El món d’Horaci / Vicenç Pagès Jordà

No és pas el primer llibre que ressenyo de Vicenç Pagès, per tant aniré directament al gra. La frase: «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta» té força mala llet.
Comencem amb una història d’una empresa i uns arxius que el protagonista roba del sistema, aquests arxius són la història que llegirem a continuació. És una introducció tan bona com qualsevol altra però trobo que no calia.
Tenim uns companys de pis, Horaci, Max i Berto, tot i que aquest darrer s’escapa de la feina de pintar el pis perquè està agafat a la seva feina, i també cada quan pot s’escapa a l’Almadrava. La història comença el 1989, i tenim uns protagonistes més aviat precaris, una cosa a la que ara ens hem acostumat.
Però són uns protagonistes que em costen una mica de creure, una mica força, hi ha la distància cronològica (la meva época de jove precari va venir quasi una década després del que aquí s’explica) i també la distància idiomàtica, no és tant que no els entengui que en general sí, és que no m’empasso que nanos de vint i pocs parlin així. Potser ho fa un parlar molt allunyant del meu camaco barcelonès, però a mi em grinyola.

-Què és això de l’ossi?
-No t’ho ha explicat l’Ayats? Ja saps que, en aquestes coses, en Max no és pas gaire xerraire, però a l’Ayats l’hi explica tot, sobretot si aquell dia ha trascolat… Es veu que una nit va anar al Nicky i es va sondrollar una espècie de magiar txani, totalment olímpica, és clar, ja t’ho pots imaginar…
-Sí: romança lladró amb unes gotes de cardetis ginmàstica.
-Si fa no fa…
[…]
-Déu, ¿encara papeges cagarrutes del monstre del pantà? -fa a tall de presentació girant-se cap a en Berto, que arriba darrere seu-. ¿O són detritus macerats del pou?

Estadi Olímpic de Montjuic © Oh-Barcelona.com , Creative Commons.

Hi ha tot un retrat de la Barcelona olímpica, una mica diferent del normal, aquí es fixa en la gent que va venir, concretament les atletes, des d’una visió particular, això és un petit extracte, però s’hi està pàgines, m’ha agradat.

Olympics in Barcelona © Cliff, Creative Commons.

Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum, dum-dum) i cara d’odi concentrat: l’esforç dels últims metres aplicat a un orgasme podia ser devastador. 

La combinació de diferents “fonts” i que hi hagi lapses temporals importants ajuda a que l’acció s’allargui en el temps, però també deixa moltes coses per desenvolupar.

Foto treta d’aquesta pàgina, no mencionen autor.

M’ha agradat, però no m’ha entusiasmat. Trobo que amb el temps Vicenç Pagès ha escrit millor, més enfocat, més el que sigui, amb unes trames millor narrades. Hi ha qui dirà que els seus altres llibres són més fàcils, jo crec que estan millor narrats. Un bon llibre, però a molta distància d’Els jugadors de Whist.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *