Caligrafia de los sueños / Juan Marsé

Ja vaig parlar d’aquest llibre en aquest mateix bloc, aquesta entrada, en una época que les entrades eren només de text a lo bruto, i potser aquest llibre es mereix una entrada una mica millor, amb imatges i tota la pesca.
Aquest no és el gran llibre de Juan Marsé, aquests llibres ja s’han escrit són uns altres. Un dia vaig llegir una crítica sobre Woody Allen que m’encanta i que es pot aplicar a Juan Marsé. Les obres mestres ja les ha fet, i ara simplement va donant voltes d’honor al camp per rebre merescuts aplaudiments. En el cas de Woody Allen és cert, i crec que també en el cas de Marsé, el que no vol dir que els llibres més recents siguin uns mals llibres, però comparats amb alguns de més antics sí que són potser «menors». Molts directors de cinema firmarien perquè la seva gran pel·lícula fos com alguna de les pel·lícules «menors» de Woody Allen, i possiblement també passi això amb Marsé, un Marsé a mig gas és millor que molts escriptors. Però potser que parli del llibre.

Anonymous © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Victòria, o Vicky, o la señora Mir surt de casa trastornada i es tira a les vies del tramvia, unes vies que ja fa anys que porten cap tramvia, a la part de baix de Torrent de les Flors (i no estic segur de si això no és una errada, el llibre es situa al 1948 i els tramvies es van començar a retirar als 60, potser sí que van canviar el recorregut i per això hi havia aquelles vies fantasma).
Un dels que ho presencia és el nostre protagonista Ringo (no sé si era una abreviatura de Domingo gaire comú el 1948). De fet per llegir un resum de la novel·la millor anar directament a l’altra entrada, aquí no ho repetiré tot.
Però sí que em sembla curiosa aquesta novel·lització de la vida del propi Marsé, començant per l’adopció, i el treball de joier, i que els feien repartir joies per la ciutat que havien de dur amagades, i la pobresa i les distraccions de pobres com els còmics les novel·les barates i les sessions dobles als cinemes. Per saber més de Marsé és llegeix en un sospir la seva biografia.
I una imatge que l’autor situa als primers 40 però que segurament són del 1939. La crema, en un foc que es fa servir per torrar cafè, de llibres prohibits i papers compromesos. Una escena que la vigilia de l’entrada dels feixistes a Barcelona es donava a quasi cada cantonada, il·luminant Barcelona amb la foguera de la por, una de les imatges del principi del llibre de Xavier Benguerel Els vençuts.
Trobo que el llibre no troba múscul fins l’excursió de Ringo al Xino, i tot el que això implica, sembla com si tot el que hi havia abans fos una mena de precalentament, que aquesta és la història que Marsé volia explicar. Potser no. Potser només era una història més per seguir narrant els anys de Ringo d’entrada a l’adolescència, amb tot el món del voltant desmoronant-se i canviant, com es desmorona la señora Mir, que no supera el desengany ni a base de conyac, i amb la Violeta la seva filla i els sentiments ambigus que li provoca a Ringo, que ni sospita el paper que té ella en tot l’embolic de la seva mare.

Juan Marsé 1991 ©  Elisa Cabot, Creative Commons.

No és un gran llibre de Marsé, no és cap Últimas tardes… però sí un bon llibre, i un llibre on no només el món i l’escenari té molt de Marsé, el personatge és pràcticament ell, ja apareixienn trets d’ell en molts personatges però crec que en cap cas d’una manera tant evident.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *