Incerta glòria i El vent de la nit / Joan Sales

Aquest llibre el primer cop que el vaig llegir em va avorrir. Però després que tothom en parli meravelles he considerat que potser la culpa és meva i li he donat una altra oportunitat, cosa que no acostumo a fer. Aquesta edició integra Incerta glòria i El vent de la nit, i potser és un detall a tenir en compte.
A la primera part del llibre els protagonistes són en Lluís, al front d’Aragó, on es retrobarà amb el seu gran amic en Juli Soleràs. De fet en Juli no cau simpàtic, com un adolescent amb ganes d’escandalitzar per tot i sense venir a tomb, rebel perquè sí perquè és el que toca. Suposo que es tracta de marcar el contrast amb en Lluís, més formal, potser més honest. De fet a la relació Lluís-Juli li falta una pota, la Trini, la “dona” d’en Lluís i mare del seu fill; tot i ser la dona del seu amic en Juli n’està enamorat. De fet des del front ella rep més cartes d’ell que no pas del seu marit, però perquè quedi clar que ell és formal li envia la soldada gairebé íntegra.
El front d’Aragó és un lloc inusualment tranquil, la guerra de moment se n’ha oblidat i els dos bàndols es van preparant per una escomesa que no està clar quan passarà. Al poble d’Olivel és on envien el Lluís, i allà hi ha un personatge cabdal, la carlana. La carlana viu al castell i és la propietària de mitja comarca, o ho seria si s’hagués casat amb el carlà i els seus fills no fossin bords.

Foto icònica (i falsa) de la Guerra Civil obra de Robert Capa, domini públic

Els anarquistes van passar pel poble, van matar al carlà i a ella la van perdonar justament per no ser la senyora legítima. A més d’això van fer destrosses al monestir proper, amb les profanacions de tombes acostumades, es veu que a les mòmies els ha de donar l’aire, en fi.
El primer cop que en Lluís veu a la carlana aquesta és una presència quasi sobrenatural, tan diferent a les dones d’aquella zona, i a la Trini, i a més a més parla català. La carlana està a bones amb l’exèrcit, i li deixa l’euga al Lluís, i aprofitant el seu ascendent li demana un favor, que busqui en els papers del monestir, no per ella, pels seus fills que corren el risc en acabar la guerra de quedar-se sense res.
En Lluís ja busca, però no troba res, no pot trobar allò que no existeix, i al final ho falsifica, i fa córrer la veu que la carlana sí estava casada amb el carlà, i amb un paper oficial que ho certifica. Ella no li demana clarament que ho falsifiqui, és tot molt més subtil. Igual que l’enamorament d’en Lluís per la carlana, tot es queda en res perquè ella s’hi nega. Ha aconseguit el que vol, n’està agraïda però res més.

Barcellona 1936 – Miliziana repubblicana (Marina Ginestà), obra de Gerda Taro, domini públic.

I arribem a la segona part. Quan el Juli li entrega al Lluís (perquè ja no es veuran més) les cartes que li ha enviat la Trini des de Barcelona, la Barcelona de la guerra civil. Amb misses clandestines, capellans que apareixen assassinats, fàbriques col·lectivitzades, escamots anarquistes requisant i confiscant, bombardeigs, gana i escassetat.
A veure són cartes però semblen més un diari novel·lat, costen de creure cartes que tinguin dues característiques: ser llarguíssimes i diàries, però jo és que estic ple de manies.
Dues coses marquen aquesta etapa: la conversió de la Trini i l’oncle Eusebi.
La Trini, filla d’anarquistes, mare soltera (ella i el Lluís no estan pas casats) es converteix al catolicisme. També en Joan Sales era un catòlic convers (em sembla). Els capellans que coneix la Trini són els perseguits que fan misses a les golfes d’unes poques cases i es juguen la vida fent-ho. Si fossin els capellans triomfants que van aparèixer a partir de 1939 la seva conversió hauria estat molt menys justificable.
Eusebi és l’oncle del Lluís, i el seu tutor, i dirigeix una fàbrica de pasta, en Lluís no en vol saber res de la fàbrica (excepte per cobrar) però l’Eusebi està convençut que el Lluís madurarà i durà la fàbrica molt amunt. Quan col·lectivitzen la fàbrica l’envien a casa, tot i que li demanen que torni per pagar les nòmines que es veu que en això no havien pensat els revolucionaris, al final decideixen que ell els està boicotejant des de fora i el van a buscar a casa per pelar-lo, el comptable l’avisa i fuig i es refugia a casa la Trini.

© Robert Capa

Ni tan sols la coneixia, ni havia vist la casa, ni coneixia el nen, el Ramonet. Està allà amagat i com el Ramonet comença el parvulari als matins té llargues converses amb la Trini. Les converses són un retrat d’aquells dies i també d’una classe social, la burgesia. En aquell moment els burgesos no tenien simpaties revolucionàries, els estaven desposseint de tot i no era estrany que a més els matessin, sense judici ni res en el descontrol revolucionari posterior a l’intent de cop d’estat (i potser la república ho hauria pogut controlar si no hagués necessitat l’exèrcit per combatre els rebels al front, una dada que mai es comenta prou). Després d’una visita a casa d’uns milicians és massa arriscat que es quedi allà i s’escapa i pels boscos arribarà a un exili més o menys tranquil a Itàlia mentre la guerra passa.

Tenim dues obsessions de l’autor perfectament retratades, el tema religiós i el desordre a la rereguarda republicana. Una realitat que el Juli coneix millor que en Lluís, ell de tant en tant torna del front i li duu a la Trini llet condensada robada dels magatzems de l’exèrcit (però no es posaran escrupolosos si hi ha gana).
A les cartes la Trini recorda les vetllades subversives amb altres universitaris, i la vegada que van armar una barricada al davant de la universitat mentre penjaven una bandera federal (que ni sabien gaire com era). Munten una barricada i s’han fet amb una pistola, i agafa la pistola per disparar el Juli, miop, pel mateix motiu que els guàrdies civils que els vigilen (i aquests sí que de tirar en saben) disparen molt més amunt de la barricada. Els estudiants feien coses així cada dos per tres, no valia la pena tirar a matar, tot i que aquest cop era just després d’un intent d’establir la república, no reexit.
Aquests records es van alternant amb la guerra a Barcelona, i els descontrolats. Segons explica la Trini molta gent creia de bona fe que aquesta és la revolució del poble, de la gent, i que de seguida la república acabaria amb els descontrols, els incendis, el pillatge i els assassinats. La república no va acabar amb això, no va poder (tampoc ho van voler gaire, però la prioritat era el front). La Trini també parla del seu germà el Llibert, que ara es dedica a la propaganda i a muntar òpera proletaria al Liceu, i va en cotxe, amb xófer… Un exemple d’aquells que van fer servir el desgavell de la guerra per trepar.
El Juli li explica a la Trini tot l’afer del Lluís i la carlana (que almenys de manera explícita s’ha mantingut en un terreny platònic), i se li proposa com a marit. A ella la idea no li fa el pes, per ell és com un germà, però està molt i molt enfadada amb el Lluís, i diu que d’ara endavant ell serà res més que el pare del seu fill.
Amb això i la descripció dels bombardejos, i la penúria del racionament (quan hi ha què racionar que de vegades ni això) acabem aquesta part i entrem a la tercera.

Gerda Taro, Robert Capa; domini públic

El narrador de la tercera part és en Cruells. Ja ens n’ha parlat el Lluís a la primera part, és a l’exèrcit però estudiava per capellà, coneix al Juli Soleràs, al Lluís i com que li llegeix les cartes que li ha donat el Juli (és a dir la segona part del llibre) també a la Trini.
En aquesta part hi ha més guerra, molts flashbacks i molta desbandada de fugida amb el Cruells perdut per la muntanya intentant orientar-se amb les estrelles i decidint si seria millor idea canviar de bàndol. Al final torna a trobar la seva brigada, ara en un altre poble fantasma. Allà tenen la pensada de dur les dones dels oficials al front a passar el Nadal, el front segueix sent molt tranquil, i curiosament no hi ha els problemes d’abastiment que hi ha a Barcelona. Una de les dones que van allà amb el nen és la Trini, però la relació amb el Lluís no està precisament al millor moment. Tot i això en Cruells, que també es comença a sentir-se atret per la Trini, intentarà que recondueixi el seu matrimoni (tot i que no està casada) amb el Lluís. Per les cartes la coneix molt bé i sap que és catòlica (cristiana, matisa ella) i que posarà ordre i farà el correcte. En Cruells és com en Lluís i en Juli un orfe criat per la seva tia, d’escalf familiar no n’ha tingut, ideals de família sí, i de que calen capellans perquè molta gent va a l’infern perquè no n’hi ha prous, però capellà de casa bona no pas de pobres, no fotem, res d’anar a un suburbi com es la idea d’ell, que va per donar sang i acaba enrolat a l’exèrcit. Tant la seva tia, com la tia d’en Juli Soleràs preferirien que lluitessin a l’altre bàndol, és un detall, el tiet Eusebi, per part del Lluís, voldria que els del seu bàndol no l’intentessin pelar. La religió i l’acarnissament amb els religiosos durant la guerra va fer que més d’una persona canviés de bàndol. Tot això mentre cau Bilbao, es perd i es torna a recuperar Terol i tot i la calma relativa del punt concret del front en estan els protagonistes, la guerra encara l’etapa decisiva, i la república cada cop té més clar que no guanyarà.

© David Seymour Estate/Magnum Photos

El fill d’en Lluís, el Ramonet agafa diftèria, en principi no és greu se li dóna sèrum i llestos, aquest és el problema, en tota la zona republicana no n’hi ha, i tampoc sembla que n’hi hagi a l’altra banda, el Lluís s’acosta a les trinxeres enemigues a parlar amb el Soleràs, ell tampoc és capaç de trobar-ne. Però potser lluny del front, dins la zona que ja en començaven a dir nacional, se’n pugui trobar. En Lluís amb la Trini i el Ramonet marxaran, han avisat als soldats que el deixaran passar cap a l’altra banda. I pràcticament no sabrem res més d’ell en aquest llibre. Sí que en Cruells, quan la desbandada passa per Olivel li diuen que va passar per allà, amb la dona i el nen embolicat en mantes. A la pel·lícula és la Carlana qui aconsegueix el sèrum, perquè a més ja es fa amb els futurs guanyadors de la guerra, no és qüestió de badar, aquí tot això queda molt més difús, no en sabem res, esperem que se salvin. I l’exèrcit republicà reculant de derrota en derrota fins a l’inevitable final.

I ara hauria pogut parar-me. Ja havia enllestit Incerta glòria, però com que havia agafat embranzida vaig decidir seguir amb El vent de la nit, digueu-me temerari.
I resulta que per enterar-me exactament de tot el que va passar als personatges d’Incerta glòria m’he de llegir aquest altre llibre.
Aquí parla en Cruells, després del final de la guerra, camp de concentració, acaba els estudis de capellà, missió a les Antilles i torna a Barcelona, i allà coneix en Lamoneda.
Ja s’havia parlat d’en Lamoneda a Incerta glòria, és el nebot del pare Gallifa, un dels responsables de la conversió de la Trini, però en Lamoneda és un exemplar del pitjor. Un xivato, un delator i un d’aquests que es dedicava a investigar el passat de la gent, una feina que al 1939 i 1940 estava molt sol·licitada. A més a més en Lamoneda va coincidir amb en Soleràs (a l’altre bàndol, després que desertés) i bàsicament per això en Cruells l’aguanta, perquè li va donant informació, en comptagotes i al llarg dels anys, a més està convençut que com a capellà va estar al bàndol franquista.
El tema dels anys arriba a ser una mica confús, estem just al 42, després ja som als 50, després que si 60 però recordant coses de la guerra o de just després. En Soleràs sembla que va morir després de tornar a desertar per unir-se al bàndol republicà (la idea de guanyar li semblava horrible), i en Lluís i la Trini van marxar a Sud-amèrica després de curar en Ramonet, i ara el Lluís té la fàbrica de pasta de sopa més important de l’hemisferi sud, i a més a més té nacionalitat dels Estats Units, cosa que li permet als 50 venir tranquilament a Barcelona sense haver de patir represàlies (els Estats Units era dels pocs governs amb qui Franco estava a bones, no molestarien pas a un citizen). En Lluís, com pronosticava el tiet Eusebi ha triomfat, ha abraçat la religió del treball i el progrés i se n’ha sortit i ha deixat enrere les coses pròpies de la joventut.

© Francesc Català Roca.

Però tot i aquesta informació, que jo trobo que feia falta, aquesta novel·la no és sobre el Soleràs, o el trio Lluís-Trini-Ramonet… és sobre en Cruells, en Lamoneda, i aquesta nit o aquest túnel que va ser el llarguíssim franquisme.
Un túnel que no va ser uniforme, va començar amb autarquia i aïllament, una certa suavització a partir de 1945 per no temptar als aliats amb una invasió (a les files franceses hi havia molts espanyols que van participar a la Segona Guerra Mundial justament amb aquesta idea), una molt relativa obertura als 50 i uns anys 60 que van portar una certa bonança econòmica i al govern hi ha desembarcar en massa l’opus dei i van liberalitzar una mica l’economia.

© Francesc Català Roca.

Un personatge com en Lamoneda només va ser útil, parlant clar, fins al 1945, i no sap fer res més, i Cruells l’anirà veient cada cop més amargat, més desnortat, i més marginat. Malcasat amb una meuca que li fa el salt (que s’esperava?) i degradat a la feina on no el despatxen perquè el seu carnet de Falange té un número dels més baixos. Acaba refugiat en una cabada de carboners perduda a la muntanya, prop (és un dir) de la parròquia rural de Cruells que li va duent provisions.
Assistim a algunes protestes polítiques per part del clero, una mica més sensible en el tema de les llibertats després de Concili Vaticà II. En Lamoneda confessa a Cruells que ell va matar a en Soleràs abans que aquest tornés a desertar, i tenim noticies d’un antic oficial que després de la guerra civil va passar a la resistència francesa i després als maquis. La veritat és que a les darreres pàgines se’ns dóna un munt d’informació.

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Anem al lio, aquesta relectura d’Incerta glòria + El vent de la nit ha fet canviar la impressió que tenia del llibre? Sí.
Potser va ser el moment en que el vaig llegir, o qualsevol altre cosa, no ho sé, però aquest cop no m’he avorrit gens. Tot i això és una novel·la gran, i costa i es pot entravessar (se la compara amb Dostoievski, i potser sí que recorda una mica en tot el que seria l’extensió i la calma i la minuciositat i el retrat dels personatges). M’alegro d’haver-la tornat a llegir, ara l’he gaudit.
Joan Sales va començar a escriure el llibre el 1948, i el va anar reescrivint de manera contínua, jugant amb els variables marges de la censura a cada moment. Més de vint anys de reescriptura i d’anar-hi afegint pàgines, és la seva obra, apart hi ha algunes poesies, i cartes, moltes cartes i El vent de la nit que jo consideraria una part més d’Incerta glòria. No ha estat un escriptor prolífic, seria una mica l’equivalent dels one-hit musicals, però déu n’hi do quina obra ha deixat. Això sí serà més recordat per la seva tasca com a editor en els difícils anys de la dictadura (va publicar ni més ni menys que a Mercè Rodoreda), va fundar juntament amb Xavier Benguerel el mític segell Club Editor (feliçment recuperat de l’ostracisme del gran grup editorial per Maria Bohigas, neta del propi Sales). Aquesta entrevista de Mercè Ibarz us pot donar una idea del personatge, una entrevista que potser avui no seria publicable. I a Maria Bohigas cal agrair-li que des que va agafar les regnes de Club Editor hagi apostat clarament per aquest llibre i s’hi hagi trencat les banyes i s’hagi passat anys picant pedra, ara el llibre ven un exemplars molt respectables cada any i s’està traduïnt a un munt de llengües, i a més hi ha la pel·lícula.
La pel·lícula es centra en la part del front i la relació entre en Lluís i la Carlana, i com això afecta a la seva relació amb la Trini, també veurem en Soleràs a Barcelona, duent provisions a la Trini. Adapta només una part del llibre i li dona un sentit més linial i més fàcil de seguir, i està molt ben feta amb uns actors estelars.

Soleràs-Lluís / Trini-Soleràs / Lluís-Carlana

Pel·lícula recomanable, però com sempre el llibre més, una de les grans novel·les de la literatura catalana. Poc m’ho pensava quan me’n vaig avorrir el primer cop.
Les meves felicitacions si algú ha aconseguit arribar al final d’aquesta ressenya més llarga que un dia sense pa!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *