Dies de ratafia / Sergi Pons Codina

Mars del Carib em va agradar molt, per això esperava amb ganes el següent llibre de Sergi Pons Codina, que ha resultat ser aquest Dies de ratafia, i ja m’agrada que des del títol quedi clar que no és un llibre abstemi.

Per estrany que pogués semblar, l’espirituós genuí de la nostra terra havia anat desapareixent dels bars amb una impunitat escandalosa. Un extermini en tota regla, només explicable per la inclinació generalitzada a la frivolitat d’una societat que havia perdut la raó i el gust.
Les prestatgeries, abans carregades del característic color terra-caramel de la ratafia, havien cedit als grollers gustos de la modernitat. Un exèrcit de licors estranas s’havia apoderat dels costums locals: tequiles, ginebres, baileys, patxarans, mojitos, caipirinyes… , i aquella tendència anava en augment.
En els últims anys havia observat amb estupefacció com havia reexit, sobretot entre els més joves, la moda de les begudes energètiques. Unes begudes que tenien l’innegable mèrit de concentrar en el paladar una barreja de sabors a mig camí entre l’olor de pneumàtic i el gust d’una aspirina. Sorprenentment, a l’inventor d’aquesta immundícia no se l’havia afusellat (encara).

Barcelona, església de Sant Andreu de Palomar, de Pere Falqués i Josep Domènech i Estapà, 1881-1904 © Josep Bracons, Creative Commons.

No és un llibre abstemi, ni puta falta que fa. El personatge es dedica a l’elaboració artesanal de ratafia, mentre viu mig d’estranquis en un bloc de pisos buit per evitar que s’hi fiquin ocupes. Tampoc és que hi posi molt interés, és un personatge amb uns punts de vista com a mínim peculiars sobre pràcticament qualsevol tema, com el transport públic i els seus conductors:

Amb els anys havia observat que la majoria dels conductors d’autobús de la ciutat tendien a manifestar símptomes clars d’esgotament mental.
N’hi havia per a això i molt més! Passejar-se amb un monstre motoritzat per l’asfalt de Barcelona era una bona i ràpida manera d’arribar a la demència (per no parlar dels conductors de metro: un éssers humans convertits en talps, que el més emocionant que els podia pasar era que algú es tirés a la via. I això també devia anar de puta mare per al seu sistema nerviós). Així que, quan aquel día de març vaig pujar a l’autobús que feia la ruta disset, ho vaig fer obligat per les circumstàncies.

Barcelona Metro © Ted & Dani Percival, Creative Commons.

Com que l’amic amo del bloc li diu que s’ha de buscar un altre lloc perquè allò s’ho ha venut ell comença a “convidar” a gent desesperada a viure als pisos del seu bloc, i també comença a treballar en un diari el Popular. Un diari amb tota la plantilla en vaga i que tira endavant amb quatre esquirols, pancartes insultant el cap i instant-lo a pagar, treballadors acampats al vestíbul amb tendes de campanya i barbacoes… la veritat és que fa un retrat força encertat de la situació en molts diaris (penso en la vaga recent de El Periódico, per exemple). Allà el nostre protagonista aconsegueix uns reportatges amb força éxit, el seu secret? S’ho inventa tot.

Licor de hierbas… Ratafia. 
31 Festa de la Ratafia en
Sta Coloma de Farners © demi,
Creative Commons.


La trama és justeta, més enllà de l’apologia de la ratafia, però què més dóna? Les observacions del protagonista, la seva actitud cap a la vida, el seu cinisme i els seus escrúpols més aviat justos, i les dones… tant la seva mare i tietes com la Blanca i sobretot la Magda… fantàstiques i completament creibles (fins i tot la Magda, amb un gir final que m’ha sorprés), i el seu deixeble en Quintana i…
Si hagués coincidit amb els protagonistes de Mars del Carib ja hauria estat un llibre completament rodó per mi, però és que jo sóc una mica friki.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *