Caligrafia de los sueños / Juan Marsé

Ja vaig parlar d’aquest llibre en aquest mateix bloc, aquesta entrada, en una época que les entrades eren només de text a lo bruto, i potser aquest llibre es mereix una entrada una mica millor, amb imatges i tota la pesca.
Aquest no és el gran llibre de Juan Marsé, aquests llibres ja s’han escrit són uns altres. Un dia vaig llegir una crítica sobre Woody Allen que m’encanta i que es pot aplicar a Juan Marsé. Les obres mestres ja les ha fet, i ara simplement va donant voltes d’honor al camp per rebre merescuts aplaudiments. En el cas de Woody Allen és cert, i crec que també en el cas de Marsé, el que no vol dir que els llibres més recents siguin uns mals llibres, però comparats amb alguns de més antics sí que són potser “menors”. Molts directors de cinema firmarien perquè la seva gran pel·lícula fos com alguna de les pel·lícules “menors” de Woody Allen, i possiblement també passi això amb Marsé, un Marsé a mig gas és millor que molts escriptors. Però potser que parli del llibre.

Anonymous © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Victòria, o Vicky, o la señora Mir surt de casa trastornada i es tira a les vies del tramvia, unes vies que ja fa anys que porten cap tramvia, a la part de baix de Torrent de les Flors (i no estic segur de si això no és una errada, el llibre es situa al 1948 i els tramvies es van començar a retirar als 60, potser sí que van canviar el recorregut i per això hi havia aquelles vies fantasma).
Un dels que ho presencia és el nostre protagonista Ringo (no sé si era una abreviatura de Domingo gaire comú el 1948). De fet per llegir un resum de la novel·la millor anar directament a l’altra entrada, aquí no ho repetiré tot.
Però sí que em sembla curiosa aquesta novel·lització de la vida del propi Marsé, començant per l’adopció, i el treball de joier, i que els feien repartir joies per la ciutat que havien de dur amagades, i la pobresa i les distraccions de pobres com els còmics les novel·les barates i les sessions dobles als cinemes. Per saber més de Marsé és llegeix en un sospir la seva biografia.
I una imatge que l’autor situa als primers 40 però que segurament són del 1939. La crema, en un foc que es fa servir per torrar cafè, de llibres prohibits i papers compromesos. Una escena que la vigilia de l’entrada dels feixistes a Barcelona es donava a quasi cada cantonada, il·luminant Barcelona amb la foguera de la por, una de les imatges del principi del llibre de Xavier Benguerel Els vençuts.
Trobo que el llibre no troba múscul fins l’excursió de Ringo al Xino, i tot el que això implica, sembla com si tot el que hi havia abans fos una mena de precalentament, que aquesta és la història que Marsé volia explicar. Potser no. Potser només era una història més per seguir narrant els anys de Ringo d’entrada a l’adolescència, amb tot el món del voltant desmoronant-se i canviant, com es desmorona la señora Mir, que no supera el desengany ni a base de conyac, i amb la Violeta la seva filla i els sentiments ambigus que li provoca a Ringo, que ni sospita el paper que té ella en tot l’embolic de la seva mare.

Juan Marsé 1991 ©  Elisa Cabot, Creative Commons.

No és un gran llibre de Marsé, no és cap Últimas tardes… però sí un bon llibre, i un llibre on no només el món i l’escenari té molt de Marsé, el personatge és pràcticament ell, ja apareixienn trets d’ell en molts personatges però crec que en cap cas d’una manera tant evident.

Prostituto de extraterrestres / Rafael Fernández

Darrer llibre de Rafael Fernández, també conegut com Ezcritor. Aquest no és un llibre que et sedueixi, t’agafa pels collons i t’arrossega. A mida que anava llegint les opcions es reduien a dues: o el Rafa és un escriptor collonut o està molt malalt i molt fatal de lo seu… tampoc són opcions excloents.
La història de Mierda, Pedo, Merchi, Paca Rosa (sí, heu llegit bé), David… no hi ha bons, tots són exemples d’éssers humans despreciables, ni com a menjar per gossos servirien (en cas de que sentissim apreci pels animals). Però no són simplement dolents, o no del tot. Hi ha les seves circumstàncies.
Mierda està en un matrimoni que sent com una presó, Pedo també, Merchi està fatal des que un dofí la va violar (a mi no em pregunteu), Paca Rosa ha aconseguit ser presentadora de televisió com ens podem imaginar, i David era un policia normal fins que va decidir montar un petit imperi de prostitutes i… per què seguir?
No és un llibre per tothom. Els personatges són odiosos i tota la narració és en primera persona, o sigui que tindreu homofòbia, masclisme, misoginia, clasisme, racisme i pràcticament qualsevol cosa que us pogueu imaginar per retorçada que sigui, per ofensiva que resulti. No es pot dir allò de que els personatges eren bons i el món els va convertir en el que són, no del tot, ells ja eren dolents abans, però no tant, les circumstàcies són les que han disparat això, tots som dolents, però hi ha qui decideix deixar anar a la bèstia…
Com que ja m’he llegit tots els seus llibres (excepte un d’infantil perquè vaig fatal de temps) puc posar-me en plan erudit i situar aquest llibre dins la seva obra. No és un dels llibres protagonitzats pel seu alter ego Sigmundo (les seves aventures de moment van acabar a El comedor de coños), és un llibre de ficció del tot, no basat en la seva vida. Per tant seria una mica com Un bebé o Los alucinantes viajes en el tiempo de los EEUU, escriure partint de la propia experiència és una cosa, posar-se a inventar sense aquesta base (o sense aquesta base tan clara) té mèrit, i aconseguir una novel·la que no es caigui és una tasca difícil, i se’n surt, se’n surt molt bé.
Fa anys que Rafa s’autoedita, cansat de rebre negatives de les editorials o que li demanessin treure les fotos i afluixar una mica en tot el tema de coses ofensives, s’ha llençat a la piscina i ha aconseguit sortir-se’n i vendre els seus llibres, llibres 100% lliures i salvatges, a un preu ajustat i te’ls envia i te’ls dedica, i per cert, el trobareu aquest Sant Jordi a la parada d’Alibri a Rambla de Catalunya 20 (BCN), de 8 a 9 del vespre (o de 20:00 a 21:00h, com preferiu).

A tumba abierta: autobiografía de un grifota / Oriol Romaní

Un llibre que deixa clar des del títol quin és el tema, no només Burroughs o Welsh han tractat el tema de les adiccions.
Oriol Romaní ens narra la vida del Botas, un bala perduda que després de la guerra es troba que a son pare ja l’han afusellat. De molt jove ja fa de les seves pel Xino, i un dia roba a una veïna i el duen a un correccional, d’on s’escapa i a casa la seva mare el delata (potser perquè creu que allà l’adreçaran) i quan es torna a escapar es passa un any vivint amb uns gitanos, i després és el mantingut d’una prostituta, torna a casa on amb 14 anys i l’allisten voluntari a l’exèrcit d’on es torna a escapar, passa per la presó per robar esglèsies i acaba a la legió.
El personatge em recorda molt a Edward Bunker que també venia d’una família poc estructurada i que de ben jove va passar per tot tipus de correccionals i penitenciaries i que s’escapa a la que podia i no suportava l’autoritat, cosa que el portava a escapar-se i Sant Tornem-hi, sóc molt fan de Bunker.
Anys a la legió, alguns a presidi, i després torna a Barcelona, són els seixanta, anys de hippies i ell que no sap gaire què fer però de droga sí que en sap un niu. Passarà per Barcelona, un altre cop a Marroc, Suècia, Amsterdam…
El llibre no és una novel·la però es llegeix com si ho fos. El Botas té una vida que val la pena explicar, no és exemplar, no és cap model de res, però és autèntica, i aquesta autenticitat desarma. I si alguna cosa no és el Botas és una víctima, i tindria motius de queixa perquè ni a casa estan per ell ni aprèn res d’útil a la legió i quan en surt les seves possibilitats de treballar legalment són més aviat escasses.
Un detall interessant, molts ex-legionaris treballaven per Fuerza Nueva, rebentant manifestacions del Partit Comunista o de qualsevol que no els agradés, hi anaven muntaven un sidral i aleshores la policia podia intervenir… i els de Fuerza Nueva els hi pagaven.
És un retrat d’una persona que va viure el pas de les drogues de la marginalitat a popularitzar-se als seixanta i a la irrupció del LSD i la heroïna que va tenir conseqüències devastadores.

L’amor que fa caure ciutats / Eileen Chang

Llibre breu de la per mi desconeguda Eileen Chang però amb l’aval d’estar publicat per Club Editor.
El llibre està format per un conte llarg o novel·la curta que dóna títol al llibre i un petit conte després titulat Setge.
I el tema central és l’amor, en una societat força diferent de la nostra, tot i que els escenaris de Xangai i Hong Kong ens resulten més propers, potser són ciutats més “occidentals”. Un amor que pot durar un sospir, que pot estar contínuament al límit entre el ser i el no-ser, o el que seria un m’estima-no m’estima de tota la vida. Tot pot ser un somni, o una il·lusió o una fantasia, sobretot les declaracions d’amor de les que sempre acabem dubtant. Perquè també hi ha la pressió social.
Som a la Xina dels anys 30-40, just abans de l’ocupació japonesa, i ens trobem amb una societat molt tradicional i molt masclista, on les dones podien ser esposes devotes o res, almenys si tenien un cert estatus, si eren pobres i miserables podien treballar (quin remei!); existia la possibilitat de divorciar-se, però eren molt poques les que s’atrevien, perquè en renunciar a la família del marit (a la qual s’integraven en casar-se) els calia o viure soles o tornar a seva família original, i això podia portar problemes amb la resta de la família (el fet de numerar les cunyades ja és prou significatiu).

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Les seves novel·les no tenien lloc a la Xina comunista, per romàntica, per poc política (la gent pateix la història i la trampeja com pot) i per presentar unes dones que tampoc eren l’ideal de dona que el partit volia… al final va emigrar a Estats Units on va viure els darrers anys de la seva vida gairebé com una pròfuga.
És el primer que llegeixo d’aquesta autora i m’ha interessat, crec que estaria bé anar-la recuperant, ara només falta que les editorials també ho creguin.

Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya / Max Besora

El llibre és una gamberrada, però una gamberrada d’allò més entretinguda. Joan Orpí va existir, va nèixer a Piera i va fer les Amèriques. Max Besora agafa un personatge real i ens en narra la història, i per tot allò que pot faltar hi posa literatura i aventures.
Al llibre hi ha inexactituds i anacronismes, tots ells volguts per l’autor, que juga i fa jugar a personatges famosos com si fessin cameos en una pel·lícula, el mateix Cervantes fa una breu aparició quan el protagonista arriba a Barcelona.
De Barcelona a Sevilla que és la metròpoli del moment i d’allà de manera força folletinesca cap a Amèrica, amb pirates pel camí, i tot el que esperaríem d’una novel·la d’aventures com cal, i el nostre protagonista va fent camí intentant emular Cortés o Pizarro.
I se’n surt, fins que conspiracions el fan caure i ha de tornar a entrevistar-se amb el rei i després tornar a Amèrica…
La capacitat del protagonista de sobreviure a tot és molt folletinesca, potser massa, sobreviu a pirates, naufragis, un kraken
És un llibre d’aventures, i com en els llibres de cavalleries de vegades prima l’aventura i l’acció sobre la versemblança.

El dia que va morir David Bowie / Sebastià Portell

Un llibre del que tothom en parla, i més o menys bé, però com que sóc escèptic de mena vaig a veure què hi ha.

Sífilis?
L’auxiliar d’infermeria o l’infermer o com cony es digui la professió d’aquest home de mitjana edat que tenc només a un escàs metre, massa curt metre, al meu davant, ho ha tornat a dir, ho ha repetit, proclamat, per fer-me empegueir als ulls, a les orelles, de la gent que espera a la sala d’espera, fingint que no escolten la conversa dins la consulta, com he fet jo mateix fa tot just uns minuts. Només sífilis? Em vull fer la prova ràpida de la sífilis, sí, li he dit només entrar per la porta, amb cadència afectada, dissimulada, sí, però suficientment audible com perquè el tros de banc de l’infermer em sentís i em respongués amb un d’acord discret, educat, comprensiu. No tinc el cos per res més, he afegit.

Així comença el llibre, el dia que va morir David Bowie el protagonista va a fer-se la prova de la sífilis i a base de flashbacks ens va repassant la seva vida. La seva feina precària, el seu pis precari i les seves relacions que no són precàries però sí esporàdiques. I també una repassada per la seva infància, la relació amb la seva mare. El llibre està prou bé, es llegeix ràpid i li puc fer una observació d’allò més perepunyetes i personal: crec que l’autor no acaba de trobar el seu estil. Em sembla que fa algunes esses (estil·lísticament parlant), no hi ha una cosa clara que em doni aquesta impressió, però ho anava llegint i ho pensava. Llibre interessant, però sobretot serà interessant el següent llibre de Sebastià Portell.

On són els modernets de merda, que surten de qualsevol inauguració d’exposició i que somriuen, no perquè hagin entès res, no perquè en sàpiguen, no perquè els hagi agradat, sinó perquè convidaven a Moritz edició limitada, compromesa amb l’art, i els estudiants d’antropologia que arrosseguen els peus -perquè els antropòlegs sempre arrosseguen els peus i el pensament, com volent tornar a estadis evolutius previs per tald’entendre el món dels humans i la seva autodestrucció?
La buidor de la Plaça dels Àngels era la buidor del meu cap en aquells moments, sí, era la sensació que res no hi havia dins el meu esperit, corcat a base de mamades a base de polvets bons, ben pegats, sí, però sense cap significació, sense cap tipus de gràcia, sense cap pòsit útil, emocional. Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora, em vaig xiuxiuejar a mi mateix, a l’orella de l’esperit, com si aquest encara hi fos, com si aquest em pogués sentir.

Skate ©  Ferran Moya, Creative Commons.