El parc / Serguei Dovlàtov

Un autèntic rus es mor a Queens (si vol) i té una vídua que imposa la transcripció del seu nom, com en aquest cas. La vídua imposa que a la coberta el nom del seu marit sigui Sergei Dovlatov (transcripció anglesa), després a la portada de dins l’editorial ja li posa com toca Serguei Dovlàtov (els noms cirílics s’escriuen com sonarien en la llengua receptora), i aquesta versió és la que apareix a la viquipèdia. Per acabar de rematar el tema les biblioteques de Barcelona on treballo, al seu catàleg el fan constar com Sergueï Dovlatov; no recordo perquè jo a les etiquetes del blog vaig optar per Sergei Dovlàtov, a aquestes alçades ja no ve d’una variant més del nom, però entenc que la correcta és la de la portada (no coberta) dels seus llibres en català i la de la viquipègia: Serguei Dovlàtov; o si domineu el ciríl·lic Серге́й Дона́тович Довла́тов.
Porto uns quants llibres ja, i aquest és un autor que m’encanta des que el vaig descobrir amb Els nostres.
El protagonista se’n va a treballar al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic sobre l’escriptor, o el que la URSS s’entén per un parc temàtic. Un lloc estrany que rep turistes de tot tipus perquè allò no deixa de ser una atracció turística. Surt d’una separació i creu que allà trobarà calma i podrà posar-se a escriure.
Les idees del protagonista-autor sobre l’escriptura:

Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic. Té una zona morta al voltant. Una zona que destrueix tot el que entorpeix la feina. Que destrueix esperances, il·lusions, records. És una zona dominada per un materialisme miserable, inqüestionable, unívoc…

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

I que Dovlàtov és el putu amo queda demostrat en el següent paràgraf. És un romàntic, costa de veure sota la seva capa de rus grandot i bevedor, però és capaç d’escriure coses així i només cal treure’s el barret:

   Mil vegades cauré en aquest sot. I mil vegades m’hi moriré de por.
L’únic consol és que aquesta por dura menys que un cigarret. La burilla encara fumeja, que tu ja ets tot un heroi…
Després hi va haver arrambades, i va haver-hi paraules que l’endemà al matí feien mal de recordar. I, sobretot, hi va haver un matí de debò, amb els contorns dels objectes que emergien de la foscor. El matí sense decepcions que esperava i recelava.
Recordo que vaig arribar a dir:
—Fins i tot el matí t’afavoreix…
Era molt més bonica sense maquillatge.
Va ser així que va començar tot. I va durar deu anys. Una mica menys de deu anys…

Aleksandr Puixkin (o Александр Сергеевич Пушкин si ho preferiu) va ser un gran de la literatura russa, i la seva importància fou cabdal. I el parc existeix, tot i que a moltes ciutats han dedicat parcs a Puixkin i no he estat capaç de treure’n l’aigua clara, hi ha aquesta ciutat, i aquesta pàgina, però no estic fens segur de si ho he entès bé o m’he fet un taco entre google, anglès i cerques en ciríl·lic; si algú domina el tema i el vol corregir als comentaris estaré encantat.

Crec que és el seu despatx ja a Amèrica, les dades: samsebeskazal.livejournal.com-5988.jpg © Dennis, Creative Commons.

Arriba allà, i el primer que es troba és que al parc treballen més dones i de seguida hi ha interés en si està casat o no. Alterna la seva feina amb la lectura, la beguda i amb escriure coses que no li publicaran. Amb l’arribada de la seva ex tindrem flash-backs sobre la seva vida anterior. Ella marxa, està tipa de viure fent cua per tot, no tenint res i ni tan sols llibertat. Necessita que ell li doni un certificat en que l’autoritza a endur-se la filla dels dos. En aquell moment la URSS permetia algunes sortides, si tenien origens jueus podien sortir a Israel, i molts feien servir allò com a pont als Estats Units.

Ella, la Tània, vol que ell també hi vagi. Es resisteix, li firma els papers i es queda sol i deprimit, bebent amb la poli citant-lo a cada moment. Té una xerrada amb la KGB, en que només parla l’home de la KGB, i després del discurs, extraoficialment, sense que se sàpiga, quasi com si fos un amic, li aconsella que aprofiti que ara hi ha possibilitats i també se’n vagi.
Nosaltres el deixem sol a la URSS, quan s’ha despedit de la Tània i li ha preguntat si es tornaran a veure aquesta li ha dit: -Sí, si ens estimes.
Aquest home és un mestre!
El llibre està firmat a Nova York, sabem que al final el propi Dovlàtov va fer el pas, va ser la manera que pogués publicar els seus contes i novel·les per fi. I hem de donar les gràcies a LaBreu per recuperar-lo en català (en castellà és quasi inèdit). I no puc evitar recordar-me del fantàstic contes de Miquel Adam La tomba del vell Vera dins el seu llibre Torero d’hivern on Dovlàtov (Vera) i l’edició dels seus llibres tenen un paper destacat.
Vull més Dovlàtov!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *