsson, tot i que en van apareixent de nous que semblen prometedors. Aquest cinquè volum baixa una mica el llistó i és el més fluix de la sèrie, tot i això és un llibre entretingut amb uns personatges molt potents. Llàstima de l’arrencada això sí.

https://www.flickr.com/photos/stylisticflowz/
Roger and The Dragon 5 © Jeremiah, Creative Commons.