El parc / Serguei Dovlàtov

Un autèntic rus es mor a Queens (si vol) i té una vídua que imposa la transcripció del seu nom, com en aquest cas. La vídua imposa que a la coberta el nom del seu marit sigui Sergei Dovlatov (transcripció anglesa), després a la portada de dins l’editorial ja li posa com toca Serguei Dovlàtov (els noms cirílics s’escriuen com sonarien en la llengua receptora), i aquesta versió és la que apareix a la viquipèdia. Per acabar de rematar el tema les biblioteques de Barcelona on treballo, al seu catàleg el fan constar com Sergueï Dovlatov; no recordo perquè jo a les etiquetes del blog vaig optar per Sergei Dovlàtov, a aquestes alçades ja no ve d’una variant més del nom, però entenc que la correcta és la de la portada (no coberta) dels seus llibres en català i la de la viquipègia: Serguei Dovlàtov; o si domineu el ciríl·lic Серге́й Дона́тович Довла́тов.
Porto uns quants llibres ja, i aquest és un autor que m’encanta des que el vaig descobrir amb Els nostres.
El protagonista se’n va a treballar al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic sobre l’escriptor, o el que la URSS s’entén per un parc temàtic. Un lloc estrany que rep turistes de tot tipus perquè allò no deixa de ser una atracció turística. Surt d’una separació i creu que allà trobarà calma i podrà posar-se a escriure.
Les idees del protagonista-autor sobre l’escriptura:

Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic. Té una zona morta al voltant. Una zona que destrueix tot el que entorpeix la feina. Que destrueix esperances, il·lusions, records. És una zona dominada per un materialisme miserable, inqüestionable, unívoc…

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

I que Dovlàtov és el putu amo queda demostrat en el següent paràgraf. És un romàntic, costa de veure sota la seva capa de rus grandot i bevedor, però és capaç d’escriure coses així i només cal treure’s el barret:

   Mil vegades cauré en aquest sot. I mil vegades m’hi moriré de por.
L’únic consol és que aquesta por dura menys que un cigarret. La burilla encara fumeja, que tu ja ets tot un heroi…
Després hi va haver arrambades, i va haver-hi paraules que l’endemà al matí feien mal de recordar. I, sobretot, hi va haver un matí de debò, amb els contorns dels objectes que emergien de la foscor. El matí sense decepcions que esperava i recelava.
Recordo que vaig arribar a dir:
—Fins i tot el matí t’afavoreix…
Era molt més bonica sense maquillatge.
Va ser així que va començar tot. I va durar deu anys. Una mica menys de deu anys…

Aleksandr Puixkin (o Александр Сергеевич Пушкин si ho preferiu) va ser un gran de la literatura russa, i la seva importància fou cabdal. I el parc existeix, tot i que a moltes ciutats han dedicat parcs a Puixkin i no he estat capaç de treure’n l’aigua clara, hi ha aquesta ciutat, i aquesta pàgina, però no estic fens segur de si ho he entès bé o m’he fet un taco entre google, anglès i cerques en ciríl·lic; si algú domina el tema i el vol corregir als comentaris estaré encantat.

Crec que és el seu despatx ja a Amèrica, les dades: samsebeskazal.livejournal.com-5988.jpg © Dennis, Creative Commons.

Arriba allà, i el primer que es troba és que al parc treballen més dones i de seguida hi ha interés en si està casat o no. Alterna la seva feina amb la lectura, la beguda i amb escriure coses que no li publicaran. Amb l’arribada de la seva ex tindrem flash-backs sobre la seva vida anterior. Ella marxa, està tipa de viure fent cua per tot, no tenint res i ni tan sols llibertat. Necessita que ell li doni un certificat en que l’autoritza a endur-se la filla dels dos. En aquell moment la URSS permetia algunes sortides, si tenien origens jueus podien sortir a Israel, i molts feien servir allò com a pont als Estats Units.

Ella, la Tània, vol que ell també hi vagi. Es resisteix, li firma els papers i es queda sol i deprimit, bebent amb la poli citant-lo a cada moment. Té una xerrada amb la KGB, en que només parla l’home de la KGB, i després del discurs, extraoficialment, sense que se sàpiga, quasi com si fos un amic, li aconsella que aprofiti que ara hi ha possibilitats i també se’n vagi.
Nosaltres el deixem sol a la URSS, quan s’ha despedit de la Tània i li ha preguntat si es tornaran a veure aquesta li ha dit: -Sí, si ens estimes.
Aquest home és un mestre!
El llibre està firmat a Nova York, sabem que al final el propi Dovlàtov va fer el pas, va ser la manera que pogués publicar els seus contes i novel·les per fi. I hem de donar les gràcies a LaBreu per recuperar-lo en català (en castellà és quasi inèdit). I no puc evitar recordar-me del fantàstic contes de Miquel Adam La tomba del vell Vera dins el seu llibre Torero d’hivern on Dovlàtov (Vera) i l’edició dels seus llibres tenen un paper destacat.
Vull més Dovlàtov!

Maldito desde la cuna: La corta e infeliz vida de William S. Burroughs Jr. / William S. Burroughs Jr.

Gràcies a un article de Jot Down vaig patir El gran momento de Mary Tribune, i vaig i els hi torno a fer cas en un llibre, però aquí es tracta del fill d’un membre de la generació beat que va tenir una vida absolutament desestructurada, però hauria estat estrany que no fos així. I el llibre l’edita Dirty Works, tota una garantia.
William S. Burroughs Jr. era fill del gran William S. Burroughs, un personatge a qui no aconsegueixo imaginar en el rol de pare, i en part amb raó. Després que el seu fill presenciés a Mèxic (tot i que en això hi ha versions contradictòries) la mort de la seva mare a mans de son pare, bàsicament un tret al cap fent el joc de Guillem Tell amb un got i una pistola, un joc que havien fer moltes altres vegades amb éxit, va encasquetar el fill als avis i ell es va dedicar a seguir vivint la vida, donant-li a l’alcohol, les drogues i el sexe (normalment amb nanos joves). Mentrestant el fill anava creixent i com son pare tenia una tendència a abusar de substàncies, però no tenia la resistència de son pare i lo seu era com una chiken run que només podia acabar d’una manera. Aquests textos vindrien a ser el testament literari (també escrivia) de William S. Burroughs Jr.
Hi ha textos del propi William, declaracions de son pare, del seu padrí Allen Ginsberg, i es repassa una mica la seva vida, amb els seus avis després de la mort de sa mare, a Tànger amb son pare, i de nou a Estats Units saltant d’escola en escola i d’adicció en adicció ens els bojos anys 60.

William S. Burroughs pare i fill, foto treta d’aquí ©  mic.com

És un llibre estrany, però serveix com a biografia, una biografia que funcionaria com a novel·la o com una apologia de l’autodestrucció. L’abandonament per part de la seva mare li va causar una por a l’abandonament que li feia enfocar les relacions de manera impossible, i la por a la pèrdua el duia al consum. Va tenir més comprensió que molta gent en la seva situació, i molta sort, i va sobreviure a un trasplantament de fetge però res el va fer canviar d’estil de vida.
Ni idea de què tal seran Speed i Kentucky Ham, les seves dues novel·les, en aquest llibre sembla un escriptor perfectament capaç, una barreja de realisme brut i encara alguna influència beat tot i que ell en renegués. Ser el fill de Burroughs era una avantatge i també una llosa, li permetia publicar però de seguida apareixia la comparació amb son pare, la seva valoració com a “fill de…”
A més a més als darrers anys de la seva vida es van combinar diferents elements: un trasplantament de fetge (i el tractament amb esteroides -i les seves conseqüències- per evitar el rebuig), una addicció als opiacis i a l’alcohol com a manera de combatre el dolor, i molts problemes psicològics dels que sempre podia culpar a algú, son pare sobretot.

El succés a dos diaris de l’època, un mexicà i un usà

Un detall, ell diu que va ser present quan son pare va volar el cap a sa mare i que va quedar cobert de sang i cervell, William pare diu que ni tan sol era en el mateix apartament; és un punt amb visions contradictòries i no queda clar què va passar realment, però en Billy tenia 4 anys i potser va “fabricar” el record.
Un llibre d’allò més interessant sobre un nàufrag o un apèndix d’una generació beat que per quan ell va ser adult ja estava plenament assimilada pel sistema, deixant-lo a ell enrere. Un nou encert (i són uns quants) de l’editorial Dirty Works, que espero que per molts anys conservin el criteri (si a sobre publiquessin alguna cosa en català ja seria per fe’ls-hi un monument).

Sobrebeber / Kingsley Amis

Un bebedor parlant de beure, sense manies, ni falses moralitats i a més a més amb el fi i irònic humor anglès. Un llibre d’allò més divertit. Informació sobre còctels, diferents tipus de begudes, de tavernes, i de en definitiva tot el que rodeja el món del mam. Això sí, és un llibre anglès, els vins anglesos han de ser terrorífics, per ells un vi bo és francès, de més al Sud només interessa el porto i el xerès, haurem de perdonar aquesta limitació de Kingsley Amis. Algunes perles del seu humor ho poden fer més perdonable.

Per exemple les seves explicacions sobre equipament comencen així:

El equipo de bar
1. Un frigorífico. Sólo para ti, quiero decir. Esto es básico. La mujer y los demás parientes siempre están llenando la nevera, que consideran suya, incluso el congelador, de porquerías irrelevantes como la comida, sin ir más lejos. Haceos con un frigorífico propio y llenadlo de estantes de la altura de una botella tumbada.

O sobre el gin tònic (dècades abans que es poses de moda de manera absolutament demencial):

En este país, casi toda la ginebra se consume con hielo, tónica y limón. Y si os queréis complicar un poco la vida, añadidle un chorrito de zumo de limón. Tras muchos años de exponerme a su influencia, he llegado a considerar que esta bebida no es muy de fiar y más vale dejársela a las mujeres, los jovencitos y los destiladores de whisky. Su historia es sospechosa: se supone que, en los tiempos del imperio, tenías que tomar quinina, un antepasado de la tónica, para evitar la fiebre. Alguien observó que semejante porquería pasaba algo mejor si la mezclabas con un poco de ginebra. ¡Menuda epifanía!

Gin & tonic © cyclonebill, Creative Commons.

I com qualsevol persona que begui, no pot deixar de parlar de la ressaca:

¡Menudo tema! Y la verdad es que también está “extrañamente desatendido”. Sí, ya sé que no se puede abrir un diario ni una revista sin toparse con una serie de instrucciones (escasamente originales, la mayoría, y francamente nocivas en algunos casos) para curar esa dolencia con claros visos de epidemia. Pero esos consejos se centran sobre todo en cuestiones físicas, como si nos enfrentáramos a una simple enfermedad. Siempre se omiten los aspectos psicológicos, morales, emocionales y espirituales: toda esa superestructura metafísica amplia, vaga e ilustrativa que convierte la resaca (afortunadamente) en un camino privilegiado hacia el autoconocimiento y la autorrealización.

hungover? me? © s2art, Creative Commons.

També dona consells si un és un “agarrat” i vol convidar els amics gastant-se dos duros, és activitat deshonesta i que mereixeria presó, crec que si donava consells era perquè la dominava:

Las esposas pueden resultar muy útiles. Hazte el simpático con ellas encendiéndoles el cigarrillo, felicitándolas por su lozanía y simulando que las escuchas atentamente. Tu objetivo ideal a largo plazo es una bronca entre cada carcamal y su costilla de regreso a casa, cuando el marido se queje de tu tacañería y ella diga que tú has estado encantador y que él no es más que un borracho lamentable.

arguing-1296392_960_720 © j t, Creative Commons.

O el que pensa sobre la pinya colada (la seva apreciació final la faig meva):

Es la bebida adecuada para cualquier hembra con un coeficiente de inteligencia de 95, recién bajada de la moto de alguien, para que la sorba con pajita mientras el maromo se dedica a gruñir ante la máquina tragaperras.
Y atención, que ése tampoco honrará a su sexo, pues seguro que se traga una lager con lima… Que es como para que te den de baja de la raza humana, digo yo.

I els pubs, els mítics pubs britànics que es veu que abans eren tota una altra cosa:

Creo que el pub debería segregar a los que comen y a los que beben en zonas separadas (o en establecimientos separados, a ser posible). Los pubs que sirven almuerzos (y a menudo cafés y refrescos) en seguida se convierten en enclaves para toda la familia. Y eso es acoso, así como un ataque frontal a la tradicional y honrosa función del pub como refugio masculino.

Bar at the Reindeer pub Norwich © Roger Blackwell, Creative Commons.

I una recepta de còctel que penso probar a poc que pugui:

Bisonte polaco
1generosa cucharada de Bovril
1 buen chorro de vodka
agua
1 chorrito de zumo de limon (optativo)
un poco de pimienta
Usar el Bovril como si simplemente estuvieseis haciendo Bovril y añadir los demás materiales. Debe su nombre a la nación que fabrica el mejor vodka del mundo, pero sería una pena malgastarlo en esta mezcla: recurrid a una versión británica. Se trata de una pócima especialmente animosa, sobretodo si uno sufre un resfriado o una resaca.

Kingsley Amis © Fjara.

I amb aquestes perles, algunes poc correctes tot s’ha de dir, us feu una idea d’aquest llibre.
Això sí té al final quasi 100 pàgines de questionari amb les corresponents respostes que ja m’ha fet mandra i he passat de llegir. Contestar les preguntes sobre el beure que pot fer-me Amis té un interès bastant relatiu. La resta del llibre és d’allò més interessant, i divertit, humor anglès al 100%.

El alquimista impaciente / Lorenzo Silva

Lorenzo Silva és un escriptor amb molt ofici i els seus llibres sempre m’han agradat, sobretot Los niños feroces, però ara volia seguir amb la sèrie de Bevilaqua i Chamorro després d’El lejano país de los estanques.
Com és natural tot comença amb un mort, en un motel, amb un consolador ensartat al cul, tot sembla apuntar que li va donar un atac i ja està. Però hi ha coses per tancar, com la noia que l’acompanyava o el tren de vida que portava el finat, excessiu a mica que rasquin una mica.
I això és el que fan els guàrdies civils Bevilaqua i Chamorro, gratar i no oblidar-se d’un cas tancat en fals fins que apareix el cadàver que podria ser de la noia que va portar el difunt al motel i aleshores ho reobren i tornen a preguntar i a fer-se pesats i a anar minuciosament avançant.
Tracten amb empreses que prostitució de luxe, i amb la gent amb qui treballava el difunt Trinidad, i aquí ja comencen a anar molt amunt cap a gent que mou molts calés, però molts molts, i no sempre de manera sinó legal almenys legítima.
Llibre molt entretingut i ben trabat, es llegeix bé i enganxa, potser el final és una mica massa precipitat, almenys a mi m’ho ha semblat, però això ja és questió de gustos.

Asesinato en el comité central / Manuel Vázquez Montalbán

Em sembla increïble que aquest sigui el primer llibre de Manolo que apareix per aquí, per tant res millor que un Carvalho, el cinquè, però tot i ser una sèrie es poden llegir independentment.
Tenim un assassinat al partit comunista (o a un partit comunista), en una sala on només hi havia membres del partit, salten els ploms i en el que es triga en arreglar el tema el secretari general està mort, apunyalat de manera experta.
El partit contracta a Carvalho, perquè tampoc es refien de la policia, i Carvalho va formar part del partit antigament, quan la lluita clandestina.
Som al 1980, la transició encara està molt tendre i no és el conte que ens han explicat. Pallisses, assassinats, ultres de Fuerza Nueva, i una policia que era la mateixa que no fa pas tant apallissava i torturava aquests mateixos comunistes.
I Carvalho es veu obligat a anar a Madrid, amb el patiment que això representa a nivell gastronòmic.
Tenim persecucions, pallisses, emboscades i agents secrets d’un bàndol i un altre.
Un bon llibre de la sèrie Carvalho, una sèrie que em penso llegir sencera, i de la que de moment els meus preferits són Tatuaje i Los mares del sur (aquesta darrera em va semblar sublim).

Cuando el diablo salió del baño: novela improvisada, disruptiva y poco seria / Sophie Divry

Segon llibre que em llegeixo de l’autora francesa Sophie Divry després de la frikada (sobretot per un bibliotecari com jo) del seu anterior llibre.
Un llibre que comença amb un persona que ha de pagar una factura i després de fer-ho li queden uns 20 euros per acabar el mes… a mi m’agrada i em solidaritzo amb la precarietat de la protagonista. Això sí, és una precarietat francesa, amb més subsidis i més cosas, tot i que amb una burocràcia igual d’exasperant.
Superivència, feinetes que quasi ni es veuen i la família de la protagonista, plena d’homes (és la única germana, i la petita a més) triomfadors, amb les seves feines, famílies, fills, cotxes… i ella viu en un petit estudi a Lió.
Tampoc sembla que li importi molt, porta la vida que vol portar, dedicant-se a escriure, però ha de viure, i de vegades passa fred, o s’alimenta exclusivament a base de pasta més de mig mes, fins que li ingressen el subsidi.
Un llibre amb més consistència que l’anterior i que fa de molt bon llegir. Amb moment bons, no tan bons però sempre amb una mirada molt lúcida i no exenta d’un toc d’humor negre.

Incerta glòria i El vent de la nit / Joan Sales

Aquest llibre el primer cop que el vaig llegir em va avorrir. Però després que tothom en parli meravelles he considerat que potser la culpa és meva i li he donat una altra oportunitat, cosa que no acostumo a fer. Aquesta edició integra Incerta glòria i El vent de la nit, i potser és un detall a tenir en compte.
A la primera part del llibre els protagonistes són en Lluís, al front d’Aragó, on es retrobarà amb el seu gran amic en Juli Soleràs. De fet en Juli no cau simpàtic, com un adolescent amb ganes d’escandalitzar per tot i sense venir a tomb, rebel perquè sí perquè és el que toca. Suposo que es tracta de marcar el contrast amb en Lluís, més formal, potser més honest. De fet a la relació Lluís-Juli li falta una pota, la Trini, la “dona” d’en Lluís i mare del seu fill; tot i ser la dona del seu amic en Juli n’està enamorat. De fet des del front ella rep més cartes d’ell que no pas del seu marit, però perquè quedi clar que ell és formal li envia la soldada gairebé íntegra.
El front d’Aragó és un lloc inusualment tranquil, la guerra de moment se n’ha oblidat i els dos bàndols es van preparant per una escomesa que no està clar quan passarà. Al poble d’Olivel és on envien el Lluís, i allà hi ha un personatge cabdal, la carlana. La carlana viu al castell i és la propietària de mitja comarca, o ho seria si s’hagués casat amb el carlà i els seus fills no fossin bords.

Foto icònica (i falsa) de la Guerra Civil obra de Robert Capa, domini públic

Els anarquistes van passar pel poble, van matar al carlà i a ella la van perdonar justament per no ser la senyora legítima. A més d’això van fer destrosses al monestir proper, amb les profanacions de tombes acostumades, es veu que a les mòmies els ha de donar l’aire, en fi.
El primer cop que en Lluís veu a la carlana aquesta és una presència quasi sobrenatural, tan diferent a les dones d’aquella zona, i a la Trini, i a més a més parla català. La carlana està a bones amb l’exèrcit, i li deixa l’euga al Lluís, i aprofitant el seu ascendent li demana un favor, que busqui en els papers del monestir, no per ella, pels seus fills que corren el risc en acabar la guerra de quedar-se sense res.
En Lluís ja busca, però no troba res, no pot trobar allò que no existeix, i al final ho falsifica, i fa córrer la veu que la carlana sí estava casada amb el carlà, i amb un paper oficial que ho certifica. Ella no li demana clarament que ho falsifiqui, és tot molt més subtil. Igual que l’enamorament d’en Lluís per la carlana, tot es queda en res perquè ella s’hi nega. Ha aconseguit el que vol, n’està agraïda però res més.

Barcellona 1936 – Miliziana repubblicana (Marina Ginestà), obra de Gerda Taro, domini públic.

I arribem a la segona part. Quan el Juli li entrega al Lluís (perquè ja no es veuran més) les cartes que li ha enviat la Trini des de Barcelona, la Barcelona de la guerra civil. Amb misses clandestines, capellans que apareixen assassinats, fàbriques col·lectivitzades, escamots anarquistes requisant i confiscant, bombardeigs, gana i escassetat.
A veure són cartes però semblen més un diari novel·lat, costen de creure cartes que tinguin dues característiques: ser llarguíssimes i diàries, però jo és que estic ple de manies.
Dues coses marquen aquesta etapa: la conversió de la Trini i l’oncle Eusebi.
La Trini, filla d’anarquistes, mare soltera (ella i el Lluís no estan pas casats) es converteix al catolicisme. També en Joan Sales era un catòlic convers (em sembla). Els capellans que coneix la Trini són els perseguits que fan misses a les golfes d’unes poques cases i es juguen la vida fent-ho. Si fossin els capellans triomfants que van aparèixer a partir de 1939 la seva conversió hauria estat molt menys justificable.
Eusebi és l’oncle del Lluís, i el seu tutor, i dirigeix una fàbrica de pasta, en Lluís no en vol saber res de la fàbrica (excepte per cobrar) però l’Eusebi està convençut que el Lluís madurarà i durà la fàbrica molt amunt. Quan col·lectivitzen la fàbrica l’envien a casa, tot i que li demanen que torni per pagar les nòmines que es veu que en això no havien pensat els revolucionaris, al final decideixen que ell els està boicotejant des de fora i el van a buscar a casa per pelar-lo, el comptable l’avisa i fuig i es refugia a casa la Trini.

© Robert Capa

Ni tan sols la coneixia, ni havia vist la casa, ni coneixia el nen, el Ramonet. Està allà amagat i com el Ramonet comença el parvulari als matins té llargues converses amb la Trini. Les converses són un retrat d’aquells dies i també d’una classe social, la burgesia. En aquell moment els burgesos no tenien simpaties revolucionàries, els estaven desposseint de tot i no era estrany que a més els matessin, sense judici ni res en el descontrol revolucionari posterior a l’intent de cop d’estat (i potser la república ho hauria pogut controlar si no hagués necessitat l’exèrcit per combatre els rebels al front, una dada que mai es comenta prou). Després d’una visita a casa d’uns milicians és massa arriscat que es quedi allà i s’escapa i pels boscos arribarà a un exili més o menys tranquil a Itàlia mentre la guerra passa.

Tenim dues obsessions de l’autor perfectament retratades, el tema religiós i el desordre a la rereguarda republicana. Una realitat que el Juli coneix millor que en Lluís, ell de tant en tant torna del front i li duu a la Trini llet condensada robada dels magatzems de l’exèrcit (però no es posaran escrupolosos si hi ha gana).
A les cartes la Trini recorda les vetllades subversives amb altres universitaris, i la vegada que van armar una barricada al davant de la universitat mentre penjaven una bandera federal (que ni sabien gaire com era). Munten una barricada i s’han fet amb una pistola, i agafa la pistola per disparar el Juli, miop, pel mateix motiu que els guàrdies civils que els vigilen (i aquests sí que de tirar en saben) disparen molt més amunt de la barricada. Els estudiants feien coses així cada dos per tres, no valia la pena tirar a matar, tot i que aquest cop era just després d’un intent d’establir la república, no reexit.
Aquests records es van alternant amb la guerra a Barcelona, i els descontrolats. Segons explica la Trini molta gent creia de bona fe que aquesta és la revolució del poble, de la gent, i que de seguida la república acabaria amb els descontrols, els incendis, el pillatge i els assassinats. La república no va acabar amb això, no va poder (tampoc ho van voler gaire, però la prioritat era el front). La Trini també parla del seu germà el Llibert, que ara es dedica a la propaganda i a muntar òpera proletaria al Liceu, i va en cotxe, amb xófer… Un exemple d’aquells que van fer servir el desgavell de la guerra per trepar.
El Juli li explica a la Trini tot l’afer del Lluís i la carlana (que almenys de manera explícita s’ha mantingut en un terreny platònic), i se li proposa com a marit. A ella la idea no li fa el pes, per ell és com un germà, però està molt i molt enfadada amb el Lluís, i diu que d’ara endavant ell serà res més que el pare del seu fill.
Amb això i la descripció dels bombardejos, i la penúria del racionament (quan hi ha què racionar que de vegades ni això) acabem aquesta part i entrem a la tercera.

Gerda Taro, Robert Capa; domini públic

El narrador de la tercera part és en Cruells. Ja ens n’ha parlat el Lluís a la primera part, és a l’exèrcit però estudiava per capellà, coneix al Juli Soleràs, al Lluís i com que li llegeix les cartes que li ha donat el Juli (és a dir la segona part del llibre) també a la Trini.
En aquesta part hi ha més guerra, molts flashbacks i molta desbandada de fugida amb el Cruells perdut per la muntanya intentant orientar-se amb les estrelles i decidint si seria millor idea canviar de bàndol. Al final torna a trobar la seva brigada, ara en un altre poble fantasma. Allà tenen la pensada de dur les dones dels oficials al front a passar el Nadal, el front segueix sent molt tranquil, i curiosament no hi ha els problemes d’abastiment que hi ha a Barcelona. Una de les dones que van allà amb el nen és la Trini, però la relació amb el Lluís no està precisament al millor moment. Tot i això en Cruells, que també es comença a sentir-se atret per la Trini, intentarà que recondueixi el seu matrimoni (tot i que no està casada) amb el Lluís. Per les cartes la coneix molt bé i sap que és catòlica (cristiana, matisa ella) i que posarà ordre i farà el correcte. En Cruells és com en Lluís i en Juli un orfe criat per la seva tia, d’escalf familiar no n’ha tingut, ideals de família sí, i de que calen capellans perquè molta gent va a l’infern perquè no n’hi ha prous, però capellà de casa bona no pas de pobres, no fotem, res d’anar a un suburbi com es la idea d’ell, que va per donar sang i acaba enrolat a l’exèrcit. Tant la seva tia, com la tia d’en Juli Soleràs preferirien que lluitessin a l’altre bàndol, és un detall, el tiet Eusebi, per part del Lluís, voldria que els del seu bàndol no l’intentessin pelar. La religió i l’acarnissament amb els religiosos durant la guerra va fer que més d’una persona canviés de bàndol. Tot això mentre cau Bilbao, es perd i es torna a recuperar Terol i tot i la calma relativa del punt concret del front en estan els protagonistes, la guerra encara l’etapa decisiva, i la república cada cop té més clar que no guanyarà.

© David Seymour Estate/Magnum Photos

El fill d’en Lluís, el Ramonet agafa diftèria, en principi no és greu se li dóna sèrum i llestos, aquest és el problema, en tota la zona republicana no n’hi ha, i tampoc sembla que n’hi hagi a l’altra banda, el Lluís s’acosta a les trinxeres enemigues a parlar amb el Soleràs, ell tampoc és capaç de trobar-ne. Però potser lluny del front, dins la zona que ja en començaven a dir nacional, se’n pugui trobar. En Lluís amb la Trini i el Ramonet marxaran, han avisat als soldats que el deixaran passar cap a l’altra banda. I pràcticament no sabrem res més d’ell en aquest llibre. Sí que en Cruells, quan la desbandada passa per Olivel li diuen que va passar per allà, amb la dona i el nen embolicat en mantes. A la pel·lícula és la Carlana qui aconsegueix el sèrum, perquè a més ja es fa amb els futurs guanyadors de la guerra, no és qüestió de badar, aquí tot això queda molt més difús, no en sabem res, esperem que se salvin. I l’exèrcit republicà reculant de derrota en derrota fins a l’inevitable final.

I ara hauria pogut parar-me. Ja havia enllestit Incerta glòria, però com que havia agafat embranzida vaig decidir seguir amb El vent de la nit, digueu-me temerari.
I resulta que per enterar-me exactament de tot el que va passar als personatges d’Incerta glòria m’he de llegir aquest altre llibre.
Aquí parla en Cruells, després del final de la guerra, camp de concentració, acaba els estudis de capellà, missió a les Antilles i torna a Barcelona, i allà coneix en Lamoneda.
Ja s’havia parlat d’en Lamoneda a Incerta glòria, és el nebot del pare Gallifa, un dels responsables de la conversió de la Trini, però en Lamoneda és un exemplar del pitjor. Un xivato, un delator i un d’aquests que es dedicava a investigar el passat de la gent, una feina que al 1939 i 1940 estava molt sol·licitada. A més a més en Lamoneda va coincidir amb en Soleràs (a l’altre bàndol, després que desertés) i bàsicament per això en Cruells l’aguanta, perquè li va donant informació, en comptagotes i al llarg dels anys, a més està convençut que com a capellà va estar al bàndol franquista.
El tema dels anys arriba a ser una mica confús, estem just al 42, després ja som als 50, després que si 60 però recordant coses de la guerra o de just després. En Soleràs sembla que va morir després de tornar a desertar per unir-se al bàndol republicà (la idea de guanyar li semblava horrible), i en Lluís i la Trini van marxar a Sud-amèrica després de curar en Ramonet, i ara el Lluís té la fàbrica de pasta de sopa més important de l’hemisferi sud, i a més a més té nacionalitat dels Estats Units, cosa que li permet als 50 venir tranquilament a Barcelona sense haver de patir represàlies (els Estats Units era dels pocs governs amb qui Franco estava a bones, no molestarien pas a un citizen). En Lluís, com pronosticava el tiet Eusebi ha triomfat, ha abraçat la religió del treball i el progrés i se n’ha sortit i ha deixat enrere les coses pròpies de la joventut.

© Francesc Català Roca.

Però tot i aquesta informació, que jo trobo que feia falta, aquesta novel·la no és sobre el Soleràs, o el trio Lluís-Trini-Ramonet… és sobre en Cruells, en Lamoneda, i aquesta nit o aquest túnel que va ser el llarguíssim franquisme.
Un túnel que no va ser uniforme, va començar amb autarquia i aïllament, una certa suavització a partir de 1945 per no temptar als aliats amb una invasió (a les files franceses hi havia molts espanyols que van participar a la Segona Guerra Mundial justament amb aquesta idea), una molt relativa obertura als 50 i uns anys 60 que van portar una certa bonança econòmica i al govern hi ha desembarcar en massa l’opus dei i van liberalitzar una mica l’economia.

© Francesc Català Roca.

Un personatge com en Lamoneda només va ser útil, parlant clar, fins al 1945, i no sap fer res més, i Cruells l’anirà veient cada cop més amargat, més desnortat, i més marginat. Malcasat amb una meuca que li fa el salt (que s’esperava?) i degradat a la feina on no el despatxen perquè el seu carnet de Falange té un número dels més baixos. Acaba refugiat en una cabada de carboners perduda a la muntanya, prop (és un dir) de la parròquia rural de Cruells que li va duent provisions.
Assistim a algunes protestes polítiques per part del clero, una mica més sensible en el tema de les llibertats després de Concili Vaticà II. En Lamoneda confessa a Cruells que ell va matar a en Soleràs abans que aquest tornés a desertar, i tenim noticies d’un antic oficial que després de la guerra civil va passar a la resistència francesa i després als maquis. La veritat és que a les darreres pàgines se’ns dóna un munt d’informació.

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Anem al lio, aquesta relectura d’Incerta glòria + El vent de la nit ha fet canviar la impressió que tenia del llibre? Sí.
Potser va ser el moment en que el vaig llegir, o qualsevol altre cosa, no ho sé, però aquest cop no m’he avorrit gens. Tot i això és una novel·la gran, i costa i es pot entravessar (se la compara amb Dostoievski, i potser sí que recorda una mica en tot el que seria l’extensió i la calma i la minuciositat i el retrat dels personatges). M’alegro d’haver-la tornat a llegir, ara l’he gaudit.
Joan Sales va començar a escriure el llibre el 1948, i el va anar reescrivint de manera contínua, jugant amb els variables marges de la censura a cada moment. Més de vint anys de reescriptura i d’anar-hi afegint pàgines, és la seva obra, apart hi ha algunes poesies, i cartes, moltes cartes i El vent de la nit que jo consideraria una part més d’Incerta glòria. No ha estat un escriptor prolífic, seria una mica l’equivalent dels one-hit musicals, però déu n’hi do quina obra ha deixat. Això sí serà més recordat per la seva tasca com a editor en els difícils anys de la dictadura (va publicar ni més ni menys que a Mercè Rodoreda), va fundar juntament amb Xavier Benguerel el mític segell Club Editor (feliçment recuperat de l’ostracisme del gran grup editorial per Maria Bohigas, neta del propi Sales). Aquesta entrevista de Mercè Ibarz us pot donar una idea del personatge, una entrevista que potser avui no seria publicable. I a Maria Bohigas cal agrair-li que des que va agafar les regnes de Club Editor hagi apostat clarament per aquest llibre i s’hi hagi trencat les banyes i s’hagi passat anys picant pedra, ara el llibre ven un exemplars molt respectables cada any i s’està traduïnt a un munt de llengües, i a més hi ha la pel·lícula.
La pel·lícula es centra en la part del front i la relació entre en Lluís i la Carlana, i com això afecta a la seva relació amb la Trini, també veurem en Soleràs a Barcelona, duent provisions a la Trini. Adapta només una part del llibre i li dona un sentit més linial i més fàcil de seguir, i està molt ben feta amb uns actors estelars.

Soleràs-Lluís / Trini-Soleràs / Lluís-Carlana

Pel·lícula recomanable, però com sempre el llibre més, una de les grans novel·les de la literatura catalana. Poc m’ho pensava quan me’n vaig avorrir el primer cop.
Les meves felicitacions si algú ha aconseguit arribar al final d’aquesta ressenya més llarga que un dia sense pa!