El dia que va morir David Bowie / Sebastià Portell

Un llibre del que tothom en parla, i més o menys bé, però com que sóc escèptic de mena vaig a veure què hi ha.

Sífilis?
L’auxiliar d’infermeria o l’infermer o com cony es digui la professió d’aquest home de mitjana edat que tenc només a un escàs metre, massa curt metre, al meu davant, ho ha tornat a dir, ho ha repetit, proclamat, per fer-me empegueir als ulls, a les orelles, de la gent que espera a la sala d’espera, fingint que no escolten la conversa dins la consulta, com he fet jo mateix fa tot just uns minuts. Només sífilis? Em vull fer la prova ràpida de la sífilis, sí, li he dit només entrar per la porta, amb cadència afectada, dissimulada, sí, però suficientment audible com perquè el tros de banc de l’infermer em sentís i em respongués amb un d’acord discret, educat, comprensiu. No tinc el cos per res més, he afegit.

Així comença el llibre, el dia que va morir David Bowie el protagonista va a fer-se la prova de la sífilis i a base de flashbacks ens va repassant la seva vida. La seva feina precària, el seu pis precari i les seves relacions que no són precàries però sí esporàdiques. I també una repassada per la seva infància, la relació amb la seva mare. El llibre està prou bé, es llegeix ràpid i li puc fer una observació d’allò més perepunyetes i personal: crec que l’autor no acaba de trobar el seu estil. Em sembla que fa algunes esses (estil·lísticament parlant), no hi ha una cosa clara que em doni aquesta impressió, però ho anava llegint i ho pensava. Llibre interessant, però sobretot serà interessant el següent llibre de Sebastià Portell.

On són els modernets de merda, que surten de qualsevol inauguració d’exposició i que somriuen, no perquè hagin entès res, no perquè en sàpiguen, no perquè els hagi agradat, sinó perquè convidaven a Moritz edició limitada, compromesa amb l’art, i els estudiants d’antropologia que arrosseguen els peus -perquè els antropòlegs sempre arrosseguen els peus i el pensament, com volent tornar a estadis evolutius previs per tald’entendre el món dels humans i la seva autodestrucció?
La buidor de la Plaça dels Àngels era la buidor del meu cap en aquells moments, sí, era la sensació que res no hi havia dins el meu esperit, corcat a base de mamades a base de polvets bons, ben pegats, sí, però sense cap significació, sense cap tipus de gràcia, sense cap pòsit útil, emocional. Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora, em vaig xiuxiuejar a mi mateix, a l’orella de l’esperit, com si aquest encara hi fos, com si aquest em pogués sentir.

Skate ©  Ferran Moya, Creative Commons.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *