Això no és Amèrica / Jordí Puntí

El llibre Maletes perdudes em va encantar, així que agafo amb ganes aquest llibre de Jordi Puntí. Tot i que feia temps que no llegia gaires contes no em queda més remei que tornar-hi si els autors que m’agraden s’hi entesten. Bé, tampoc és un gran problema.

I els contes són bons, són molt bons que coi! Entren bé, van directes al moll de l’os, sense perdre el temps (per això són contes) i de manera polida expliquen la seva història. Potser es faci estrany aquest adjectiu “polit”, però és el que em ve al cap. Són contes dels bons, això vol dir que no són novel·les curtes i que res hi és sobrer. És com allò que deia Txékhov (crec): si en un conte apareix un clau que sigui perquè al final el protagonista s’hi acaba penjant. Aquests contes són com han de ser, és la sensació que donen, reconec que és una sensació estranya.

https://www.flickr.com/photos/myhuyphoto/
Hitchhike © M Huy Photography, Creative Commons.

Un home que dibuixa el nom de la seva ex caminant pels carrers de Barcelona (homenatge obvi i reconegut a La ciutat de vidre de Paul Auster); un home que rep notícies de son germà després de trenta anys demanant-li un ronyó; un misteriós autoestopista; un intent de recuperar una fantasia sexual de l’adolescència en forma de la mare del seu millor amic; un home sol en un creuer; els records d’un jugador que va anar a Las Vegas a curar-se de la seva addicció… Hi ha dues presències quasi constants, una és la música i l’altra la soledat, de vegades fins i tot amb companyia quan l’amor s’esgota però es segueix endavant per una barreja de tossuderia i comoditat, no hi ha grans amors, en aquest aspecte tot és molt més normal, més tranquil si és vol, com si amb aquesta rebaixa d’entrada ja ens volgués preparar pel que ha de venir després.

https://www.flickr.com/photos/gagilas/
TV © Petras Gagilas, Creative Commons.

Uns contes que recorden el to de Maletes perdudes, i que en part fan que enyorem el Jordi Puntí novel·listes. Els contes són molt bons, és un gènere difícil i se’n surt molt bé, i ha quedat un recull rodó i equilibrat, amb les òbvies diferències entre contes, escrits al llarg de força anys i per encàrrecs i publicacions diverses.

Però on l’autor excel·leix és en les novel·les, n’està fent una, a veure si no triga gaire.

4321 / Paul Auster

Paul Auster és un escriptor que m’agrada, l’he ressenyat altres cops, i no fa gaire va sortir una ressenya al bibarnabloc on repassava la seva trajectòria. És un autor que a mi em va guanyar amb la Trilogia de Nova York i sobretot El palacio de la Luna.

Fa uns anys que recorda a Woody Allen darrerament, les seves pelis ja no són el mateix des de Desmuntant en Harry, però de tant en tant li pot sortir un Match Point i deixar-te rendit. Les editorials juguen amb això i fa temps que cada nou llibre d’Auster es promociona amb “Torna el millor Auster”. Però sembla que aquest cop és veritat.

Vaig poder veure Paul Auster tant a la roda de premsa de dia 8 de setembre com a la xerrada del dia 9. Va explicar algunes coses de la novel·la, una de les primeres que ell no considera que sigui complicat seguir la història. Son 4 històries amb el mateix protagonista, Archie Ferguson, tenim un capítol 1.0 amb la història dels avis i els pares de l’Archie, i després 1.1 i 1.2 i 1.3 i 1.4, cadascun d’aquests primers capítols abarquen els primers anys de l’Archie, però amb petites diferències que marcaran la seva vida. Segons Paul Auster això no és difícil de seguir l’Archie diguem-ne .1 sempre és el .1 i la seva vida està recollida en els capítols .1, i així amb la resta. Per cert el tancament del capítol 1.0 amb el naixement d’Archie i que durant uns pocs segons va ser la persona més jove de la terra m’ha semblat magistral.

1908 – Giants at Cubs, West Side Park, Chicago, on August 30 © John, Creative Commons.

Un Archie té uns primers anys prou normals i descobreix el bèisbol i els Giants (en aquell moment un equip de Nova York, com els Dodgers) guanyen la sèrie mundial amb un 4  a 0 contra els Indians; un altre es passa un estiu al llit per culpa d’una caiguda d’un arbre; un altre es quedarà sense pare mort en l’incendi de la seva botiga, incendi provocat pel seu tiet per pagar els seus deutes de joc, perquè en aquesta realitat els Indians van guanyar el primer partit de la sèrie (el tiet del primer Archie va apostar correctament, en aquella realitat, i va guanyar 60.000 dólars); i al darrer les coses no li podrien anar millor, almenys en el pla econòmic l’imperi de son pare que va començar amb una petita botiga ara ja ha crescut i la família es pot traslladar a una casa millor i més gran, tot més, arribant a la part alta de la societat.

Residential Exterior Painting in Maplewood New Jersey © Olger Fallas, Creative Commons.

Tot el “primer capítol” serien els primers anys de l’Archie, fins a plantar-lo amb uns 12 a l’inici de la pubertat, i amb els entorns tan diferents on viu no tindran gaire a veure unes amb unes altres.

https://www.flickr.com/photos/mort183/
water colour © Ben Mortimer, Creative Commons.

Perquè no tenim una novel·la, en tenim 4, i això és important, funcionarien independentment per separat però juntes ofereixen un joc de miralls i de contrasts sorprenents. Tothom ha fantasiejat amb com seria la seva vida si hagués fet una cosa diferent en algun moment, o hagués decidit un altre rumb, una carrera o una altra, anar a una entrevista de feina que al final va ser determinant, presentar-se a una festa i conèixer allà sense esperar-ho el gran amor. Tots tenim punts d’aquests que ho haurien pogut canviar tot, triem un o altre camí per molts factors i ja que al propi Auster no li agrada parlar de destí farem servir un terme que al final és cabdal en la seva obra: atzar (va escriure un petit assaig sobre el tema a El cuaderno rojo). Amb aquesta idea Auster munta 4 Archies, si només n’hagués muntat un hauria fet una bona novel·la, però posar-ne 4 i fer servir els diferents destins de cadascun per retratar la realitat dels anys 60 i 70 desde diferents angles… aquest és l’encert!

Martin Luther King Jr National Historic Site © National Park Service, Creative Commons.

Paul Auster deia a la roda de premsa que tot i que hi ha elements d’ell mateix en Archie el llibre no és autobiogràfic, però que sense els seus dos llibres autobiogràfics (Diari d’hivern, Informe de l’interior) i el que van representar de “tornar a la seva infància” aquest llibre no existiria, va retrobar un “material” molt potent i el volia fer servir. I el món d’Archie és en gran mesura el món que va veure créixer Paul Auster, o el món que Paul Auster anava veient en créixer, com preferiu.

“Port Authority 9th Ave 2” © thenails, Creative Commons.

I els petits canvis en la història són molt importants tot i que poden no semblar-ho, són completament determinants i va definint biografies molt diferents entre un i un altre Archie, em costa quedar-me amb un de sol, i tampoc és qüestió d’omplir això d’espòilers i explicar quines són aquestes diferències, aquestes diferents vides. Però el valor del llibre, és la combinació, els diferents Archies ressonen uns amb altres i converteixen el llibre en una catedral. Faré servir un símil, agafem una banda de rock com els Metallica (podria agafar els Guns N’Roses però els Metallica són 4 i encaixa millor), tenim un bateria, un baix, un guitarrista solista i un guitarra rítmica i veu, 4 persones, el que cadascú toca amb el seu instrument està molt bé, però quan toquen tots el conjunt resultant és molt més que la suma de cadascuna d’aquestes parts. Passa el mateix amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/kongharald/
Columbia University Campus © Harald Groven, Creative Commons.

Quan els diferents Archies arriben a l’edat universitària el llibre ja s’acosta al final. Els primers vint, vint-i-escaig anys són els que Paul Auster volia retratar en aquest monumental llibre. A més a més són els anys marcats per Vietnam, on al cap i a la fi la universitat era una manera d’escapar al reclutament. Cap dels Archies anirà a Vietnam, i la veritat és que aquest seria un dels pocs temes que Paul Auster no ha tocat mai, hauria estat interessant, però no. Són anys convulsos, a les universitats manifestacions contra la guerra i el reclutament, contra la política de la universitat, a favor dels drets civils amb uns panteres negres cada cop més radicalitzats; i a fora de tant en tant aldarulls racials que requereixen a la guardia nacional i que sempre acaben amb morts. No en tenia ni idea.

https://www.flickr.com/photos/9575673@N08/
My Brother © Jim Legans, Jr, Creative Commons.

No puc dir gaire de l’argument sense destripar-ho i seria una pena. Una cosa que comparteixen els Archies i l’autor és la seva vocació d’escriptors, hi arriben d’una o altra manera amb més o menys voltes, però hi arriben tots. Crec que aquest punt sí és del propi Auster, almenys en algun dels personatges. Hi ha més punts trets de la seva biografia o quasi, punts que serveixen com d’ancoratge a tot el relat, perquè estem parlant de 4 personatges, amb circumstàncies diferents però que no deixen de ser en el fons “la mateixa persona”. Si us pica la curiositat l’Archie més basat en el propi Auster sembla que és el .4.

Un viatge a l’Índia / Gonçalo M. Tavares

No. El llibre m’ha avorrit cosa de no dir, m’ha fet esbufegar i m’ha fet lamentar no dur res més per llegir, i a la pàgina 91 he dit prou. Si la literatura bloom és això a mi que no m’hi busquin, passo. Treient la part formal que és experimental… res, no queda res… avorriment i temps perdut…

Ull! Tavares és bo, és molt bo, i això es pot apreciar fins i tot amb unes poques pàgines d’aquesta castanya de llibre, si algun dia deixa enrere l’experimentació segurament sigui capaç de fer molt bones novel·les, aquest llibre no ho és.

Em passa com amb David Foster Wallace, algú de qui tothom en diu meravelles i a mi em deixa fred, de totes maneres amb L’escombra del sistema vaig gaudir ni que fos una mica tot i que el llibre no em va convéncer, aquí ni això.

La literatura nazi en América / Roberto Bolaño

Un dels primers llibres de Bolaño, que vaig comprar juntament amb una pila més (tots els disponibles que no tenia) quan va sortir la noticia que els seus llibres passaven a Alfaguara després d’uns anys (els anys de la seva consolidació) a Anagrama. Una noticia que podeu veure aquí i aquí.
Roberto Bolaño és un autor que m’encanta com ha quedat clar en les ressenyes que he fet de llibres seus.
Aquest és un llibre atípic, o sigui típicament bolañià (o millor bolanyià?) un recull com un estudi seriós sobre uns autors i uns llibres inexistents. No és que no hi hagués escriptors nazis a Amèrica, en aquest món hi ha de tot, però ni crec que fossin suficients com per merèixer un estudi ni aquesta és la intenció de Bolaño.
Si ens posem tècnics podríem dir que retrata força la literatura llatinoamericana, no és un retrat en negatiu (el negatiu és exacte), és més un retrat en paròdic. Molts dels autors que apareixen tenen tics d’un a altre autor que ens sona d’aquest o aquell “gran escriptor”, però tampoc cal jugar a posar noms, no és ni necessari ni recomanable ni tampoc era la idea de Bolaño. És un passatemps, curiós i original i divertit i pres molt seriosament, com si fos un estudi real d’escriptors reals (potser fins i tot algú s’ha confós i es torna boig buscant alguns d’aquells llibres).
Mexican – American border chase, Get the Gringos, film, dust, car pursuit, Sonora desert, Northern Mexico / southern USA © Wonderlane, Creative Commons.
A mi m’han recordat més als protagonistes de Los detectives salvajes, no em costa gens imaginar-los més grans als anys 60-70 i fer-lo compartir aventures amb García Madero. A més a més són evidents les connexions entre el darrer d’aquests autors i el protagonista d’Estrella distante, i a més a més apareix el mateix Bolaño i una investigación-persecució per tronar-lo, com els protagonistes de Los detectives salvajes al desert de Sonora.
Un llibre necessari per comprendre l’univers creatiu que Bolaño va anar forjant al llarg de la seva carrera, a més a més aquest llibre l’autor el va considerar acabat i llest en vida i s’ha escapat de la publicació póstuma a que s’està sotmetent tot el seu arxiu, un tema en el que tinc sensacions contradictòries.
https://www.flickr.com/photos/atom-uk/
Sky-writing over Brisbane, April 19 2014. © Andrew Thomas, Creative Commons.

Helena o el mar del verano / Julián Ayesta

Vaig veure al facebook que una escriptora parlava meravelles d’aquest llibre, i no era l’única, i és un llibre curt, que almenys si és un bluf el liquidaré en un dia.
Doncs el llibre ha estat un petit descobriment que em deixa així-així. Sí és un bon llibre, però tan curt que no m’ha acabat d’atrapar del tot. Té tres parts, dos estius i l’hivern entremig, i la part d’hivern amb tot el tema religiós se m’ha fet tediós, molt, les altres parts m’han agradat molt. Les paraules fluien i feien un retrat del que eren els estius al Gijón amb estiuejants de la capital, als anys 50. Són uns anys que a nivell literari sempre han semblat una mica un desert, com si la literatura espanyola hagues passat des del 39 fins a l’aparició a finals dels 50 de la generació dels Marsé i companyia, i no és exactament així.
Un llibre interessant, un descobriment, i em remeto al que dic al principi, si no us agrada almenys és curt, pel meu gust massa, trobo que hauria pogut intentar una història més ambiciosa i amb més recorregut.

No me esperen en abril / Alfredo Bryce Echenique

Ara feia moltíssim que no llegia res d’Alfredo Bryce Echenique, fins al punt que aquesta és la primera ressenya d’un llibre seu que apareixerà aquí. És un autor que m’ha fet riure moltíssim i autor d’una frase que celebro i suscric:

Divertido no es lo contrario de serio, es lo contrario de aburrido. 

Perquè és un autor que semblava que s’havia de disculpar pel fet que els seus llibres feien riure. A mi que un llibre em faci riure no em sembla res que s’hagi de disculpar, i potser seria moment de recordar una altra cita, aquesta de Charles Bukowski (més o menys que cito de memòria):

Los críticos creen que lo aburrido es profundo.

I prou de cites i parlem del llibre, probablement un dels més ambiciosos del genial autor peruà. Amb punts autobiogràfics (una constant en l’obra de Bryce Echenique) ens narra el que és la joventut quan es pertany a la classe alta limenya als anys 50. Una classe alta de club de camp (bé, ells en diuen Country Club), educació anglesa, cotxes, pasta a cabassos, i tots ells molt molt blanquets, perquè el racisme i l’odi als indis (cholos) hi és, especialment si són pobres, si són rics no tant.

DSC_2202_20090729 © Dom Crossley, Creative Commons.

He dit educació anglesa? Més o menys, potser seria més correcte dir educació en anglès, que el Regne Unit era la gran potencia a qui els peruans volien imitar, de fet els ferrocarrils dels Andes són britànics. Després de la Segona Guerra Mundial molta gent (nous rics, gent sense classe) s’estava passant a una educació en anglès però model USA, parlant anglès com qui mastega xiclet, un horror i una vulgaritat a la que s’ha de posar remei. I per posar-hi remei es funda una escola, la Saint Paul School, que funcionarà com un internat, lluny de Lima i la seva humitat (que té la culpa de que tot vagi malament) amb professors anglesos i amb els fills de les famílies més fastigosament riques del país i alguns cholos i fins i tot alguns becats perquè no els acusin de classistes i racistes. I cap aquest internat hi va Manongo Sterne Tovar de Teresa, que a més a més està enamorat fins a les tranques de Teresa Mancini.

El model de tots els internats britànics: Eton © Nic Gould, Creative Commons.

A Manongo l’han expulsat de la seva anterior escola, ja he mencionat que l’alta societat de l’època era classista i racista? Doncs afegiu homòfoba, i clar, qualsevol conducta “sospitosa” era fatal per la reputació d’algú. Aquell internat però era un invent de bombero que no podia sortir bé de cap manera, però són les pàgines més divertides del llibre, aquelles on veiem als homes que dirigiran el país patint una educació absurda.

outdoor swimming pool at the Shady Nook Country Club in Loch Sheldrake, NY50 © 1950s unlimited, Creative Commons.

I la relació Manongo-Teresa? És una d’aquestes coses on Bryce és un mestre narrant, i on la seva obsessiva música crea una cosa difícil d’explicar. Deixem-ho en que estan enamorats d’una molt peculiar i bryceecheniqueana manera, perquè sobretot Manongo és un personatge que necessita més d’un manual d’instruccions per entendre’s.

Tenim l’educació anglesa (amb accent british), el tema Manongo-Teresa, i el retrat del Perú des del 1953 (any de la primera promoció del Saint Paul) fins als 70-80 i fins i tot una mica més. Anys on el Perú passava d’un govern militar a un altre, cops d’estat, juntes, i tota la classe alta fugint als països veïns no fos que al govern de torn li donés per nacionalitzar tot el que es trobés.

1967 MG B GT © dave_7, Creative Commons.

Un dels llibres sens dubte més ambiciosos de Bryce Echenique, un autor que a mi em va fascinar amb La última mudanza de Felipe Carrillo i en enamorar amb el binomi La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz, tot i que aquí l’estil i les frases llargues i enrevessades però que funcionen narrativament (i fins i tot musicalment) recorda molt més al de Tantas veces Pedro. Un estil que no fa que el llibre sigui particularment fàcil. És un molt bon llibre de Bryce, però trobo que funciona millor quan centra els seus retrats només en la persona i no tant en el conjunt, funciona millor quan es centra en Manongo i Teresa (o Julius, o Martín Romaña) que quan es va centrant en molts personatges per fer un retrat de l’alta societat limenya. A més a més de retrat, el llibre té moments d’una comicitat que m’ha fet quasi plorar (el partit de futbol entre els alumnes de Saint Thomas contra un equip d’escola pública de cholos desnodrits). Val molt la pena submergir-se en les més de 600 pàgines d’aquest llibre, i hauré d’anar rellegint aquest autor per posar-lo aquí. I per descobrir què passa amb Manongo-Teresa us haureu de llegir el llibre, ja aviso que no és la història més previsible que us pogueu imaginar.

Aquí fent de fan © 08032lectorsalcarmel