Su excelencia Eugenio Rougon / Émile Zola

Fa anys que estic amb la saga dels Rougon-Macquart, d’Émile Zola. Un amic em va recomanar que em llegís La taberna (7), i vaig flipar, i quan es va publicar el primer volum d’aquesta saga de 20 novel·les me’l vaig comprar. Tenia l’esperança que Alianza aniria publicant els volums de la sèrie, però no, van publicar els primers quatre (La fortuna de los Rougon, La jauría, El vientre de París i La conquista de Plassans) i prou (bé, també han publicat Germinal que seria el volum 13), i ara m’estic buscant la vida amb altres edicions i aprofitant-me de les biblioteques (aprofito aquestes línies per recomanar per exemple a Quaderns Crema que es llencin a publicar tota la sèrie en català i amb traduccions bones i noves). Vaig llegir-me el cinquè volum i ara m’adono que Cátedra també el té editat més recentment, hauré de passar-me per la meva llibrería de referència. Els volums 6 (aquest mateix) i 8 només tenen edicions dels 80. És una mica esgotador això d’haver d’anar buscant els llibres com si fossin putes boles de drac.
Aquí estem en anys del segon imperi, quan Rougon és desplaçat del càrrec a la cambra, un joc de poder on ell inentarà poder tornar però sense que es noti que en té ganes. Dones, festes en salons, sopars de gala, l’emperador, intrigues i corrupció, són uns elements que ja vam trobar a La Jauría, però aquí Rougon ja no és un buscavides, és més gran i té menys ganes de barallar-se amb el sistema, un sistema del que n’era part, un monstre de burocràcia a mig camí d’una dmocràcia real i un imperi (tot i el nom).

Puente Alexandre III © Edgardo W. Olivera, Creative Commons.

I la seva pujada, i la seva posterior caiguda en desgràcia. Tots els amics a qui devia favors, tots els amics a qui va haver de recompensar quan va tocar poder, no van tenir cap mania en treure-se’l de sobre. Afortunadament aquella època era tan convulsa que cap al final del llibre, torna a un poder relatiu en un moment en que l’emperador anuncia unes reformes més liberals i menys autoritàries, més properes a l’esperit inicial de la revolució francesa que havia quedat com un bonic lema per posar als edificis oficials i poc més.
I després d’aquest toca La taberna, que ja he llegit però penso repetir, després hi ha Una página de amor, i tocarà tornar a tirar de biblioteques, la tinc ganes d’agafar és Nana, que encara m’enrecordo dels personatges de La taberna i tinc ganes de saber que se n’ha fet.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *