Dies de pluja / Karl Ove Knausgård

Cinquè volum, un dels llibres que comença a ser tradició que em llegeixi a l’estiu (potser per intentar compensar la temperatura?), en el quart deixàvem en Karl Ove de ple a la vida adulta, en tot el sentit de la paraula d’una punyetera vegada, i amb aquell final les possibilitats per aquest llibre són quasi ilimitades.
Ara en Karl Ove va cap a Bergen, l’han acceptat a l’escola d’escriptura i ell el que vol és ser escriptor. L’estiu anterior el passa vagabundejant per Europa i col·lant-se al ferry per tornar des de Dinamarca.
A l’escola d’escriptura té dos escriptors com a professors i ha de llegir un munt i també escriure, i el que ell escriu no sol sortir gaire ben parat de les classes, molts clixés i en general molt poc a explicar, cosa bastant normal, el nano té amb prou feines vint anys.
A més del seu picar pedra personal és una persona dificil, plena d’inseguretats, complexos i una certa tendència a la bipolaritat i a un alcoholisme difícil (probablement heredat). Tocarà en grups de música, sortirà de farra amb son germà (germà que començarà a sortir amb l’Ingvild, la noia de qui en Karl Ove n’està perdudament enamorat) i al final en una festa coneix a la Gunnvor amb qui s’estarà uns anys, i a qui de tant en tant farà el salt. A veure, surt, s’emborratxa i si alguna noia se li posa a tiro doncs se la tira, l’endemà està ple de remordiments recorda que té novia i li demana a la noia que si us plau no ho digui, amb el cabreig evidentment no les torna a veure. Que això passi un cop encara, però si no vols que passi més has d’evitar posar-te en la situació que t’hi pot conduir, no pugis a una muntanya amb una bici sense frens si no vols haver-la de baixar. Sembla lògic, m’ho sembla a mi ara, però amb vint-i-escaig no era gaire millor, ni jo ni ningú.
Perquè ho volem dissimular, però si revisem el nostre passat amb una mica de rigor no hi ha qui se salvi. I això és lo bo d’aquesta sèrie, que l’autor no es vol redimir de res, o en tot cas no es vol redimir reescrivint el passat, la sensació de vergonya aliena hi és. Això i que som tafaners de mena.

Bergen (c) Bernt Rostad, Creative Commons.

Després de la Gunnvor, l’universitat, una estada a Islàndia amb ella, el servei social a una ràdio, arriba la Tonje. I amb aquesta la història va bé, i s’hi casa i tot. Però segueix estimbant-se quan intenta escriure, i això el porta a un lloc on la Tonje no arriba. Ella nota això, que és una comparsa en la obsessió d’en Karl Ove. Cap al final del llibre arribem a la mort del pare, lligant i donant la volta cap al primer volum de la sèrie. I l’èxit que finalment li arriba, és un escriptor premiat i respectat, i comença a no poder escriure res més.
En molt poc temps passa a no tenir pare, tenir l’èxit que tant ha perseguit com a escriptor, i tornar a estar solter, i així se’n va de Bergen. Suposo que ara anirem una mica al que va explicar al segon volum i també explicarà com va començar amb aquest demencial projecte.

(c) Cesc Llaverias.

I com a remat a això, ahir dia 27 de juny hi va haver una xerrada amb Karl Ove Knausgård al CCCB dins la programació contínua de Kosmopolis. Una oportunitat per escoltar l’autor (en un impecable i fantàsticament comprensible anglès, tot sigui dit) parlar del seu llibre, de la repercussió inesperada que ha tingut. No resumiré tota la xerrada, però algunes dades, quan li van dir que com pot ser que recordi amb tant detall coses com què va sopar un dia a casa d’un amic… No ho recorda, recorda coses i potser aquell no va ser el seu sopar, però s’hi assemblava, els llibres són sobre com ell recorda la seva vida, no poden ser 100% exactes ni dades. Els llibres també l’han ajudat a reconciliar-se amb la figura de son pare, bàsicament perquè en motls punts de la vida van fer les mateixes coses com enamorar-se i beure, com si la tendència autodestructiva fos heredada.

(c) Cesc Llaverias.

I també va explicar el perquè del títol genèric de la saga. El llibre de Hitler és un deliri d’un home obsessionat amb la seva visió de quins són els problemes del món i quina és la manera de resoldre’ls, res més importa és el seu llibre la seva visió la seva idea i la seva Alemanya. Però Hitler va ser jove, li agradava la música, era massa tímid per demanar-li sortir a la noia que li agradava… encara no havia fet coses dolentes quan va escriure el llibre.
El pare de Karl Ove (del que no es diu el nom, en cap dels llibres, o això va comentar i suposo que ho deu saber, no recordo aquest detall) no era dolent, o no ho era al principi, la vida el va portar per allà (sort que l’autor no llegeix crítiques, no sé si aquesta analogia entre Hitler i son pare li faria gràcia).
Per cert, el tercer llibre es l’únic de la sèrie que li va dir a sa mare que no llegís, bastant comprensible. Aquests llibres són la seva vida, necessariament sense perspectiva, absolutament subjectius i en primera persona, no hi ha res més, no hi ha un gran context, no està pensant en construir una casa, va movent maons un a un fins que al final hi ha una casa (aquesta metàfora és d’ell).
Després de la xerrada, les preguntes (excepte dues totes fetes en anglès) i després d’això va sortir a fumar un cigarret abans de posar-se a signar, sense dedicatòries personalitzades, però va firmar a una cua llarguíssima, i així em vaig poder endur un bon record, i ara només espero el sisè llibre per poder valorar aquesta saga en el seu conjunt.

(c) Sandra Moscoso.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *