La pesquisa / Juan José Saer

Em van recomanar aquest llibre perquè potser m’ajudava en un llibre que estic acabant d’escriure, així que em poso amb aquest autor desconegut.
Té dues qualitats que no sempre van juntes, és dens però es llegeix bé, almenys les primeres pàgines (primeres i atapeïdes pàgines). En elles, el protagonista Morvan ens explica que està sol després de la seva separació, perquè la seva passió és la seva feina de policia, feina que fa a París (l’autor és un argentí que porta des dels 60 a París). I després anem a Buenos Aires, on uns amics descobreixen entre els papers d’un company mort una novel·la que és evident que ell no va escriure.
A París hi ha un assassí que fa el que vol i no hi ha manera d’atrapar-lo, no comet errades, no deixa pistes, no aixeca sospites, mata, desquartitza i viola (no necessariament en aquest ordre) o fins i tot les relacions són consentides, però totes acaben igual. Els responsables a més alt nivell de Morvan comencen a posar-se nerviosos i a amenaçar amb destitucions.
És un joc d’engany, la història de París l’estan explicant al grup d’amics i els salts entre una història i l’altra ni es noten i es passa d’una a l’altra de manera massa sense enterar-nos.
I la història al final me la començo a esperar, però un darrer gir ho salva. Interessant.

Clem © Guimard à Dauphine, Creative Commons.

Els estranys / Raül Garrigasait

Un altre premi amb un cert prestigi (a part del Creixells de que ja n’he parlat) és el Premi Llibreter, com el Creixells és a obra publicada que ja és una diferència absoluta en el concepte de premi (els premis a obra inèdita que em mereixen més respecte són el Documenta i l’Anagrama), aquest és el guanyador del premi llibreter, doncs som-hi!
Psche, he començat el llibre amb la millor de les disposicions, però no m’ha acabat de fer el pes.
Una investigació sobre un obscur personatge ens transporta a la Solsona de la guerra carlista. El llibre està ben escrit, i la recreació és correcta, però podria ser més detallista, ambientar millor. I trobo que alguns dels moments narrats donen per explotar una mica l’humor, i sembla com si a l’autor li sabés greu. Si tens un personatge que pot provocar una riallada en una situació que pot provocar una riallada (i n’hi ha unes quantes) aprofita-ho cony!!!! L’humor és una cosa molt seria!
El llibre es llegeix bé, tot i que la història queda com aturada quasi al principi i el llibre pel veu gust va caient cap a una part final que arriba perquè tot ha d’arribar en aquesta vida.
Pel meu gust al llibre li falta nervi i rendir-se a l’humor quan la situació ho requereix. Que el llibre no m’hagi convençut no vol dir que no el trobi interessant, que el trobo, però potser m’esperava un llibre més rodó. De totes maneres és un autor al que estaré atent.

El gall foll / Henry Miller

Aquest és un d’aquells llibres de Henry Miller que es van publicar després de mort. Sóc força escèptic amb la necrofilia literària. Si l’autor va decidir deixar d’insistir amb un llibre doncs lo seu seria respectar-ho, però ens pot la curiositat. Aquest llibre parteix (com quasi tot Miller) d’experiències autobiogràfiques, la dona de Miller i la seva bisexualitat i ell al mig, com el gall foll del títol (títol que en anglès és Crazy Cock, que també té un altre significat que us animo a descobrir).
En aquest llibre l’estil de Miller no està tan definit com en els seus grans llibres. S’intueix, però sembla com si l’autor no s’atrevís. Una mica com els principis dels seus dos Tròpics, que són novel·les més o menys convencionals fins que l’estil de Miller s’apodera de tot (també de la trama) i costa saber per on naveguem, però tampoc és una cosa que ens preocupi gaire. Aquí està contingut, i es centra en explicar la història, les metàfores i les imatges hi apareixen però com elements d’ambientació. És un llibre ideal per aquella gent que troba a Henry Miller excessiu, pels que en són fans és un llibre bo però fluix, aquesta història narrada com va narrar gran part dels Tròpics podria ser molt i molt potent.
De totes maneres la seva narració d’aquest triangle amoròs amb ell enmig és prou interessant. Per una part ell, Tony, que no treballa i intenta escriure perquè quan acabi el seu llibre tothom es barallarà per publicar-ho i s’hauran acabat les penúries, per l’altra banda la seva dona Hildred que treballa de cambrera i el manté (una réplica de la vida del propi Miller), a vegades sembla que Tony sigui més el macarró de Hildred que el seu marit) i Vanya, amant de Hildred i clarament lesbiana, mentre que Hildred és bisexual, o almenys està enamorada dels dos, i els dos li aporten coses diferents. En aquells anys la paraula lesbiana es feia servir com a insult, i si la homosexualitat (masculina o femenina) estava mal vista la bisexualitat ja… i ja sé que em deixo unes quantes condicions més però estem parlant d’un llibre escrit als anys 30.
El dinar de Nadal a cals pares de Tony, amb aquest trio, és de lo millor del llibre, i les borratxeres posteriors també. Trobo que aquest Miller contingut és millor per la narració, és menys espectacular però més concís (és un dir, ho adjectiva absolutament tot), com si s’esforcés a saber a on ens vol dur i es mantingués fidel a aquesta idea, sense deixar-se divagar.

Un cap al tard, com si estigués electrificat, va saltar del llit, devorà un suculent sopar, bo i violant totes les regles del règim que li havien imposat, i es va posar a escriure. Com més fort picaven de mans, com més xiulaven i engolien i cantaven, millor escrivia. Els mots sorgien al seu dedins com làpides i dansaven sense peus; ell els amuntegava com una acròpoli de carn, els ruixava amb odi venjatiu fins que es balancejaven com cadàvers penjats d’un fanal. Els ulls dels seus mots eren guitarres i estaven enllaçats amb llaçades negres, i posava estrafolaris barrets sobre els seus mots, i sota les seves faldilles, potes de taula i tovallons. I obligava els seus mots a copular els uns amb els altres, per fer néixer imperis, escarabats, aigua beneita, els polls dels somnis i els somnis de les ferides. Asseia els mots i els enllaçava a la cadira amb les negres llaçades, i després queia sobre ells i els fuetejava, els fuetejava fins que la sang corria negra i els ulls esquinçaven els seus vels. El que en recordava de la seva vida eren els xocs, els orgasmes sismogràfics que deien: “Ara estàs vivint”. “Ara estàs agonitzant”.

IMGP3476 © Blanca, Creative Commons.

Cómo ser Bill Murray / Gavin Edwards

Em cau bé Bill Murray, i ha fet papers memorables a Lost in Translation o a Broken Flowers, i també anys abans a Ghostbusters.
El llibre recull anècdotes sobre Bill Murray però es fa difícil saber on comença la llegenda amb un personatge com ell. Corren moltes anècdotes (probablement falses) una mica a l’estil de les de Chuck Norris (aquestes falses sense el “probablement”), algú es troba Bill Murray i aquest li pren una patata del plat, o una crispeta, o li pren el cigarret fa una calada i el torna, i aleshores seriós com només ho pot ser ell diu: No one will ever believe you (ningú mai et creurà).

NO ONE WILL EVER BELIEVE YOU

Si Bill Murray no existís l’hauríem d’inventar. El llibre és divertit fonamentalment perquè Bill Murray està com una cabra, i aconseguir conjugar això amb ser un actor respectat no ha de ser fàcil. Odia el món de Hollywood i per això es pot passar anys sense fer pelis, tampoc té representant (o almenys ha estat moltes temporades sense).
Home curtit en els gags en directe de Saturday Night Live és un amant quasi obsessiu de la improvisació. De vegades l’única manera de fer-lo seguir el guió era prometre-li després grabar la mateixa escena però amb ell fent el que li rotés. Normalment la improvisació millorava el que sortia al guió. També és un home que sol arribar tard, però amb criteri, si el citen d’un gran estudi arriba tard sistemàticament, quan fa algun projecte de baix pressupost és allà com un clau, tot i la incertesa (el dia abans de la seva arribada a Tòquio Sofia Coppola no sabia si pensava venir i ja havien rodat tot el que podien rodar sense ell, però va arribar i va bordar el seu paper a Lost in translation).
El llibre es troba a mig camí de la biografia i el recull d’anècdotes. La part final és un resum de totes les seves pel·lis, i el millor que podem fer és quedar-nos amb Lost in translation (la seva pel·lícula preferida), i alguna més (a mi la seva veu en el personatge de Baloo a El llibre de la selva em va encantar), és un gran actor però no sempre ha fet bones pel·lícules, moltes són “del montón” i com diuen que diu el propi Murray “de la parte de abajo del montón”.
Un llibre entretingut, no cal ser un incondicional de Bill Murray per gaudir-lo, i tot i que el seu gènere són les comedies us poso dos talls de la seva gran pel·li, junt amb una impressionant Scarlett Johansson.

Nota al marge: el Premi Creixells

Ja que tothom hi ha dit la seva jo no vull ser menys. Fa unes setmanes es va fer públic el Premi Creixells, atorgat per l’Ateneu de Barcelona. La noticia era que el guanyador era un llibre autoeditat, que òbviament poquíssima gent ha llegit, segons el jurat el llibre Crui. Els portadors de la torxa és el millor en català que es va publicar a Catalunya el 2016. Aquí un enllaç amb la noticia.
El llibre va passar per 15 editorials que no en van fer cas. Sembla que els membres del jurat van despatxar-se de gust contra la literatura catalana actual, la de sempre, i el sector editorial de rebot, en aquesta noticia podeu llegir alguns dels elogis que els va merèixer l’obra i les crítiques a tota la resta. Club Editor va ser una de les 15 editorials que no es va interessar en el llibre, la seva editora ha escrit en el seu recomanable blog algunes coses sobre el tema. Resumint-ho moltíssim, veu injustes les crítiques a la literatura catalana (hi estic d’acord, per les dimensions i les circumstàncies, tenim una literatura que pot mirar a la cara a la majoria d’europees (o com a mínim sense vergonya) amb algunes poques obres absolutament excel·lents), i reconeix que és inevitable que se li escapin bones obres quan exerceix el seu criteri per decidir si una cosa la publica o no, considera que aquest no és el cas.
Les crítiques a la literatura catalana, a la novel·lística en català, no tenen sentit, només els noms de Rodoreda o Oller ja invaliden aquest argument, però n’hi ha més, molts més. Menystenir aquest patrimoni és d’una miopia absolutament clamorosa, o un símptoma que es desconeix, i si ni els premis literaris prestigiosos tenen jurats llegits la situació sí que és preocupant.
A què treu cap tot plegat? Ni idea.
Crec que els membres del jurat han volgut ser noticia, o potser és una boutade o volen anar contra alguna cosa però fer-ho a les clares els sobrepassava. No ho sé, i trobo que estaria bé saber-ho, i imagino que als socis de l’Ateneu també els agradaria. Perquè si això és un atac cap a alguna cosa, no sembla haver fet efecte.
Anaven passant els dies, i hi havia crítics que havien aconseguit un exemplar i el començaven a ressenyar, com Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall, i sembla que el llibre no és bo. 
Sóc autor de 3 llibres autoeditats, i m’hauria agradat molt que el Premi Creixells a un llibre autoeditat fos a una obra inatacable, això hauria estat bé, potser alguns editors haurien repensat els seus criteris, però no. No em crec que un llibre amb aquestes errades sigui el millor llibre publicat en català el 2016.
La concessió del premi Creixells a un llibre autoeditat interpel·lava a tot l’ecosistema literari català, però les lectures que se n’han fet interpel·len als membres del jurat, i no sembla que vulguin respondre. 
Sense resposta només podem especular les raons de la seva decisió: volien ser notícia, volien mostrar-se enfadats i anar d’enrotllats, volien atacar alguna cosa però sense que es notés massa…el que sigui. Està clar que el Premi no els importa, ni tampoc el llibre ni l’autor premiat que han posat al mig de tot, des d’aquí la meva solidaritat amb Joan Buades (és una putada estar en aquesta situació però entre els calés del premi i que ara s’editarà en alguna editorial tampoc ha sortit del tot malparat).
Costarà recuperar el prestigi que tenia el Premi Creixells, la meva opinió sobre l’Ateneu si de cas un altre dia.

Manifiesto redneck / Jim Goad

L’editorial Dirty Works s’ha colat entre les meves preferides, i no només per Harry Crews, estan demostrant un criteri a prova de bomba i han aconseguit que el seu segell sigui una garantia de qualitat. I aquest llibre, amb aquest títol i la premonició que no serà precisament políticament correcte… no m’he pogut resistir.
Amb aquest llibre estic aprenent coses, coses sorprenents. Quan es parla de rednecks o white trash es poden fer referències que aplicades a qualsevol raça serien mereixedores de presó. Sembla que els rednecks ho són perquè volen, o que en algún moment la van cagar i per això són com són i viuen com viuen. I no.
Molts blancs van anar a Amèrica com a convictes (com a Austràlia, de fet van començar a enviar convictes a Austràlia quan la colònia dels USA es va independitzar), convictes condemnats a servitud per un temps determinat. Un temps en que eren tractats exactament igual que esclaus perquè eren esclaus. Eren venuts, vexats, maltractats i explotats com animals. Igual que els esclaus negres? Pitjor. Els esclaus negres eren permanents, era una inversió vitalicia, eren molt més cars i tenien molt més valor, els esclaus blancs ni tan sols això. Ja era dur sobreviure al viatge, i als primers mesos en un entorn hostil sotmès a condicions d’explotació, a més a més si sobrevivien al treball esclau després es quedaven sense feina. En una economia basada en l’esclavatge ningú contractava a un treballador lliure que esperés cobrar. Estaven condemnats a intentar treballar les terres que ningú més volia treballar, les pitjors, les inaccessibles… Sí, eren blancs, però en cap moment van tenir cap oportunitat, no eren els terratinents de les plantacions, ni els mercaders que des d’Anglaterra enviaven convictes cap a l’altra banda de l’oceà.
Aquests tractants de blancs duien convictes, però de vegades també gent que es pagaven el viatge a canvi de treballar en servitud un temps, enganyats, o directament segrestats, homes, dones, nens (orfes especialment)… no era estrany començar la nit a una taberna i despertar-se en un vaixell rumb a Amèrica. Aquests són els avantpassats dels rednecks, dels white trash, o com en vulgueu dir.

White Trash Party © Rob “Berto” Bennet, Creative Commons.

Alguns detalls il·lustratius sobre l’autor i el seu univers:

Los hombres de Springfield bebían cócteles; los hombres de Clifton se mataban a beber. Springfield contaba con prórrogas por estudios; Clifton con bajas de Vietnam.

Al conducir por Springfield en nuestro Chevy Impala color mosca verde botella, recuerdo a mis padres señalar enormes jardines con el césped cortado a navaja y hogares del tamaño de Graceland. Comentaban que eran casas de clase media y yo me preguntaba en qué clase nos dejaba eso a nosotros. No estaba muy seguro de por qué otros vecindarios eran más prósperos que el nuestro, solo sabía que de algún modo se habían apartado de nuestro rebaño. Cuando mi padre le estuvo haciendo chapuzas de fontanería al propietario del bar donde solía ir a beber, íbamos en coche hasta una finca de ricachón más allà de Springfield. El lugar contaba hasta con un arroyo privado poblado artificialmente de peces luna. Mientras mi padre raspaba la mierda de las tuberías de cobre del dueño del bar, yo nadaba en la piscina del jardín de atrás con el hijo de aquel hombre. Hasta entonces yo ignoraba que existía gente con piscina en el jardín de atrás. Nosotros no teníamos ni jardín de atrás, teníamos un callejón.

Jesus Loves Rednecks © Gerry Dincher, Creative Commons.

Porque no fue hasta que me puse a TRABAJAR para ganarme la vida que me di cuenta de que ser basura blanca no era algo vergonzoso… Era algo cabreante.

Durante la mayor parte de la historia de Estados Unidos se esforzaron por conseguir que los rednecks culpasen a los negratas. En los últimos treinta años o así, han alentado a los negratas para que culpen a los rednecks. Una cosa está clara: el día que los negratas y los rednecks unan fuerzas, serán imbatibles. Pero la gente de su barrio no quiere que sea así.

Un tema força omnipresent quan s’aborden aquests temes als USA és la culpa, aquesta és la seva versió, seva d’ell, i només d’ell, o potser de més gent, possiblement de la majoria de rednecks-white trash:

Entiendo la culpa colectiva mucho mejor que vosotros. Estoy dispuesto a aceptar la culpa por todo lo que haya hecho, pero necesito PRUEBAS, sobre todo si se me va a obligar a pagar indemnizaciones. No lo aceptaré solo de oídas. A lo largo de mis investigaciones no he podido dar con ningún antepasado que poseyese esclavos, pero más de unos pocos fueron esclavos. Así que podéis coger vuestra afectada culpa blanca, plegarla como un avioncito de papel y, con el debido respeto, metérosla por vía rectal.

Chains © Scott Robinson, Creative Commons.

Tampoc ens esperaríem una cosa diplomàtica, no? I ara un paràgraf que he escurçat i retallat però que dóna una idea d’aquest esclavatge blanc, dissimulat com contractes de servitud, era esclavatge, temporal això sí, esclaus blancs, sí, després van arribar els esclaus africans.

Los blancos integraron la mayoría de los trabajadores coloniales esclavizados a lo largo de casi todo el siglo XVII. Los esclavos negros alcanzaron la paridad numérica con los siervos blancos en algún momento, ya avanzado, del mismo siglo o a principios del XVIII. La idea de supremacía racial tuvo poco que ver con el cambio gradual de la esclavitud blanca a la negra.
[…] En la década de 1690, los esclavos negros seguían vendiéndose por dos o tres veces el precio de los siervos blancos, pero los megahacendados comenzaron poco a poco a inclinarse hacia la esclavitud negra[…] “El afán de lucro fue lo único que favoreció la sustituciòn del trabajo blanco por el negro”[…]

La gent a Anglaterra ja no “picava”, ja sabien que tot era un engany per fer-los treballar com esclaus, i per atraure nous “voluntaris” s’aproven lleis que els garanteixen un millor tracte, però aleshores ja no eren tan rentables, i els grans propietaris van passar-se cap als esclaus negres, que eren per sempre i no per un temps limitat.

Una última razón para la transición de la esclavitud blanca a la negra es tan abrumadamente obvia que a menudo se pasa por alto: los negros son identificables visualmente por su color de piel. No se les odiaba tanto por ello como se les identificaba por ello. Según un comentarista en 1775, el problema de recapturar siervos blancos fugitivos siempre había estado en la dificultad de desentrañar si eran siervos o no; con los negros sin embargo podía saberse siempre y proceder a su detención.

Els rednecks són ridiculitzats de manera contínua i retratats com gent que escull ser com és, però no han tingut gaires opcions més, i la culpa no és seva és dels que més se’n riuen o ridiculitzen. No és un tema racial, és econòmic. I no és una cosa circumscrita a un petit grup de gent, va en augment, les condicions laborals de tothom empitjoren, i això si es té feina, en molts casos aquesta opció ha desaparegut i molts directius han ingressat obscenes quantitats de diners a canvi de deixar milions de treballadors a l’estacada. En part aquest riure-se’n serveix per conjurar aquesta por, convertir els rednecks en pràcticament una altra espècie i així no podríem convertir-nos en el que ells són ni que ho volguessim… Però sí, la precarietat laboral és un camí directe cap a esdevenir un redneck, un camí que cada cop més gent transita.

Might Be Redneck © John Flannery, Creative Commons.

Aquesta precarització en el plànol econòmic arrossega tota la resta i acaba definint una filosofia i una manera d’entendre la vida. Tota la vida. Cultura i oci inclosos, no com hobbys sinó com a flotadors, com a vàlvula d’escapament, com a única solució. És un panorama terrorífic:

Como entidades culturales los rednecks se han devaluado más que los dólares confederados después de la Guerra de Secesión. Son humanos de saldo. Eso sí, su devaluación “no puede” tener nada que ver con el dinero ni la distribución de bienes. “No puede” achacarse al modo en que la ciudad siempre tiende a regir sobre el campo. “No se puede” de ninguna manera vincular al hecho de que el Norte venga dominando al Sur desde 1865. No tiene “nada” que ver con el hecho de que la gente (EN TODAS PARTES) tienda a demonizar a los de fuera. No, echadle la culpa de todo a los propios rednecks. Da igual que la economía basada en las plantaciones los empobreciese a todos; culpad a su holgazanería. ¿A quién le importa si ninguno de ellos poseyó esclavos?, culpadles por inventar el racismo. No tiene la menor importancia que sufran de una atención sanitaria mucho más paupérrima; culpad a la endogamia y a la mala higiene.

Els rednecks no han tingut pràcticament oportunitats de deixar de ser-ho, i el tema racial aquí no té res a veure i només és una cortina de fum.

No parecía tener la menor importancia que jamás en mi vida hubiese tomado una sola decisión que hubiese afectado a alguien. NI UNA. Nací en una clase que me situaba en el extremo RECEPTOR de las decisiones. No tenía el menor puto CONTROL sobre la vida de nadie, y el dominio de la “mía” se veía comprometido por la necesidad de currar en un trebajo a tiempo completo. Joder, no hubiese podido oprimir a nadie NI QUERIENDO.

El privilegio cutáneo es, en buena medida, un mito vendido por quienes se sienten incómodos ante la idea del privilegio de clase. No se trata de la piel, se trata de la clase. No es epidérmico, es jerárquico. El sociólogo Max Weber definió una vez clase como oportunidades en el mercado. Casi todo el mundo menos los políticos y los idiotas ricos, se da cuento de que no todos nos precipitamos del útero sanguinolento con las mismas oportunidades. No todo el mundo nace con la misma oportunidad de evitar el trabajo deshumanizado. No todo el mundo tiene las mismas posibilidades de eludir el servicio militar.[…] No todo el mundo hereda la misma cantidad de tierra o dinero de sus padres.

working in a factory © phlubdr, Creative Commons.

El trabajo es para los esclavos. Por mucho que nos guste pretender que el trabajo asalariado sea, de alguna manera, lo opuesto a la esclavitud, se trata solo de una mutación ingeniosa. Se ve que Karl Marx, ese rojeras cabrón de cara avinagrada, no pensó que el trabajo asalariado representara una mejora con respecto a la esclavitud forzosa. Y las némesis ideológicas de Marx en el Banco de Inglaterra convienen en que el trabajo asalariado enriquece a los que ya son ricos.


Parlem una mica de l’oci redneck. Els hobbys o l’entreteniment que agraden a la gent normal no els serveix. Feines dures i una realitat dura demanen unes aficions igualment dures.

La diversión de la clase obrera es siempre demasiado. Opera bajo la estética de la sobredosis. Nominalmente es ocio, pero suele parecerse más a una prueba de resistencia. No haces el amor, follas a muerte. No te ríes, te meas encima de risa. No escuchas música, le das candela al volumen hasta que te sangran los oídos. No te limitas a beber, bebes hasta quedarte ciego. No quieres colocarte. Quieres quedarte BIEN JODIDO, VOLADÍSIMO, ARRASADO. No le pegas un puñetazo a alguien, le sacas la mierda a hostias, le pateas hasta reventarle y le das una paliza hasta que mee sangre. Si no puede matarte o dejarte mutilado de por vida, no es un deporte. Si nada estalla que dé gusto verlo, no es una película. Y no quieres ver un solo asesinato, quieres asesinatos en masa, preferiblemente aniquilación termonuclear.

Stadium Brawl © terren in Virginia, Creative Commons.

Algunas chicas hacen el esfuerzo de rociarse perfume y cambiarse de bragas, pero en realidad no es necesario. Cualquier mujer, sin importar lo desfigurada que pueda estar, que se atreva a adentrarse en este bar con una vagina operativa y un par de buenas tetas lecheras, tiene garantizado poder agarrar como mínimo a un semental desesperado por la manguera y arrastrarlo al exterior por la puerta de atrás como si se tratase de un juguete de tiro. Hasta un coño peludo sin cuerpo […]

There’s This Guy in a Bar . . . © votsek, Creative Commons.

I amb això arribo a mig llibre i a partir d’aquí paro de transcriure. No perquè no hi hagi més parts glorioses, però aquesta entrada ja té una extensió demencial, no em veig amb ànims de doblarla.
El llibre prossegueix parlant de telepredicadors amb serps i els seguidors de teories conspiratives esbojarrades com el Bigfoot… i sobre les conspiracions sí que veu indicis que els poderosos conspiren per seguir sent poderosos, des de sempre i els que pateixen aquestes decisions són sempre els de baix, entre ells els rednecks. També fa un anàlisi que tira per terra la bonica teoria que la guerra de secessió va ser per l’esclavitud, va ser un tema de poder i de pasta. Per cert la gent del sud amb possibles (és a dir els que tenien esclaus) podien evitar l’allistament per una quantitat de diners, o sigui que els que van anar a lluitar (i a ser massacrats) per defensar un sistema esclavista eren aquells que mai a la vida van tenir esclaus, potser ells ho van ser. No és que tinguessin ganes de defensar aquell sistema econòmic concret, com tantes altres coses, no van tenir cap opció de triar.

La ficció tampoc ha estat bona amb els rednecks, tot i que a sèries com My name is Earl o The Middle se’ls retrati amb certa estima el més normal solen ser els retrats que en fan a The Simpson o un d’absolutament demencial (i sí, ofensiu i divertit) a Family Guy.

Us deixo recomanant que us llegiu el llibre. Descobrireu una part de la història d’Amèrica que explica moltes coses i moltes aparents contradiccions d’aquell país.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.


Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.

Individus com nosaltres / Ferran Torrent

Ferran Torrent és un escriptor que em cau bé. Suposo que això no importa, però és així, aviso abans de començar i abans de posar-me amb el llibre. Els autors que no em cauen bé ja els llegiré quan hagin deixat aquesta vall de llàgrimes. Tot i ser un autor que em cau bé els seus llibres m’han semblat desiguals, però porta molts anys escrivint, potser algun dia m’hi hauré de posar de manera més sistemàtica, però per ara em poso amb el seu darrer llibre.
I què tenim? Tenim Ferran Torrent al màxim. Un protagonista periodista que s’embarca amb amics poc recomanables en una aventura de muntar un casino clandestí, una cosa que només podia passar a la València de les darreries del PP, un retrat d’un lloc on la corrupció no és que fos la norma és que era el mode de vida de molta gent i sobretot de la classe política en ple.
El retrat de la societat és el que dóna valor al llibre, com en la bona novel·la negra. La xicota del protagonista és una metge que ha hagut d’anar a Frankfurt per treballar, un veí de més de vuitanta anys li demana que li trobi alguna dona perquè es troba molt sol (sí, de tant en tant també vol follar, però el problema principal és la solitud), tenim una dona maltractada, un empresari a qui fan xantatge amb un video sexual, la màfia russa, els xinesos… tot això mentre s’acosten unes eleccions i sembla que per fi les coses poden canviar a València. Com a retrat és d’allò més complet, i que els protes sempre es reuneixin per decidir coses i mengin paella a mi m’ha fet venir gana, sóc així de primari.

Paella © mpellegr, Creative Commons.

El llibre continua Un dinar un dia qualsevol, però es pot llegir independentment, jo ho estic fent tot i que ara m’ha entrat curiositat per llegir-lo.
Una de les característiques de Ferran Torrent és l’acumulació, de trames i personatges i subtrames, tot alhora. Intentar resumir-ho és complicat, arriba allà on vol arribar però ha deixat tal quantitat de coses obertes que ens podem perdre fàcilment. És el de menys, la trama, el nus, aquí és el de menys. Ferran Torrent amb la càmara de la seva literatura fa una foto panoràmica i després s’entreté més en una o altra part de la foto, la trama, l’argument, el nus… és l’excusa per la seva foto, una bona excusa, qui busqui només una història la trobarà (haurà d’estar atent per no perdre’s) qui busqui una panoràmica en trobarà una d’excel·lent.

Foto treta d’aquí © Jorge Quiñoa.

Per comprendre la realitat aquestes “fotografies” són d’allò més necessàries, espero que en Ferran Torrent no deixi de fer servir la seva càmera per mostrar-nos el que veu.
I el conjunt de la seva obra ofereix un retrat d’una societat i dels canvis que s’hi han produït durant la seva vida, un valor afegit.

Dies de ratafia / Sergi Pons Codina

Mars del Carib em va agradar molt, per això esperava amb ganes el següent llibre de Sergi Pons Codina, que ha resultat ser aquest Dies de ratafia, i ja m’agrada que des del títol quedi clar que no és un llibre abstemi.

Per estrany que pogués semblar, l’espirituós genuí de la nostra terra havia anat desapareixent dels bars amb una impunitat escandalosa. Un extermini en tota regla, només explicable per la inclinació generalitzada a la frivolitat d’una societat que havia perdut la raó i el gust.
Les prestatgeries, abans carregades del característic color terra-caramel de la ratafia, havien cedit als grollers gustos de la modernitat. Un exèrcit de licors estranas s’havia apoderat dels costums locals: tequiles, ginebres, baileys, patxarans, mojitos, caipirinyes… , i aquella tendència anava en augment.
En els últims anys havia observat amb estupefacció com havia reexit, sobretot entre els més joves, la moda de les begudes energètiques. Unes begudes que tenien l’innegable mèrit de concentrar en el paladar una barreja de sabors a mig camí entre l’olor de pneumàtic i el gust d’una aspirina. Sorprenentment, a l’inventor d’aquesta immundícia no se l’havia afusellat (encara).

Barcelona, església de Sant Andreu de Palomar, de Pere Falqués i Josep Domènech i Estapà, 1881-1904 © Josep Bracons, Creative Commons.

No és un llibre abstemi, ni puta falta que fa. El personatge es dedica a l’elaboració artesanal de ratafia, mentre viu mig d’estranquis en un bloc de pisos buit per evitar que s’hi fiquin ocupes. Tampoc és que hi posi molt interés, és un personatge amb uns punts de vista com a mínim peculiars sobre pràcticament qualsevol tema, com el transport públic i els seus conductors:

Amb els anys havia observat que la majoria dels conductors d’autobús de la ciutat tendien a manifestar símptomes clars d’esgotament mental.
N’hi havia per a això i molt més! Passejar-se amb un monstre motoritzat per l’asfalt de Barcelona era una bona i ràpida manera d’arribar a la demència (per no parlar dels conductors de metro: un éssers humans convertits en talps, que el més emocionant que els podia pasar era que algú es tirés a la via. I això també devia anar de puta mare per al seu sistema nerviós). Així que, quan aquel día de març vaig pujar a l’autobús que feia la ruta disset, ho vaig fer obligat per les circumstàncies.

Barcelona Metro © Ted & Dani Percival, Creative Commons.

Com que l’amic amo del bloc li diu que s’ha de buscar un altre lloc perquè allò s’ho ha venut ell comença a “convidar” a gent desesperada a viure als pisos del seu bloc, i també comença a treballar en un diari el Popular. Un diari amb tota la plantilla en vaga i que tira endavant amb quatre esquirols, pancartes insultant el cap i instant-lo a pagar, treballadors acampats al vestíbul amb tendes de campanya i barbacoes… la veritat és que fa un retrat força encertat de la situació en molts diaris (penso en la vaga recent de El Periódico, per exemple). Allà el nostre protagonista aconsegueix uns reportatges amb força éxit, el seu secret? S’ho inventa tot.

Licor de hierbas… Ratafia. 
31 Festa de la Ratafia en
Sta Coloma de Farners © demi,
Creative Commons.


La trama és justeta, més enllà de l’apologia de la ratafia, però què més dóna? Les observacions del protagonista, la seva actitud cap a la vida, el seu cinisme i els seus escrúpols més aviat justos, i les dones… tant la seva mare i tietes com la Blanca i sobretot la Magda… fantàstiques i completament creibles (fins i tot la Magda, amb un gir final que m’ha sorprés), i el seu deixeble en Quintana i…
Si hagués coincidit amb els protagonistes de Mars del Carib ja hauria estat un llibre completament rodó per mi, però és que jo sóc una mica friki.

Wolfgang (extraordinari) / Laia Aguilar

Una autora que ha treballat a televisió i un llibre guanyador d’un premi, no són coses que m’acabin d’atraure per llegir un llibre, però la premisa pot donar de sí.
El protagonista és una nano Wolfgang (sí, per Mozart) a qui se li mor la mare i ha d’anar a viure amb son pare, a qui ni tan sols coneix, a més a més resulta que el nano és un geni, toca el piano, parla sis idiomes i tracta als “normals” com a “esponges” o “sota cents”. Un QI de 152 no és per tant, això per començar, i no hi ha relació entre tenir un QI elevat i les habilitats socials d’una ameba, i tampoc amb ser un psicòpata. Que se segueixin perpetuant aquests estereotips sobre els superdotats em provoca una mandra infinita.
Si sou seguidors de la sèrie The Big Bang Theory us podeu imaginar el Wolfgang com un Sheldon d’onze anys, genial i amb una tirada a l’autisme pel que fa a les relacions socials. Per cert un nano d’onze anys que menjava a les hores que volia??? De debó??? Crec que ni als nens-geni se’ls consenteix tant, a més a més posats a abusar de tòpics tenen una tirada per l’ordre i això de menjar quan els hi ve de gust no va gens amb ells. En fi, em centraré en el llibre.
La idea d’enviar-lo amb el pare és la darrera voluntat de la mare, en contra de l’opinió de l’àvia, la tieta i el propi Wolfgang. Com és previsible la convivència amb son pare no és bona, i això que el pare és solter (perquè si s’arriba a haver d’integrar a una familía amb pare i mare i fills la cosa hauria sigut de nota). El Wolfgang a més a més s’entesta a no dir-li pare (això és comprensible) i dir-li senyor Carles. i el Wolfgang planeja una manera d’escapar-se. Ha de passar una prova per entrar a estudiar en un conservatori de música de París, és fàcil, només ha d’aprendre a tocar una de les dues peces que els poden preguntar. Però haurà d’anar fins a París.
La veritat és que treient la tírria que li he agafat al protagonista el llibre es deixa llegir, i va millorant. El viatge a París amb son pare, la hòstia amb la realitat que no és el millor, i algunes revelacions sobre la mort de sa mare que expliquen el comportament del nano.
Trobo que hi ha dues vetes que es podrien haver estirat més: l’àvia que retoca les fotos familiars amb photoshop treien-hi la gent que sobra (segons ella), i la relació entre la Mia (profe de piano de Wolfgang) i el senyor Carles, el pare del nano.