Trabajo sucio / Larry Brown

Sóc tan rarot que em fixo en les editorials, i l’anterior llibre de Dirty Works em va agradar, i en una entrevista als editors recomanaven com a llibre per començar amb ells aquest Trabajo sucio, i per això m’he posat amb aquest llibre, perquè de l’autor Larry Brown no n’havia sentit parlar a la vida, però em començo a refiar del criteri dels de Dirty Works.

I abans d’entrar en materia una nota sobre l’edició: m’encanta. Bona enquadernació, bon paper gruixut… són detalls que molta gent ignora, i no cal donar-ho per suposat, una bona edició sempre és d’agrair.
I ara anem al llibre…
Què collons acabo de llegir????? No ho tinc clar, no ho sé, però sé que m’ha agradat molt.

Dos veterans ferits a Vietnam en un hospital a Estats Units conversen sobre la seva vida. Un ha quedat amb la cara arrasada i un tros de metralla al cervell que fa que de vegades es “desconnecti”, l’altre s’ha quedat sense braços ni cames. Tot i que un és blanc i l’altre negre els dos venen de famílies pobres i entorns pobres. No ho han tingut gens fàcil, la beneficència, la presó, la violència i quan va arribar l’hora el reclutament Vietnam.

Marines Unload C Rations, 1969 © USMC Archives, Creative Commons

I després la tornada, són afortunats perquè han tornat, o no? El que pitjor ho porta és el que s’ha quedat sense extremitats, porta a l’hospital més que ningú i sempre està demanant als seus companys d’habitació que facin el favor de matar-lo. Les seves perspectives són molt negres, tampoc se’l pot culpar per rendir-se.
Les seves converses i els seus records, la vida que tenien que no semblava gran cosa i que ja han perdut, i els trucs mentals per fugir-ne. Braiden (el que s’ha quedat sense braços ni cames) sommia ser un rei africà, la seva terra abans que els negrers els treiessin d’allà, i també té converses amb Jesús, a qui intenta convèncer que el millor que pot fer és morir-se i deixar de ser un destorb i de fer que la seva família es senti culpable per no venir-lo a veure.

Nectar © SBSTNC, Creative Commons

L’estil de Brown és peculiar, has d’entrar en la seva particular “música” (una cosa que em passa també amb el gran Cormac McCarthy), i retrata el món del sud dels Estats Units sense sentimentalismes, però sense ser fred, un difícil i precís punt mig.
El trauma dels americans amb Vietnam ha donat per molt, moltes pel·lis, molts llibres, molt de tot… aquest llibre no és un més, perquè de la guerra i del tema militar se’n parla més aviat poc, no interessa i en qualsevol cas no és un cosa en la que s’hi vulguin recrear, el que importa és la vida, la que tenien o la que poden tenir.
Un encert de llibre, i ja em fa cosa dir allò d’un autor a tenir en compte perquè ho dic contínuament.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *