Estabulario / Sergi Puertas

Que aquesta sigui la primera ressenya d’un llibre de Sergi Puertas vol dir que no en publica cap des dels inicis d’aquest blog perquè em llegeixo tots els seus llibres. Som-hi!
Són contes, que normalment no és el que més em tira de llegir. I són de ciència-ficció, però una ciència-ficció molt i molt propera. No penseu en naus espacials, penseu en inssertar-vos un aparell i que us oblideu la contrasenya per poder-lo treure i que el servei d’atenció telefònica us vagi donant llargues. O en guerres on les dones són presoneres de guerrers musulmans mentre la tele les adoctrina per matar els seus amfitrions amb el kalashnikov o… Són coses molt properes, que ens podrien passar de seguida, que potser ja ens estan passant.

Foto treta d’aquí, no es menciona autor

El que aterra d’aquests contes és que el món on tot passa és el nostre, i el moment podria ser perfectament ara mateix, dir que l’acció es situa en un futur proper és una vàlvula de seguretat per nosaltres.
Ara tocaria dir que tots els contes tenen un punt optimista, però no és el cas, quan Sergi Puertas es posa a escriure no és optimista, veu el que hi ha, i amb el que hi ha qui pot ser optimista?
El llibre és molt bo, i s’aparta molt de la línia de les altres coses que havia publicat abans. Les referències o els noms que ens venen al cap serien Cronenberg, Dick, i una mica també Burroughs (que racionalment no m’ho explico però ho llegia i pensava en Burroughs, alguna part del cervell se m’ha activat amb ells dos); una barreja estranya si és vol, però és un llibre estrany, només per valents.

La pell de la frontera / Francesc Serés

Francesc Serés és un autor que em va deixar de pasta de moniato quan en vaig llegir De fems i de marbres ara fa uns mesos.
En aquest llibre tornar als seus paisatges, la Franja, aquesta frontera porosa entre Catalunya i Aragó, els seus dominis. Un lloc on la immigració s’ha multiplicat els darrers anys, magribins i subsaharians vivint al camp, al ras, en coberts, en barraques precàries… això és el pa de cada dia en aquella zona. No els han vist arribar per enlloc i de cop hi són. Però quan un grup de subsaharians ocupen la plaça Catalunya durant mesos allò surt a les noticies, perquè Barcelona és una cosa, mentre que el que passi a Alcarràs no sembla que importi. I mentre feien falta braços rai, però el preu de la fruita ha caigut tant que a molts pagesos no els surt a compte recollir-la, i molts d’aquests immigrants es passen el dia sense res a fer.
O venen i algú els mig adopta, i els té per les feines i es poden portar a poc a poc la família, sempre amb por que la policia no els envii de tornada. De fet en aquest “reportatge” l’autor es troba en una situació estranya. Els immigrants el prenen per un poli de paisà, cal mà esquerra i cigarretes per que comencin a refiar-se, i els mossos cada dos per tres el paren, a on va? per a fer què? a qui busca? És sospitós per tothom, potser perquè fixar-se en la gent que de tot el món ha acabat allà pot no fer-nos quedar bé.
I un pensament que recorre tota la novel·la, els immigrants podríem ser nosaltres, no fa tant que ho érem:

“També ens podria passar, ¿que som més macos que els altres, nantros?”, era la resposta que tancava qualsevol discussió. No, no ho som. Potser no veiem girar la roda, però la roda gira, i tant com gira.

Monegros Desert Festival 2013
© Gaudencio Garcinuño, Creative Commons.

Però deixant una mica de banda el tema humà, també retrata la terra. El retrat dels Monegres és fantàstic i terrible.
  
Els Monegres contenien el temps d’unes batalles que també van ser indefinides, quietes, mortes, com si el contingut mateix del paisatge acabés impregnant la història. Com si en un món tan sòlid, no hi hagués res que pogués surar sobre les altres coses. La boira ho amaga tot i la calor fa que ningú no tingui esma de cridar gaire. ¿Una guerra? ¿Morts? ¿Ferits? A sobre d’aquelles planes, tot es tornava, també, pla, sense gruix, sense matèria, pura abstracció. Els Monegres són una terra que no vol extrems perquè ja els porta dins. El sol rosteix els vessants, els recrema any rere anys, els colors dels senyals de la carretera empal·lideixen, les marques desapareixen. Ni tan sols la història és capaç d’arrelar, en aquests erms.

També retrata els quillos rurals de cotxe tunejat alcohol i drogues que saben per quines pistes forestals han de passar per evitar els controls d’alcoholemia i arribar a la disco motoritzats i posats.

Monegros 2013 © Vangyver, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol dedicat a l’experiència de l’autor com a professor en una aula d’acollida d’un institut a Olot. Les aules és on van els nanos acabats d’arribar d’altres països (excepte els llatinoamericans) per adquirir les competències lingüístiques que els permetin seguir les classes. Un treball tant interessant com frustrant de vegades, i necessari, i també gratificant. Una feina que el fa conèixer no només els alumnes, també les seves famílies i les seves realitats, el món de la immigració amb els seus protagonistes més joves.
El llibre té molt de final d’etapa. Francesc Serés amb aquest llibre tanca el que va començar amb la trilogia De fems i de marbres, i que va seguir amb La matèria primera, Mossegar la poma, Contes russos i el teatre i els articles. L’autor tanca una etapa, una etapa molt profitosa, caldrà veure que li depara el futur.

Via Catalana 9 © Inspiring yourself, Creative Commons.

El llibre acaba amb la celebració de la Via Catalana i com l’autor explica a un immigrant que és tot això de la independència. En un darrer capítol titolat La fi del món tal com l’havíem conegut (2013), tancant amb un capítol així és inevitable pensar que alguna cosa s’acaba.

La independència, el tema dels temes. M’assec i li explico el que puc. Alguns companys seus s’acosten mentre la gent passa i la Guàrdia Urbana va amunt i avall per les escales. Em diu que alguna cosa ha sentit, ho ha vist als diaris esportius, a les notícies del fútbol. Un noi que porta bosses plenes de barres de pa s’asseu al costat nostre.
-I això, ¿quan serà?
-Això sí que no ho sap ningú.
-¿I no hi haurà problemes?¿No és molt arriscat?
Arronso els muscles i m’aixeco. ¿Crisi? ¿Risc? No sé com respondre a algú que s’ha jugat la pell com ho ha fet ell, algú que després de travessar cinc països ha saltat a l’Atlàntic en una barca per arribar a les Canàries i que ha anar de ciutat en ciutat fins a arribar a Lleida per acabar dormint al ras i treballar a la fruita. Tot plegat sense garanties, sense salvavides.
Em miren. Callen. Els dic adéu.

Última oda a Barcelona / Lluís Calvo; Jordi Valls

La ciutat de Barcelona com a tema literari comença a estar com en el tema turístic, sobreexplotada. I si ens centrem en la poesia doncs una mica també, què hi farem! Però potser no és exactament així. Perquè hi ha una Barcelona que no apareix, ni a novel·les, ni a poesies, Barcelones on a cap turista se li acudiria posar-hi els peus. La part nord de Barcelona, limitant amb l’extraradi o la perifèria o com en vulgueu dir. Més a prop de Badalona que de la Rambla, més a prop de Can Tunis que del carrer de les Camèlies. Aquesta és la Barcelona a la que dediquen una (l’última diuen, no s’ho creuen ni ells) oda Lluís Calvo i Jordi Valls.
Algunes mostres:

CAMÍ DEL FONDO
[…]
La realitat, però, és un jove
amb xandall del Pryca
i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat
i, amb la música hipnòtica a tot volum,
a crits reclama: ¿Jessi bajas?
I Jessi, com deesa suburbial,
fendint el vent amb veu furient, respon:
Bajaré cuando me salga del coño!
[…]

O del poema que van fer sobre una lectura a la presó.

UNA VIDA MODÈLICA
[…]
Tots, llavors, som responsables
del viu ressò que amara el text:
els autors, els lectors, els pseudònims,
els alters egos, els heterònims pessoans,
tots els subjectes possibles i tots els tons
que despleguen, intrèpids, el sentit.
Per tant tu els l’autor i jo el còmplice.
O viceversa. I a l’endemig ells
ens escolten –fixat-t’hi– amb atenció.
Per això aquest és el millor públic,
el millor públic,
el millor públic que hem tingut mai.
[…]

A la part final les reflexions ja són en format lliure (una premonició del que faria Jordi Valls a Guillem Tell?)

REFLEXIÓ ENCETADA AL CARRER LLIÇÀ DE TORRE BARÓ I REPRESA DAVANT DE LA XURRERIA DE CIUTAT MERIDIANA
La poesia és saber-se dins un món que ja no por retornar al terreny de les configuracions comunes, sota el preu del malestar, l’abisme o, en alguns casos, l’alienació. És justament el poeta qui, en voler ser partícip del món, se’n sap més allunyat. Els culpables són els mots i el seu discurs. Tiben, empenyen, burlen. I al fons hi ha un barranc. Profund i embardissat.
[…]

Jordi Valls i Lluís Calvo fan en aquesta oda tot un repàs poètic a l’altra Barcelona, la que també existeix i està plena de gent, gent que també existeix i es mereix el trist premi d’aparèixer en un llibre que per més inútil que resulti no deixa de fer il·lusió.

*Per si algú té curiositat, les fotos són meves.

Vive y deja morir / Ian Fleming

Segona novel·la protagonitzada per James Bond, l’inimitable agent 007, lluitant contra els dolents des de fa la tira d’anys, aquesta novel·la està escrita l’any després de Casino Royale, és a dir 1954. En aquella época els dolents eren els comunistes russos i ningú més. L’edició que he llegit i que podeu veure aquí no és tan antiga però déu n’hi do, es venia al preu de 50 pessetes i feia servir la cara de Roger Moore.
En aquesta aventura James Bond i tota la seva flema britànica creuen el “charco” i s’estan primer a Nova York,  després a Florida i finalment a Jamaica. Tot això seguint la pista d’unes monedes posades en circulació per un negre haitià, instal·lat al Harlem novaiorqués que a més a més és un agent dels russos, a més a més d’un mafiós local a qui tothom respecta convençuts que es tracta d’un zombi.
 Novel·la d’acció i d’espies sense més pretensions. Això sí, en aquesta Ian Fleming volia deixar clar que sabia de que parlava i totes les descripcions dels diferents llocs són excessives i en la meva opinió alenteixen la narració sense acabar de crear una atmòsfera suggerent (que és pel que serveixen les descripcions). No és una obra mestra però es llegeix prou bé, segons la wiki la següent de la llista és Moonraker, ja us explicaré.

EDICIÓ: He tocat coses d’etiquetes i dec haver fet alguna cosa malament, i per això aquesta entrada de fa un parell d’anys (o potser més i tot) ha tornat a aparèixer. Un missatge que he de tornar a agafar aquesta sèrie? Qui sap.

Su excelencia Eugenio Rougon / Émile Zola

Fa anys que estic amb la saga dels Rougon-Macquart, d’Émile Zola. Un amic em va recomanar que em llegís La taberna (7), i vaig flipar, i quan es va publicar el primer volum d’aquesta saga de 20 novel·les me’l vaig comprar. Tenia l’esperança que Alianza aniria publicant els volums de la sèrie, però no, van publicar els primers quatre (La fortuna de los Rougon, La jauría, El vientre de París i La conquista de Plassans) i prou (bé, també han publicat Germinal que seria el volum 13), i ara m’estic buscant la vida amb altres edicions i aprofitant-me de les biblioteques (aprofito aquestes línies per recomanar per exemple a Quaderns Crema que es llencin a publicar tota la sèrie en català i amb traduccions bones i noves). Vaig llegir-me el cinquè volum i ara m’adono que Cátedra també el té editat més recentment, hauré de passar-me per la meva llibrería de referència. Els volums 6 (aquest mateix) i 8 només tenen edicions dels 80. És una mica esgotador això d’haver d’anar buscant els llibres com si fossin putes boles de drac.
Aquí estem en anys del segon imperi, quan Rougon és desplaçat del càrrec a la cambra, un joc de poder on ell inentarà poder tornar però sense que es noti que en té ganes. Dones, festes en salons, sopars de gala, l’emperador, intrigues i corrupció, són uns elements que ja vam trobar a La Jauría, però aquí Rougon ja no és un buscavides, és més gran i té menys ganes de barallar-se amb el sistema, un sistema del que n’era part, un monstre de burocràcia a mig camí d’una dmocràcia real i un imperi (tot i el nom).

Puente Alexandre III © Edgardo W. Olivera, Creative Commons.

I la seva pujada, i la seva posterior caiguda en desgràcia. Tots els amics a qui devia favors, tots els amics a qui va haver de recompensar quan va tocar poder, no van tenir cap mania en treure-se’l de sobre. Afortunadament aquella època era tan convulsa que cap al final del llibre, torna a un poder relatiu en un moment en que l’emperador anuncia unes reformes més liberals i menys autoritàries, més properes a l’esperit inicial de la revolució francesa que havia quedat com un bonic lema per posar als edificis oficials i poc més.
I després d’aquest toca La taberna, que ja he llegit però penso repetir, després hi ha Una página de amor, i tocarà tornar a tirar de biblioteques, la tinc ganes d’agafar és Nana, que encara m’enrecordo dels personatges de La taberna i tinc ganes de saber que se n’ha fet.

El món d’Horaci / Vicenç Pagès Jordà

No és pas el primer llibre que ressenyo de Vicenç Pagès, per tant aniré directament al gra. La frase: «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta» té força mala llet.
Comencem amb una història d’una empresa i uns arxius que el protagonista roba del sistema, aquests arxius són la història que llegirem a continuació. És una introducció tan bona com qualsevol altra però trobo que no calia.
Tenim uns companys de pis, Horaci, Max i Berto, tot i que aquest darrer s’escapa de la feina de pintar el pis perquè està agafat a la seva feina, i també cada quan pot s’escapa a l’Almadrava. La història comença el 1989, i tenim uns protagonistes més aviat precaris, una cosa a la que ara ens hem acostumat.
Però són uns protagonistes que em costen una mica de creure, una mica força, hi ha la distància cronològica (la meva época de jove precari va venir quasi una década després del que aquí s’explica) i també la distància idiomàtica, no és tant que no els entengui que en general sí, és que no m’empasso que nanos de vint i pocs parlin així. Potser ho fa un parlar molt allunyant del meu camaco barcelonès, però a mi em grinyola.

-Què és això de l’ossi?
-No t’ho ha explicat l’Ayats? Ja saps que, en aquestes coses, en Max no és pas gaire xerraire, però a l’Ayats l’hi explica tot, sobretot si aquell dia ha trascolat… Es veu que una nit va anar al Nicky i es va sondrollar una espècie de magiar txani, totalment olímpica, és clar, ja t’ho pots imaginar…
-Sí: romança lladró amb unes gotes de cardetis ginmàstica.
-Si fa no fa…
[…]
-Déu, ¿encara papeges cagarrutes del monstre del pantà? -fa a tall de presentació girant-se cap a en Berto, que arriba darrere seu-. ¿O són detritus macerats del pou?

Estadi Olímpic de Montjuic © Oh-Barcelona.com , Creative Commons.

Hi ha tot un retrat de la Barcelona olímpica, una mica diferent del normal, aquí es fixa en la gent que va venir, concretament les atletes, des d’una visió particular, això és un petit extracte, però s’hi està pàgines, m’ha agradat.

Olympics in Barcelona © Cliff, Creative Commons.

Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum, dum-dum) i cara d’odi concentrat: l’esforç dels últims metres aplicat a un orgasme podia ser devastador. 

La combinació de diferents “fonts” i que hi hagi lapses temporals importants ajuda a que l’acció s’allargui en el temps, però també deixa moltes coses per desenvolupar.

Foto treta d’aquesta pàgina, no mencionen autor.

M’ha agradat, però no m’ha entusiasmat. Trobo que amb el temps Vicenç Pagès ha escrit millor, més enfocat, més el que sigui, amb unes trames millor narrades. Hi ha qui dirà que els seus altres llibres són més fàcils, jo crec que estan millor narrats. Un bon llibre, però a molta distància d’Els jugadors de Whist.

La ballarina de Berlín / Joan Daniel Bezsonoff

Segon llibre de Bezsonoff que cau, ara el més recent (se’m fa fins i tot estrany llegir un llibre quan encara està “calent” a les llibreries).
El protagonista és el polonés Jerzy Sosnowski, un capitá de l’exèrcit que té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi. Té un aprenentatge amorós precoç i des d’aquell moment no para.

El seu deler era que li untés la figa amb nata i fruita, com en els quadres de Giuseppe Arcimboldo. Sosnowski s’estimava més encofurnar-la, passant pel senderol forestal i no pas pel camí ral.
L’erotisme propi és la pornografia dels altres…

Per això el govern del seu país l’envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d’espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l’Alemanya de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic.

Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d’una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l’harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l’infinit, ni els cantants amb veu d’alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l’exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

Reichstag Building ©  Fabiano Rebeque, Creative Commons.

Acaba formant el seu harem, amb ple coneixement de les noies, resignades a no poder contenir una força de la natura com en Jerzy, a més a més saben que és un espia perquè li passen informació, els sembla un preu petit per gaudir d’ell ni que sigui a estones compartides. Aquest punt potser és el més difícil de creare, però bé. I aleshores arriba pràcticament alhora Hitler i Lea Niako. L’arribada dels nazis al poder i el que va representar no podia explicar-se millor que en el següent fragment:

De sobte, cap a les nou, els tigres, els lleons, les hienes, els lleopards i les panteres del

Foto treta d’aquí, no es menciona autor

zoo van fer udols sinistres. Sosnowski i les noies van traucar al balcó. Un incendi deglutia el Reichstag, que deflagrava i es desarticulava com un decàstil decadent. Pobre parlament! Com més anava, les bèsties del zoo udolaven més nervioses. Potser quedaven, entre els animals de Tiergarten, els darrersdemòcrates d’Alemanya. Se sentien les sirenes de la policia, que enfilaven Hofjager Alle cap al Gran Estel -Grosser Stern- , on agafarien Charlottenburger Chaussée. L’últim baluard de la democràcia alemanya es consumia.

Lea Niako és una ballarina de passat exòtic i que també cau a les urpes de Jerzy, i també a les de Hitler i a les de Goebbels (que tenia una afició desmesurada al femellam). Lea no es diu Lea, i és jueva, per això el contacte de Goebbels serà vital per ella, perquè la xarxa de Jerzy caurà, i de manera fatal amb condemnes a perpetua o a pena capital. Però abans d’això una mostra de la relació Jerzy Lea.

Quan Sosnowski no la sol·licitava, ella el provocaba. Un col que estava llegint un diari de Varsòvia, la seva amant li aparegué vestida amb una llenceria delirant, babilònica. Començà a improvisar una dansa al mig del saló abans de posar-se a caminar de quatre potes. Sense pressa, amb gestos lascius i immemorials, s’atansà al seu amant i li llaminejà dolçament les gominoles. Quan ell va tenir l’estendard ben flamant, va encrancar-la directament pel canal de Satanàs. Sempre s’adreçava a l’annex sense passar per l’entrada principal. En la llunyania, un gos udolava com si fos una bèstia de Tiergarten. Durant uns vint minuts, Sosnowski va anar i venir pel subterrani del carreró sense lluna. L’excursió no s’acabava, La Lea panteixava mentre el ca foll udolava.

Com he dit, tot allò cau. A en Jerzy però no el maten, se’l queden a l’espera de poder-lo canviar en algun moment per algun espia alemany capturat a Polònia. Però poc després d’aquest intercanvi comença la invasió de Polònia, per part d’Alemanya per una banda i de l’URSS per l’altra. En Jerzy aconsegueix tornar al seu exèrcit, ser capturat i executat a Katyn (val la pena clicar l’enllaç si Katyn no us sona de res).

Russia_3828 – Into the Valley of the Shadow of Death © Dennis Jarvis, Creative Commons.

Tot i que Jerzy Sosnowski i Lea Niako van existir, la pista de Jerzy es perd a Rússia, no està confirmat que acabés a Katyn. El llibre es llegeix en un moment, aquesta és una de les crítiques que se li pot fer, que amb un escenari tant potent i uns personatges tant ben dibuixats no s’hi recrei més. I l’altre crítica: si us plau, TOT el que estigui en altres idiomes cal o traduir-ho a continuació o en notes a peu de pàgina, sempre, hi ha paraules o frases en alemany, polonés, rus (en ciríl·lic), anglés, llatí… i només hi ha una cosa més emprenyadora que no traduir-ho: traduir algunes sí, i d’altres no.
A part d’aquests dos detalls llibre d’allò més recomanable.

La gran caza del tiburón / Hunter S. Thompson

La pesca del tauró és un esport, un esport per gent de pasta, de molta pasta, i una excusa per tota una sèrie d’excessos. I si parlem d’excessos i de Hunter S. Thompson… en fi, què pot sortir malament?

Ja a la nota prèvia ens avisa:
  
Tengo la sensación de que podría estar igual sentado aquí cincelando las palabras de mi lápida… y que, al acabar, la única salida decente sería bajar directamente desde esa jodida terraza a la calle, 28 pisos y 200 metros por lo menos de aire sin obstáculos hasta la Quinta Avenida.

Nadie sería capaz de imitar ese número.

 Tractant-se de Hunter tot pot sortir malament, però no serà avorrit, no com l’esport de la pesca del que apenes en parla per ser la cosa més avorrida que ha vist a la seva vida. Això sí, la caça del tauró, tot i donar títol al llibre no és l’únic que trobem aquí. El llibre recull la majoria dels seus articles i reportatges sobre els temes més diversos com Miedo y asco en Las Vegas, per exemple.
L’ambient de l’illa mexicana de Cozumel, al Carib, amb les seves festes de rics que van allà a pescar és tan dolent com ens podem imaginar:

Era exactamente el tipo de escena que yo estaba buscando: unos 35 blancos ricos completamente borrachos de sitios como Jacksonville y Pompano Beach, rondando por allí a media noche, en aquel puerto mexicano, con sus cruceros de doscientos mil dólares, maldiciendo a los nativos por no proporcionar suficientes putas adolescentes que hiciesen juego con la música de los mariachis. Era una escena de decadencia absoluta y me sentía allí como en casa. 

0059_’Grander’ Blue Marlin, (1000lb+) © Phil, Creative Commons.

Evidentment els ricachos dels iots l’acaben defugint com la pesta, l’article queda molt poc article i molt gonzo, molt ell en definitiva. Han d’acabar fugint d’allà deixant immenses factures sense pagar i posadíssims de tota la droga que no es poden arriscar a posar a les maletes…

Foto treta d’aquí, no mencionen autor

La resta d’articles són interessants, i de tant en tant es deixa anar i li surten coses realment profundes, i també divertides:

En un país donde mandan los cerdos, todos los cerdos suben rápido… y los demás vamos jodidos, si no somos capaces de coordinar nuestras acciones: no necesariamente para Ganar, sino más que nada para no Perder del todo. Nos lo debemos a nosotros mismos, y a esa tullida imagen que tenemos de nosotros como algo mejor que una nación de ovejas aterradas… pero, sobre todo, se lo debemos a nuestros hijos, que tendrán que vivir con nuestra derrota y todas sus consecuencias a largo plazo. No quiero que mi hijo me pregunte, en 1984, por qué sus amigos me llaman “Buen Alemán”.

O aquesta altra, tota una declaració de principis.

Casi todos mis amigos están metidos en cosas raras que yo no entiendo del todo… y, con unas cuantas excepciones vergonzosas, les deseo que todo les vaya muy bien. ¿Quién soy yo, en realidad, para decirle a un amigo que no debería cambiar su nombre por Oliver High, librarse de su familia y unirse a un culto satánico de Seattle? O discutir con otro amigo que quiere comprarse un Remington Fireball de un solo tiro para poder salir a liquidar policias desde una distancia segura…

EastLAParade-25 © Erwin Recinos, Creative Commons.

Un dels articles més llargs del llibre és sobre la mort del periodista Salazar, i els disturbis amb els hispans de Los Angeles, som a finals 60 i als Estats Units s’ajunten la voluntat de canvi, la lluita pels drets civils de les minories i les queixes pel reclutament per la guerra del Vietnam i un poder terriblement conservador que acabaria col·locan Nixon al poder.

Richard M. Nixon Meeting with Elvis Presley © Marion Doss, Creative Commons.

Aquí tenim la seva opinió sobre una companyia aeria, i no sé que pensaria de les actuals low cost.

Para mí volar con la United es como cruzar los Andes en un autobús prisión. No me cabe la menor duda de que es alguien como Pat Nixon quien da personalmente el visto bueno a todas las azafatas de la empresa. Nada en todo el mundo occidental iguala la colección de hipócritas arpías que pueblan los “amistosos cielos de la United”. Hago todo lo posible por evitar esas líneas aéreas, a menudo con considerable costo económico y considerables molestias personales. Pero hago pocas veces las reservas yo personalmente y la United parece ser un hábito (como los taxis de la Yellow Cabs) para las secretarias y los relaciones públicas. Y puede que tengan razón…

Hemingway © R, Creative Commons.

Y ara sobre ni més ni menys que Hemingway:

“Bueno -dijo Hemingway-. Yo sólo vivo de una cosa: de tener poder de convicción y de saber lo que hay que eliminar.”
Esto mismo ya lo había dicho antes, pero si aún lo creía en el invierno de su vida, es ya otra cuestión. Hay bastantes pruebas de que no siempre estaba seguro de lo que había que eliminar, y muy pocas que demuestren que su poder de convicción sobreviviese a la guerra.
Ese poder de convicción es algo a lo que todo escritor le cuesta mantener, y sobre todo en cuanto toma conciencia de él. Fitzgerald se desmoronó cuando el mundo dejó de bailar al son de su música; la confianza de Faulkner se hundió cuando tuvo que enfrentarse a negros del siglo veinte, en vez de a los símbolos negros de sus libros; y cuando Dos Passos intentó cambiar sus convicciones perdió su poder.

Els articles de Thompson no sempre tracten del que se suposa que és el tema, però mai no són banals i l’autor aprofita qualsevol moment per dir la seva. I la seva pot ser una opinió incómoda, o poc correcte, li era igual, havia de dir el que havia de dir. Hi ha escriptors que escriuen des de les vísceres, i Thompson sembla ser el prototip d’escriptor que escriu des dels collons. No és una fanfarronada, Hunter no és un fatxenda, però és un dels escriptors més lúcids i sincers, i sé sincer amb un mateix com ho és ell, és quelcom que necessita collons. Una de les coses que m’agraden d’ell és que resulta quasi impossible parlar dels seus llibres sense renecs.
A partir d’ara paro ja amb Hunter, hi ha altres escriptors als que he de dedicar la meva atenció i alguns dels llibres que van caure per Nadal estan esperant pacientment a la lleixa i m’estan cridant.

Hipstamatic Hunter © Mitch Hell, Creative Commons.

Hurra / Ben Brooks

Li estic començant a agafar certa tírria a aquest autor, els seus llibres em van agradar però encara estic esperant que faci el seu gran llibre, crec que la capacitat la té, una altra cosa és que s’hi posi.
En començar a llegir he tingut la sensació que ara sí, per fi. Una curiositat és que el llibre (per ara) no està publicat en anglès, com a mínim és un gest valent per part de Blackie Books l’atrevir-se amb ell. En principi aquest llibre (segons l’editorial) tanca la seva trilogia adolescent, no ho tinc massa clar.

El llibre comença amb el suicidi d’Ellen, germana de Daniel el narrador, que torna a Gloucester des de Londres per estar amb la família en aquests moment, el seu germà Adam, la seva mare i el seu pare que sembla decidit a voler viure en una tenda de campanya al jardí.

Hurra por los otros días. Hurra por dormir hasta tarde, las cervezas para desayunar y los universos paralelos donde todo es un poco mejor.
Se hecha los trajes al hombro y se dirige hacia las escaleras mecánicas. Adam se saca una pastilla de codeína del bolsillo de la camisa, se la traga y chasquea los dedos. La mañana del entierro de mi abuelo nos repartimos sus pastillas a partes iguales. Eso fue hace un año. Se murió por haber estado vivo durante demasiado tiempo y también por culpa del ron. Yo me aferro a la idea de que moriré devorado por un mamífero parecido al yeti que aún no ha sido descubierto. Eso o contraeré alguna enfermedad aredicada hace tiempo en el mundo occidental. Viruela, peste bubónica, polio. Internet produce hipocondría, No conozco a una sola persona que no crea que tiene cáncer.

The Sarfend Massive – April 2010 – Southend Girls on the Rampage © Gareth Williams, Creative Commons.

Y per què s’ha suicidat Ellen amb els seus amb prou feines setze anys? Hi ha rumors que corre un video d’ella, després de prendre una d’aquelles drogues que anul·len la voluntat. Els dos germans tiraran d’aquest fil per intentar treure’n l’entrellat. Però el tema “detectivesc” és una excusa per seguir retratant el món de Daniel i del propi Ben Brooks

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Quince minutos después, le confieso a Kayleigh casi todo, incluido lo siguiente: mi amor infinito por cada centímetro de su cuerpo, nuestra investigación en curso sobre las ciscunstancias que rodearon la muerte de Ellen y cómo debieron sentirse los últimos dos dodos.
Lo hacemos pero no porque nos apetezca tener sexo, sino por hacer algo con lo que ocupar el tiempo.
Mi erección desaparece. Nada cambia. Es como tener solo vino para beber tras despertarte con una resaca que te hace sentir como si hubieras pasado tres días en el desierto.

A poc a poc les investigacions dels germans, a base d’amenaces i violència, van conduint cap a alguna cosa. Acaben trobant al nano que li va donar la droga a sa germana, i li roben uns quants milers de lliures, amb això els dos germans acompanyats de Saskia (de qui Dan es penja absolutament) fugiran per Europa amb les cendres de sa germana, París, Berlín (on es troben amb el seu pare biològic) i al final Barcelona, la Barcelona típica dels turistes i el parc d’atraccions del Tibidabo.

El parque es viejo, se cae a pedazos y está lleno de colas de niños y de los adultos que los crearon. Una vuelta en el barco pirata es suficiente para saber que es inútil intentar subir en otras atracciones. Adam vomita encima de un extraño, de él y de mí. Vomito en mi boca y me lo trago.
Encontramos el bar, compramos cerveza y nos la bebemos tras una barandilla endeble que nos separa de toda Barcelona. Esta montaña es un eslabón de la cadena que mantiene la ciudad en cuarentena frente al mar. Parece de mentira, como la representación con legos de una princesa angelical. El sol ya ha empezado a descender y los pájaros de la tarde buscan atención.
-Voy a vomitar- dice Adam.
-Hazlo a un lado.

Tibidabo © Noemí Galera, Creative Commons.

Allò sembla una fugida tot i que no ho és, deixen enrera els seus problemes, la seva família disfuncional i el buit per la mort de sa germana, són coses que no els persegueixen, per això per més que se n’allunyin no se n’escapen, són ells mateixos. I amb això el llibre ja estaria.
Dels llibres llegits fins al moment de Ben Brooks aquest em sembla de llarg el més rodó, i a més a més és un autor interessant perquè cobreix un nínxol que s’explica poc. Hi ha pocs autors anglesos (exclosos els originaris d’antigues colònies) que narrin el que és ser anglès i de classe baixa, no hi ha escriptors d’aquests, o són de classe alta i de Londres o són immigrants, per això autors com Ben Brooks (o Caitlin Moran quan fa novel·les) són importants, expliquen un relat que ens falta i que ens ensenya que Anglaterra no és perfecte, ni de lluny.