Dies de pluja / Karl Ove Knausgård

Cinquè volum, un dels llibres que comença a ser tradició que em llegeixi a l’estiu (potser per intentar compensar la temperatura?), en el quart deixàvem en Karl Ove de ple a la vida adulta, en tot el sentit de la paraula d’una punyetera vegada, i amb aquell final les possibilitats per aquest llibre són quasi ilimitades.
Ara en Karl Ove va cap a Bergen, l’han acceptat a l’escola d’escriptura i ell el que vol és ser escriptor. L’estiu anterior el passa vagabundejant per Europa i col·lant-se al ferry per tornar des de Dinamarca.
A l’escola d’escriptura té dos escriptors com a professors i ha de llegir un munt i també escriure, i el que ell escriu no sol sortir gaire ben parat de les classes, molts clixés i en general molt poc a explicar, cosa bastant normal, el nano té amb prou feines vint anys.
A més del seu picar pedra personal és una persona dificil, plena d’inseguretats, complexos i una certa tendència a la bipolaritat i a un alcoholisme difícil (probablement heredat). Tocarà en grups de música, sortirà de farra amb son germà (germà que començarà a sortir amb l’Ingvild, la noia de qui en Karl Ove n’està perdudament enamorat) i al final en una festa coneix a la Gunnvor amb qui s’estarà uns anys, i a qui de tant en tant farà el salt. A veure, surt, s’emborratxa i si alguna noia se li posa a tiro doncs se la tira, l’endemà està ple de remordiments recorda que té novia i li demana a la noia que si us plau no ho digui, amb el cabreig evidentment no les torna a veure. Que això passi un cop encara, però si no vols que passi més has d’evitar posar-te en la situació que t’hi pot conduir, no pugis a una muntanya amb una bici sense frens si no vols haver-la de baixar. Sembla lògic, m’ho sembla a mi ara, però amb vint-i-escaig no era gaire millor, ni jo ni ningú.
Perquè ho volem dissimular, però si revisem el nostre passat amb una mica de rigor no hi ha qui se salvi. I això és lo bo d’aquesta sèrie, que l’autor no es vol redimir de res, o en tot cas no es vol redimir reescrivint el passat, la sensació de vergonya aliena hi és. Això i que som tafaners de mena.

Bergen (c) Bernt Rostad, Creative Commons.

Després de la Gunnvor, l’universitat, una estada a Islàndia amb ella, el servei social a una ràdio, arriba la Tonje. I amb aquesta la història va bé, i s’hi casa i tot. Però segueix estimbant-se quan intenta escriure, i això el porta a un lloc on la Tonje no arriba. Ella nota això, que és una comparsa en la obsessió d’en Karl Ove. Cap al final del llibre arribem a la mort del pare, lligant i donant la volta cap al primer volum de la sèrie. I l’èxit que finalment li arriba, és un escriptor premiat i respectat, i comença a no poder escriure res més.
En molt poc temps passa a no tenir pare, tenir l’èxit que tant ha perseguit com a escriptor, i tornar a estar solter, i així se’n va de Bergen. Suposo que ara anirem una mica al que va explicar al segon volum i també explicarà com va començar amb aquest demencial projecte.

(c) Cesc Llaverias.

I com a remat a això, ahir dia 27 de juny hi va haver una xerrada amb Karl Ove Knausgård al CCCB dins la programació contínua de Kosmopolis. Una oportunitat per escoltar l’autor (en un impecable i fantàsticament comprensible anglès, tot sigui dit) parlar del seu llibre, de la repercussió inesperada que ha tingut. No resumiré tota la xerrada, però algunes dades, quan li van dir que com pot ser que recordi amb tant detall coses com què va sopar un dia a casa d’un amic… No ho recorda, recorda coses i potser aquell no va ser el seu sopar, però s’hi assemblava, els llibres són sobre com ell recorda la seva vida, no poden ser 100% exactes ni dades. Els llibres també l’han ajudat a reconciliar-se amb la figura de son pare, bàsicament perquè en motls punts de la vida van fer les mateixes coses com enamorar-se i beure, com si la tendència autodestructiva fos heredada.

(c) Cesc Llaverias.

I també va explicar el perquè del títol genèric de la saga. El llibre de Hitler és un deliri d’un home obsessionat amb la seva visió de quins són els problemes del món i quina és la manera de resoldre’ls, res més importa és el seu llibre la seva visió la seva idea i la seva Alemanya. Però Hitler va ser jove, li agradava la música, era massa tímid per demanar-li sortir a la noia que li agradava… encara no havia fet coses dolentes quan va escriure el llibre.
El pare de Karl Ove (del que no es diu el nom, en cap dels llibres, o això va comentar i suposo que ho deu saber, no recordo aquest detall) no era dolent, o no ho era al principi, la vida el va portar per allà (sort que l’autor no llegeix crítiques, no sé si aquesta analogia entre Hitler i son pare li faria gràcia).
Per cert, el tercer llibre es l’únic de la sèrie que li va dir a sa mare que no llegís, bastant comprensible. Aquests llibres són la seva vida, necessariament sense perspectiva, absolutament subjectius i en primera persona, no hi ha res més, no hi ha un gran context, no està pensant en construir una casa, va movent maons un a un fins que al final hi ha una casa (aquesta metàfora és d’ell).
Després de la xerrada, les preguntes (excepte dues totes fetes en anglès) i després d’això va sortir a fumar un cigarret abans de posar-se a signar, sense dedicatòries personalitzades, però va firmar a una cua llarguíssima, i així em vaig poder endur un bon record, i ara només espero el sisè llibre per poder valorar aquesta saga en el seu conjunt.

(c) Sandra Moscoso.

Encén el llum / Anna Carreras

Fa la tira, de la mateixa autora, em vaig llegir Camisa de foc, i no em va fer gaire el pes, així que aquest llibre el començo amb certes reserves, sóc així de maniàtic, i a més tendeixo a desconfiar de llibres eròtics escrits per dones (tot i que els llibres de Patricia Muñiz m’han fet replantejar-me el prejudici), amb aquest estat d’ànim obro Encén el llum.
I tot i les meves reserves i unes primeres pàgines que em feien témer el pitjor, no, el llibre se’n surt, i és un erotisme de debó, no el que segons qui entén per erotisme, valgui aquest fragment d’exemple:
Un seixanta-nou impressionant. Es desdobla en tres apèndixs. U, la seva llengua dura i humida fa la processó pel meu clítoris, al mateix temps que un dels seus dits (no sé quin) se’m fica al cony mentre dos més em perforen el cul amb gentilesa. Un trifàsic lent, sensible, tebi: un home desconegut, atent, vibrant, que s’acomiada. Si segueix per aquest camí, em deixaré anar com la joveneta en què m’he convertit. Em sembla que aquests cercles concèntrics de la llengua damunt del punt just són el que em pot arribar a matar. Provo d’emular el seu ritme ficant-me’l a la boca, fins al fons, escopint-li petites dosis de bava i acariciant-lo amb una pressió constant mentre de reüll veig com a la televisió anuncien llet sense els ingredients naturals de la llet. Ja ho deia la meva mare que la llet ha de fer mal de panxa per força.

Creix, i deixo de llepar per passar a xuclar amb força. Com si me’l volgués empassar sencer. El contorn em separa els llavis i obro les mans a la velocitat de la llum. Gemego cada vegada amb un timbre més agut, més afinat i punxegut, com he vist fer a les pel·lícules. En el moment precís, a escassos segons de l’orgasme agrupat, el so de fons canvia: la pel·lícula continua. M’aturo en sec i a ell li sembla bé. Som molt forts.

I de cara a posar-hi “peròs” trobo els personatges molt poc esbossats quan se’ls treu del tema sexual. Ella que vol ser com les tigresses blanques, i ell que està malcasat, i punt. I això amb l’ell més principal, els altres són surtidors però tampoc és que siguin gaire més importants. Són ganes de posar-se tiquismiquis això també.
Singapore Zoo & River Safari December 2013 629_edited-1 © Michael Gwyther-Jones, Creative Commons.
Bon llibre eròtic, que per mi fluixeja una mica en la part no eròtica del llibre, però sens dubte molt millor que certa trilogia comercial de la que és millor no parlar, el sexe és el que és. Un llibre eròtic com ha de ser amb les tres C, clar, contundent i curt.

Los diarios de Emilio Renzi: Los años felices / Ricardo Piglia

Volia fer com a l’entrada del primer volum i posar extractes, fragments seleccionats… no pot ser, n’hi ha massa. Abans d’arribar a la meitat del llibre ja tenia una dotzena de fragments que per una cosa o altra m’havien encantat, una ressenya així equivaldria a transcriure gran part de llibre, no és plan. Potser miro i remiro i trobo un o dos fragments molt molt bons i destacables, està per veure.
Després de la “formació” ens trobem amb un Renzi/Piglia adult, vivint de coses relacionades amb la literatura, investigant, creant, experimentant… almenys al primer terç del llibre les alusions a la seva vida personal són escasses, tot són llibres, reflexions i digressions sobre la literatura, i el fet d’escriure, i el fet d’escriure diaris i rellegir-los després i pensar en com aprofitar-los per un futur llibre que en realitat és el que tenima les mans (si a més a més escriviu un diari el vertigen ja pot ser absolut). Em recorda una mica a Dovlàtov, o s’escriu o es viu, i sembla que Piglia/Renzi està més per escriure i lo de viure ho deixa a una banda, és tangencial, no puc més que recordar al millor Pessoa (per mi Alvaro de Campos) cito de memòria: Vivir no es imprescindible, navegar sí. (Només cal canviar “navegar” per “escriure”).
M’ha costat entrar en aquest volum. Ben bé la primera meitat és com un inventari de cites i coses i llibres i fets de manera quasi telegràfica, reiteratiu a cops, cal estar molt pel llibre perquè sino la dispersió està garantida. Sobre qui és, què pensa, a qui estima Renzi/Piglia, i en quin món viu..? això són coses que es van filtrant més endavant, com si l’autor baixés la guàrdia i el llibre s’acosta més al que entenem per un diari.
Quan l’autor baixa la guàrdia i la seva relació amb Julia acaba entra en el caos i en un garbuix de relacions que sembla no acabar mai, mentre va preparant el seu viatge a la Xina (la Xina era el lloc que els militants d’esquerra havien de visitar, esperant que ho estiguessin fent millor que els cubans que ja començaven, als 70, a donar símptomes de descarrilament imminent).

Foto de Ricardo Piglia treta d’aquí, no es menciona autor.

Aquesta darrera part, ruptura i successives aventures (de vegades simultànies) i cada cop amb més problemes perquè la novel·la (crec que Plata quemada) li rutlli, i l’entorn de l’Argentina d’aquells anys, amb militars, paramilitars, detencions, Perón… Aquesta darrera part, deia, és la més m’ha atrapat, o potser és que necessitava tot el principi per entrar en el to del llibre.
El llibre acaba a finals de 1975, amb Videla al poder i Renzi a punt de marxar a Europa de viatge, és el premi que li ha tocat per un dels seus contes, suposo que un bon punt on començar el tercer i darrer volum.
He llegit en alguna banda que aquests diaris s’han fet a partir dels diaris reals, que al llarg de la vida de Piglia van acabar sent més de 300!
No he posat cap extracte, cap cita, n’hi ha molts que per un o altre motiu m’han semblat genials, el llibre està ple de punts, targetes de metro sobretot, bitllets no premiats de loteria, entrades a museus, de tant en tant tinc aquesta mania, què hi farem!
Ara toca esperar que Anagrama tregui el tercer.