Llum d’agost / William Faulkner

williamfaulkner (c) harleychinaski, Creative Commons
Un dels autors durs de la literatura americana. De William Faulkner em vaig llegir fa molt anys El brogit i la fúria i Les palmeres salvatges, el primer no em va agradar gaire, el segon sí. A veure si amb aquest llibre desempato.
Després d’arrossegar aquest llibre més del que m’enorgulleix reconèixer finalment m’hi he posat. Només obrir m’alegra veure que la traducció és de Pedrolo, (ara que es comença a reivindicar Pedrolo més enllà del Mecanoscrit -ja era hora!- cal reivindicar l’enorme tasca del Pedrolo traductor); després veig que han fet servir un cos de lletra absolutament assassí i se me’n va l’alegria.

Faulkner és un autor una mica espesot, però que enganxa. La seva narració és gairebé hipnòtica, amb aquest seu sud tan irreal, tan terrible, pobre, racista… bé, irreal no, en tot cas terriblement real.
La història comença amb Lena Grove, que surt caminant des d’Alabama a buscar el noi que l’ha prenyat, perquè està segura que si no l’ha enviat a buscar és perquè no ha pogut no perquè n’hagi fugit. I arriba a Jefferson. Un cop està a punt de trobar-lo anem a la història d’un altra persona, Joe Christmas, un orfe que passa per blanc tot i tenir sang negra, que va ser adoptat i va acabar fugint dels pares adoptius i s’estableix, després de voltar per tot el país, a Jefferson i treballa a l’asserradora, amb Joe Brown, que va coneixer a Lena amb el nom de Lucas Burch (i efectivament va fugir i es va canviar el nom). Els dos joes viuen en un barraca per negres al terreny de la mansió de la senyoreta Burden, la darrera d’una nissaga d’abolicionistes que es van instal·lar allà per ajudar la població negra en acabar la guerra civil, els blancs no la poden veure i tots els negres la respecten i protegeixen. Aquests són els elements, i passaran coses tot i que els flashbacks són d’allò més abundants i ens enterarem de tota la vida dels protagonistes. La capacitat de Faulkner per retratar persones, i els seus pensaments, i com parlen… és bo, és molt molt bo. Ja sé que tampoc estic descobrint res, però tenia els meus dubtes amb l’autor, i ara s’han esvaït del tot.

Sí, vaig començar el llibre en mode estiuenc, i a la dreta una moneda d’1€ perquè entengueu què vull dir quan parlo de cos de lletra assassí.

El llibre es llegeix bé, però és dens, una cosa que no ajuda és l’edició infame amb un cos de lletra absolutament delictiu. Ja sé que cal estalviar paper i aquestes coses però potser s’han passat. Ja sé que les 382 pàgines amb un cos de lletra que no afectés a les còrnies serien 700, però calia?

16KKKwCross-burning © Image Editor, Creative Commons.

En el llibre hi ha un crim i amb el component racial, poca broma amb el tema, hi ha gent molt obsessionada amb jutjar de diferents maneres les coses en funció del color de la pell de l’autor.
Cap a la part final l’autor porta la història dels avis de Joe Christmas, mentre Joe Brown (o Lucas Burch) torna a fugir de Lena i es prepara el linxament de Christmas perquè no deixa de ser un negre que ha matat una dona blanca. La part final de tantes coses que hi posa arriba a ser fins i tot una mica confusa.
Aquest llibre ha desempatat el marcador i m’ha convertit en faulknerià, el que m’alegra perquè corre un volum per casa d’ell amb tres o quatre novel·les. I sent com sóc algú acabat de convertir a la fe faulkneriana no puc més que enllestir aquesta entrada amb aquest tall d’Amanece que no es poco, a més a més amb una referència final a un dels meus llibres preferits, Ada o l’ardor, de Nabókov.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *