La intimitat de les bèsties / Joan Jordi Miralles

Ha passat temps de la lectura d’Una dona meravellosa i tenia ganes de tornar a llegir coses d’aquest misteriós autor, almenys abans ho era molt i trobar fotos d’ell a internet era impossible, una mica com en Pynchon.

És un llibre de contes, tot i que és un gènere que em costa m’hi estic ressignant, molts autors hi estan tornant i és o contes o no llegir-ne res. Aclareixo que no tinc res contra els contes com a gènere en sí ni els considero per res com una cosa “menor”, és purament un tema de gustos, tot i que em sembla que aquesta fòbia se m’està passant, però ja n’hi ha prou de parlar de mi!

L’autor en sap, i el llibre és molt però molt bo. Aconsegueix en unes poques línies ficar-nos del tot en els personatges i la història, sense fissures. Una de les coses que m’agraden i que millor fa l’autor és el contrast. La primera història semblaria unes vacances típiques, però resulta que no, que són una despedida. La segona podria semblar un reportatge sobre la caça, però és molt més, és un retrat d’una zona i d’una manera de fer; és una foto i la caça (amb el que té de vida i mort) és només el moment escollit per fer la foto (anava a posar “disparar” però m’ha semblat un acudit massa fàcil.

O el tercer conte, Cims, on s’entendrà això del contrast amb un exemple, això és després d’arribar a Munic, la protagonista ha arribat allà per rodar un anunci com a especialista, i sense més ni més apareix això:

L’Elsa va passar la nit en un pis llogat de la zona de Ludwigsvorstadt, fornicant en una orgia desefrenada amb alguns dels companys de feina. O més ben dit: contra ells. L’havien convidat a sopar i ella havia acceptat sense miraments i la resta havia anat com havia anat. Havien encarregat pizzes i amanides i havien estat bevent cervesa i Jägermeister, i dels jocs ingenus havien passat a les apostes i de la manera més natural havien decidit treure’s la roba i desmuntar els telèfons mòbils i desar les carcasses, les bateries i les targetes ben visibles damunt d’una lleixa, tot això abans que els condons i la vaselina comencessin a circular i ella i una altra noia que no havia vist mai de la vida  fossin enculades en tota regla per aquells nois tan ossuts i musculats que mantenien un rictus de concentració estàtica com si estiguessin apuntant amb una ballesta un cercle imaginari i distant o com si conduïssin un bòlid sense frens a una velocitat vertiginosa. L’Elsa necessitava ritme, mecànica i potència perquè es coneixia i sabia que aquesta era la millor manera de combatre les pròpies cabòries.

Off the Wall © Steve Jurvetson, Creative Commons.

No és un conte sobre sexe, aquest desapareix igual que apareix de manera sobtada i dura, i ja. El contes és sobre el record, sobre la nostalgia i les relacions. I després apareix el conte millor del recull, per mi, el d’Erupció:

Un quart d’hora més tard sortia per la porta de casa en direcció a l’estació de Rodalies. Duia tot el que necessitava. Unes vambes per córrer, ulleres de sol, la motxilla, una jaqueta de xandall per si refrescava, una rajola de xocolata amb llet, una capseta amb tres preservatius Durex. Texans foscos, un fulard de quadres, una samarreta negra comprada a Berlín on podia llegir-se Tiger en lletres blanques sobre fons negre. L’iPhone carregat de bateria, un entrepà de llonganissa, cinquanta euros ben plegats, un esprai de pintura negra, un martell d’orelles, un guant ignífug comprat a internet. Collades amb taps de suro i embolicades per separat en paper de diari, tres ampolles de vidre amb dos terços de benzina i oli de motor, una samarreta imperi de l’any de la Quica mig estripada, cinta adhesiva, dos encenedors zippo. Feia un sol collonut i se sentia lleuger i optimista, la sensació de trepitjar asfalt l’omplia de confiança i energia.

 © Jordi Borràs.

I a on va el protagonista amb aquest equipament? A una manifestació de les mogudes, i de les llargues perquè tindrà temps de fer massa coses, potser aquest és l’error del conte, sembla una manifestació de dies si tenim en compte tot el que arriba a fer, però és igual, està molt bé i per il·lustrar de quin tipus de manifestació parlo res com una fotos de Jordi Borràs en el seu llibre Warcelona. La filosofia del personatge és més o menys com segueix, i canviant algun detall segurament és compartida per molta gent.

Sabia que tot estava condicionat per poders invisibles i omnipresents, que per molt que bregués aquella no era ni seria la seva lluita. La vida era massa curta. Tant se li’n fotia la universitat, els sous, les pensions, els acomiadaments, l’atur, la sanitat, la cultura i l’economia en general. Era un dat pel cul més en un món de dats pel cul. Mentre pogués follar-se l’Alba i menjar una pizza especial amb xoriço un cop per setmana, ja seria feliç. I quan tot això li faltés, ja pensaria en una o altra solució.

 © Jordi Borràs.

I després d’això tres contes més, durs i estranys i amb una càrrega de trista bellesa sorprenent, sobretot el darrer conte Amants.
Si ja amb la seva novel·la anterior Joan Jordi Miralles era un autor que reclamava atenció amb aquest llibre això és confirma, estaré pendent del seu següent llibre (confesso que aquest se’m va escapar) i potser em decideixi a buscar els llibres anteriors.

El banquet celestial / Donald Ray Pollock

Els anteriors llibres de Donald Ray Pollock em van agradar molt, esperava amb il·lusió el següent que ha resultat ser aquest.
Mirant els seus llibres anteriors i ara aquest és possible ser testimoni de la faulknerització de Donald Ray Pollock (DRP en endavant). Knockemstiff era un retrat cruel i bastant contemporani del poble del mateix nom (que ja fa temps que ni existeix) tot i que més que poble el terme correcte seria puto forat infecte. A El dimoni a cada pas ja reculàvem en el temps fins a després de la segona guerra mundial, el poble ja no era el mateix però tampoc era una millora. I ara estem directament a 1917, a l’Amèrica profunda i pobre.
No és una pobresa sòbria, no, és una pobresa cabrona, bruta i abominable, és una autèntica merda on el millor a que es pot aspirar és una mica de mam barat i una puta, un menjar decent és encara més car.
La gent passa gana, uns més que altres, i treballen del que poden, si poden, la terra dóna poc i si no en tens t’has de llogar per fer qualsevol cosa, això és el que fan els protagonistes, els germans Jewett, el gran Cane (l’únic que sap llegir) el mitjà Cob (que té un retràs, probablement un Down però sense metges que ho certifiquin ves a saber), i el petit en Chimney, que és força mala peça. Els tres germans, després de perdre temps enrere la mare ara perden el pare, l’enterren al costat de la cort de porcs on estan treballant i influenciats per una novel·la de l’oest que han llegit un i mil cops ordeixen un pla. Atracar bancs i amb els calés fugir al Canadà i establir-se allà en una granja seva, aniran robant i fugint trobant-se a persones pitjors que ells i més desgraciades mentre travessen el país perseguits per caçarecompenses cap al Nord, tampoc saben gaire si Canadà és gaire lluny, però sí saben que cau al nord.

Seasonal exposure © Mike, Creative Commons.

Ells són els protagonistes, com també els Fiddler, grangers pobres amb el fill fet un calavera que ha fugit, creuen que a l’exèrcit però en realitat toca música amb un negre amb un banjo per unes monedes, i això amb sort. També hi ha en Bovard, a l’exèrcit a Meade (el centre neuràlgic de tot això) esperant perquè l’enviïn a Europa a lluitar contra els alemanys que es mengen nens (es veu que es publicaven coses així i la gent se les creia sense més), mentre decideix amb quin dels seus companys li agradaria veure’s atrapat i aïllat a les trinxeres perquè les dones com que no li diuen gaire res.

Camp Dix, New Jersey Gun Drill wwi © Richard, Creative Commons.

L’entorn rural és molt Faulkner, el moment cronològic doncs una mica també, els personatges podrien ser de Faulkner, però el to no és el mateix, sempre hi ha un punt d’humor cruel i a més a més DRP es pot permetre ser molt més explícit quan parla de les putes, o de l’intent de Bovard d’enllitar-se amb una cambrera de pis que acaba en desastre, o l’inspector de sanitat Jasper Cone que de fet revisa la profunditat de comunes i pous negres a la ciutat o… Aquestes són les principals diferències (que no són poques) una permissivitat amb la Faulkner no podia ni sommiar i un cert humor cruel, en Faulkner la crueltat és simple, la pobresa no té un revers graciòs ni una espurna de llum els seus personatges viuen la vida com una condemna, els de DRP també però és possible de riure, almenys nosaltres ens en podem riure, una mostra:

El venedor va notar que l’estòmac li començava a cremar i va tancar la boca. Parlar del seu fill li tornaria a encetar l’úlcera. El molt gandul fill de gossa havia tornat a casa aquell matí quan ja havia sortit el sol, esgarrinxat com una mala cosa i amb un pet com un piano, fent la mateixa fila que un animal que qualsevol ànima cristiana mataria d’un tret per posar punt final al seu patiment. Era capaç de follar-se qualsevol cosa que tingués dues cames.

La millor part del llibre és quan els Jewett arriben a Meade, tota aquesta part del llibre és magistral. Un llibre molt i molt recomanable d’un autor que cal seguir amb molta atenció.

La maldición gitana / Harry Crews

M’encanta Crews, o sigui que quan publiquen un nou llibre d’ell m’hi llenço, i que l’editi Dirty és una garantia.
Marvin Molar és sordmut i no té cames, per intentar compensar té un entrenadíssim tronc superior que li permet fer coses com aguantar-se tot ell amb un sol dit fent la vertical i donar voltes com una baldufa. Els seus pares el van abandonar a la porta d’un gimnàs embolicat en una manta i amb una nota escrita a màquina plena de faltes dient que no se’n podien fer càrrec. La falta de cames i no parlar tampoc deurien ajudar gaire a convèncer els seus legítims pares de no abandonar-lo.
Viu al gimnàs, un gimnàs de boxa no de pilates, amb Al (que feia el número d’aguantar un cotxe passant-li per sobre el cap) i dos boxadors que no estan massa bé del cap (la boxa no va ajudar, però ja venien prou arreglats de casa) Pete i Leroy. A més a més, i desafiant tota lògica en Marvin està amb una noia sensacional, la Hester, és filla de sords i sap llegir els llavis i la llengua de signes, i té tot el que toca, i molt bé. En el terreny de les relacions es pot dir que a en Marvin li ha tocat la loteria amb aquesta noia:

Vi lo que estaba sucediendo. Vi lo que estaba a punto de suceder. Hester sabía lo que yo sentía por sus piernas, por ella, por el hecho de que lo tuviese todo en su sitio. Cuando la conocí yo estaba saliendo con una chica bastante guapa, pero con la espalda desviada. Es el problema de los sordomudos, que casi siempre tienen otra cosa mal: son bizcos, enanos, albinos, calvos, no tienen piernas o les pasa alguna otra cosa muy chunga que ni te imaginas. Una vez me fui a la cama con una señora sordomuda y cuando le bajé las bragas resultó que era hermafrodita, con su diminuta polla encogida y sus huevos colgando junto a su glorioso agujero. Claro que no me achanté. Es muy jodido echar un polvo cuando tienes mis deficiencias, no es como para ir ahí rechazando ofertas. Así que le aparté las pelotas y me puse a ello.

box gym © pato garza, Creative Commons.

Hester té problemes a casa així que Marvin decideix, força a contracor, endur-se-la amb ell al gimnàs, amb aquella tropa, i si penseu que la pobra noia s’acollonirà amb aquella sobredosi de testosterona és que no coneixeu a Hester.

“Hester, potser?” Victoria Studio© myvirtuallady, Creative Commons.

Però com tot en els llibres de Crews es més complicat i si alguna cosa pot sortir malament sortirà malament, hi ha un fatalisme sempre present, partint si es vol dels propis personatges. Hester al gimnàs tindrà efectes sobre tots els membres de la tropa, i sobre Marvin, i la seva relació amb el grec Aristoteles que viu en un vaixell, i en Al que vol reviure la seva joventut…
És un llibre de Crews, m’encanta Crews i m’encanta aquest llibre, superecomanat!!!!!

Recorda que moriràs / Ferran Garcia

Res com un llibre amb un títol optimista per aquests mesos d’estiu. Comencem pel començament, i al començament hi ha un pròleg absurdament laudatori cap al text que presenta. Ja tinc el llibre, ja estic a punt de llegir-me’l, no cal que me’l vengueu, feu-ho a la contracoberta com fa tothom! Una mica més i no passo del pròleg, potser és que jo sóc especial o rarot.

Anem al llibre. Seguir llegint tot i el pròleg ha estat una gran decisió. El llibre atrapa, atrapa molt. Tenim el protagonista, el Mosca, el seu pare que és una mica passota, la seva mare va desaparèixer i a ell mai li han explicat el perquè, el pare viu amb una altra dona, la Lola, madrastra del Mosca, i el nano està una mica com un llum. Seria el típic nen cabró però passat de rosca, molt, i una de les seves rebequeries és la responsable que tingui varies vèrtebres de la columna fetes miques, una mica de jepa i un braç dret amb mobilitat molt reduïda (almenys és esquerrà). Li diuen Mosca perquè es relaxa agafant mosques o papallones i arrencant-lis les ales, també el relaxa fins al punt de salivar ofegar formigues, inundar formiguers. Un encant de nano.
A més a més és un asocial, pateix bullying però ni li importa, però quan se li ha de refer la dentadura, i amb les lesions de l’esquena pren més pastilles que Elvis als seus darrers anys és evident que alguna cosa no va a l’hora (més evident, perquè d’indicis n’hi ha a cabassos). Com que de vegades li pispa les rules a son pare buscant-ne troba les cartes de la mare, i se les va llegint, tot i que no descobreix gaires coses tret que després de marxar la mare va entrar en una época molt “fogosa”. Aleshores el canvien d’escola, la Lola es partidaria d’enfrontar-se al problemes no fugir-ne, el pare sí és partidari de fugir-ne i ell no vol donar-li la raó a la Lola, o sigui que està d’acord amb canviar d’escola.

Fly © mountainamoeba, Creative Commons.

El posen en una escola de bojos, segons ell mateix, Hi ha nanos amb dèficit d’atenció, hiperactius, estrès post-traumàtic, fòbies variades i transtorns no concretats, depressius, bipolars, tendències suicides, autolesius, autistes, asperger… Més o  menys un manicomi per nanos de classe mitjana on pode passar el temps fins que siguin adults i siguin responsabilitat d’altres manicomis, o potser es curin o aconsegueixin dur una vida normal, mai se sap. Allà coneix a la Sira, i se n’enamora fins a les celles, ella també està força com un llum així que basen la seva relació en no preguntar per EL problema i follar sempre que poden.
Però en un gir estrany, amb una justificació difusa (o sense justificació que el Mosca és així) ell li treu a ella EL problema, el dedueix per eliminació i li llença com una arma, per què ho fa? Ni idea, o no ens ho han explicat o s’ha acostumat tant a ser un cabró que ja li surt sense pensar. I ella se’n va, i despareix, i apareix al cap dels dies, morta.

car crash Segbroeklaan The Hague © Wim Muskee, Creative Commons.

Aquesta és la part del llibre que, apart de l’antipatia que m’està generant el protagonista, més em costa de creure. Ell se’n va al poble de França on l’han trobada, i allà fa vàries coses com posar-se fins a dalt de drogues que li ven una prostituta, agafar prestat el cotxe d’un minusvàlid, provocar un accident amb morts, iniciar una relació simplement sexual amb l’única supervivent d’aquell accident, i eliminar qualsevol empatia que poguéssim tenir per ell. Si el que el tortura és sa mare que interrogui a son pare fins que li expliqui tot el que hi ha per explicar joderya! Els traumes del nano, la seva passió pels automats (una peça activa una altra peça, pura acció, sense emoció ni intenció, només fets), la seva personalitat i la seva habilitat per engegar-ho tot a rodar quan les coses li van mig bé.
En tot aquest temps, setmanes, sembla que no té problemes per viure, ni per ocupar la casa de camp de les víctimes, ni per pagar a Raisa la puta (per drogues o sexe)… d’acord que el seu pare li ha donat diners alhora que li demanava que no marxés (poca lògica té això) però li hagut de donar una petita fortuna, a més a més quan la Lola ha volgut l’ha localitzat amb una facilitat insultant, tampoc és que hagi servit de gaire.

caravan.. © KlassDSign, Creative Commons.

Les putes vivint en un càmping de caravanes als afores del poble anomenat Arizona m’ha semblat de les coses més aconseguides, com a idea, més denigrant que els puticlubs de carretera i més absurd que noies al voral esperant clients? Sí. Les darreres 100 pàgines comencen amb una conversa amb la Raisa i amb mi com a lector preguntant-me si acabarà resolent els seus traumes i/o problemes d’una puta vegada (sí, potser la novel·la s’ha allargat un pèl massa).
Una última trobada amb Hari (la supervivent de l’accident) després que aquesta rebi una carta de qui va ser testimoni dels moments finals dels altres ocupants del cotxe i ell decideix tornar, els mecanismes s’accionen dins seu.
Com que estic ressaltant les pegues del llibre pot semblar que no m’agrada o que no és bo, m’agrada i em sembla bo, i una mostra de que està escrit bé i cabronament seria aquest fragment, però n’hi ha d’altres:

L’ahir no desapareix, t’espera, sempre t’espera; els ahirs són els residus de la teva vida, els cagallons que has anat deixant escampats pel teu passat, i tu els vas a cercar i te’ls tornes a menjar, com fan els conills amb la seva merda, practiquem la coprofàgia amb les nostres vides. I per això allà la tenia, davant seu, la casa del pare, a només uns metres. Plovia de la mateixa manera que cau la llet dels braguers de les vaques, a raig i amb violència calenta. Les gotes de pluja esclataven sobre la vorera. Va començar a córrer.

after the rain © Oleg. Creative Commons.

I per cert, faré de Senyor Dolent i l’escena del pare resant (o una cosa semblant) al bosc m’ha recordat molt al llibre de Donald Ray Pollock El diablo a todas horas, igual l’autor i jo tenim els mateixos referents perquè el mosca té algunes coses del protagonista d’aquell llibre.
L’autor sembla que com el prota comença a perdre el nord amb una estada en un lloc fronterer i una tenda de tatuatges amb un propietari que (suposo que per errata) canvia de sexe d’una frase a l’altra. La sensació que no sap com acabar es va fent cada cop més i més forta, i el suposat desenllaç no arriba.

A veure, que les cartes de la mare del Mosca les hagi escrit el pare m’ho crec, que son pare i sa mare siguin germans mira, té un passi; que l’avi els repudiï i forci a l’àvia a fer-ho (amb un net pel mig) no m’ho crec, que a més a més el pare sigui un psicòpata que després del naixement ha mantingut a la mare tancada en una cabana al bosc tots aquests anys (décades!) encara m’ho crec menys. Manté la intriga fins al final, però ofereix un desenllaç que no s’aguanta.
Tot i això, he gaudit molt amb el llibre i el recomano.