Los diarios de Emilio Renzi: Los años felices / Ricardo Piglia

Volia fer com a l’entrada del primer volum i posar extractes, fragments seleccionats… no pot ser, n’hi ha massa. Abans d’arribar a la meitat del llibre ja tenia una dotzena de fragments que per una cosa o altra m’havien encantat, una ressenya així equivaldria a transcriure gran part de llibre, no és plan. Potser miro i remiro i trobo un o dos fragments molt molt bons i destacables, està per veure.
Després de la “formació” ens trobem amb un Renzi/Piglia adult, vivint de coses relacionades amb la literatura, investigant, creant, experimentant… almenys al primer terç del llibre les alusions a la seva vida personal són escasses, tot són llibres, reflexions i digressions sobre la literatura, i el fet d’escriure, i el fet d’escriure diaris i rellegir-los després i pensar en com aprofitar-los per un futur llibre que en realitat és el que tenima les mans (si a més a més escriviu un diari el vertigen ja pot ser absolut). Em recorda una mica a Dovlàtov, o s’escriu o es viu, i sembla que Piglia/Renzi està més per escriure i lo de viure ho deixa a una banda, és tangencial, no puc més que recordar al millor Pessoa (per mi Alvaro de Campos) cito de memòria: Vivir no es imprescindible, navegar sí. (Només cal canviar “navegar” per “escriure”).
M’ha costat entrar en aquest volum. Ben bé la primera meitat és com un inventari de cites i coses i llibres i fets de manera quasi telegràfica, reiteratiu a cops, cal estar molt pel llibre perquè sino la dispersió està garantida. Sobre qui és, què pensa, a qui estima Renzi/Piglia, i en quin món viu..? això són coses que es van filtrant més endavant, com si l’autor baixés la guàrdia i el llibre s’acosta més al que entenem per un diari.
Quan l’autor baixa la guàrdia i la seva relació amb Julia acaba entra en el caos i en un garbuix de relacions que sembla no acabar mai, mentre va preparant el seu viatge a la Xina (la Xina era el lloc que els militants d’esquerra havien de visitar, esperant que ho estiguessin fent millor que els cubans que ja començaven, als 70, a donar símptomes de descarrilament imminent).

Foto de Ricardo Piglia treta d’aquí, no es menciona autor.

Aquesta darrera part, ruptura i successives aventures (de vegades simultànies) i cada cop amb més problemes perquè la novel·la (crec que Plata quemada) li rutlli, i l’entorn de l’Argentina d’aquells anys, amb militars, paramilitars, detencions, Perón… Aquesta darrera part, deia, és la més m’ha atrapat, o potser és que necessitava tot el principi per entrar en el to del llibre.
El llibre acaba a finals de 1975, amb Videla al poder i Renzi a punt de marxar a Europa de viatge, és el premi que li ha tocat per un dels seus contes, suposo que un bon punt on començar el tercer i darrer volum.
He llegit en alguna banda que aquests diaris s’han fet a partir dels diaris reals, que al llarg de la vida de Piglia van acabar sent més de 300!
No he posat cap extracte, cap cita, n’hi ha molts que per un o altre motiu m’han semblat genials, el llibre està ple de punts, targetes de metro sobretot, bitllets no premiats de loteria, entrades a museus, de tant en tant tinc aquesta mania, què hi farem!
Ara toca esperar que Anagrama tregui el tercer.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *