La intimitat de les bèsties / Joan Jordi Miralles

Ha passat temps de la lectura d’Una dona meravellosa i tenia ganes de tornar a llegir coses d’aquest misteriós autor, almenys abans ho era molt i trobar fotos d’ell a internet era impossible, una mica com en Pynchon.

És un llibre de contes, tot i que és un gènere que em costa m’hi estic ressignant, molts autors hi estan tornant i és o contes o no llegir-ne res. Aclareixo que no tinc res contra els contes com a gènere en sí ni els considero per res com una cosa “menor”, és purament un tema de gustos, tot i que em sembla que aquesta fòbia se m’està passant, però ja n’hi ha prou de parlar de mi!

L’autor en sap, i el llibre és molt però molt bo. Aconsegueix en unes poques línies ficar-nos del tot en els personatges i la història, sense fissures. Una de les coses que m’agraden i que millor fa l’autor és el contrast. La primera història semblaria unes vacances típiques, però resulta que no, que són una despedida. La segona podria semblar un reportatge sobre la caça, però és molt més, és un retrat d’una zona i d’una manera de fer; és una foto i la caça (amb el que té de vida i mort) és només el moment escollit per fer la foto (anava a posar “disparar” però m’ha semblat un acudit massa fàcil.

O el tercer conte, Cims, on s’entendrà això del contrast amb un exemple, això és després d’arribar a Munic, la protagonista ha arribat allà per rodar un anunci com a especialista, i sense més ni més apareix això:

L’Elsa va passar la nit en un pis llogat de la zona de Ludwigsvorstadt, fornicant en una orgia desefrenada amb alguns dels companys de feina. O més ben dit: contra ells. L’havien convidat a sopar i ella havia acceptat sense miraments i la resta havia anat com havia anat. Havien encarregat pizzes i amanides i havien estat bevent cervesa i Jägermeister, i dels jocs ingenus havien passat a les apostes i de la manera més natural havien decidit treure’s la roba i desmuntar els telèfons mòbils i desar les carcasses, les bateries i les targetes ben visibles damunt d’una lleixa, tot això abans que els condons i la vaselina comencessin a circular i ella i una altra noia que no havia vist mai de la vida  fossin enculades en tota regla per aquells nois tan ossuts i musculats que mantenien un rictus de concentració estàtica com si estiguessin apuntant amb una ballesta un cercle imaginari i distant o com si conduïssin un bòlid sense frens a una velocitat vertiginosa. L’Elsa necessitava ritme, mecànica i potència perquè es coneixia i sabia que aquesta era la millor manera de combatre les pròpies cabòries.

Off the Wall © Steve Jurvetson, Creative Commons.

No és un conte sobre sexe, aquest desapareix igual que apareix de manera sobtada i dura, i ja. El contes és sobre el record, sobre la nostalgia i les relacions. I després apareix el conte millor del recull, per mi, el d’Erupció:

Un quart d’hora més tard sortia per la porta de casa en direcció a l’estació de Rodalies. Duia tot el que necessitava. Unes vambes per córrer, ulleres de sol, la motxilla, una jaqueta de xandall per si refrescava, una rajola de xocolata amb llet, una capseta amb tres preservatius Durex. Texans foscos, un fulard de quadres, una samarreta negra comprada a Berlín on podia llegir-se Tiger en lletres blanques sobre fons negre. L’iPhone carregat de bateria, un entrepà de llonganissa, cinquanta euros ben plegats, un esprai de pintura negra, un martell d’orelles, un guant ignífug comprat a internet. Collades amb taps de suro i embolicades per separat en paper de diari, tres ampolles de vidre amb dos terços de benzina i oli de motor, una samarreta imperi de l’any de la Quica mig estripada, cinta adhesiva, dos encenedors zippo. Feia un sol collonut i se sentia lleuger i optimista, la sensació de trepitjar asfalt l’omplia de confiança i energia.

 © Jordi Borràs.

I a on va el protagonista amb aquest equipament? A una manifestació de les mogudes, i de les llargues perquè tindrà temps de fer massa coses, potser aquest és l’error del conte, sembla una manifestació de dies si tenim en compte tot el que arriba a fer, però és igual, està molt bé i per il·lustrar de quin tipus de manifestació parlo res com una fotos de Jordi Borràs en el seu llibre Warcelona. La filosofia del personatge és més o menys com segueix, i canviant algun detall segurament és compartida per molta gent.

Sabia que tot estava condicionat per poders invisibles i omnipresents, que per molt que bregués aquella no era ni seria la seva lluita. La vida era massa curta. Tant se li’n fotia la universitat, els sous, les pensions, els acomiadaments, l’atur, la sanitat, la cultura i l’economia en general. Era un dat pel cul més en un món de dats pel cul. Mentre pogués follar-se l’Alba i menjar una pizza especial amb xoriço un cop per setmana, ja seria feliç. I quan tot això li faltés, ja pensaria en una o altra solució.

 © Jordi Borràs.

I després d’això tres contes més, durs i estranys i amb una càrrega de trista bellesa sorprenent, sobretot el darrer conte Amants.
Si ja amb la seva novel·la anterior Joan Jordi Miralles era un autor que reclamava atenció amb aquest llibre això és confirma, estaré pendent del seu següent llibre (confesso que aquest se’m va escapar) i potser em decideixi a buscar els llibres anteriors.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *