Allò que va passar a Cardós / Ramon Solsona

Ramon Solsona és un autor que em cau bé tot i que només n’he llegit un llibre (o potser per això, qui sap). I aquí puc recuperar una etiqueta que feia molt que no utilitzava, la de LITERATURA PIRINENCA.

Per cert, a Proa han tingut una bona idea per aquesta portada, una idea que també va tenir Mark Knopfler pel seu disc «The Ragpicker’s Dream».

El Pirineu es va omplir d’embassaments, preses, i centrals elèctriques, calia dur energia a Barcelona i les fàbriques de tota la seva àrea. El Pirineu es va omplir d’aquestes obres d’enginyeria, i durant uns anys també es va omplir amb els treballadors que van fer aquestes obres. Tot i que a la postguerra moltes d’aquestes infraestructures es feien per presoners fent treballs forçats al llibre ens centrem en els treballadors que l’empresa anava a buscar al sud d’Espanya per treballar aquí. Les condicions del treball eren dures, sobretot a l’hivern, però era una feina millor que les que tenien al seu lloc d’origen, era una feina que permetia estalviar, portar-se la família i instal·lar-se en un lloc on treballar o no estava deslligat de les temporades i del caciquisme.

El llibre se situa als 60s, però fa menció a les primeres obres d’aquest tipus que es van fer a la zona als anys 10-20 (del segle XX s’entén), i em veig obligar a recomanar el llibre de Xavier Moret Dr. Pearson (potser l’hauria de rellegir per ressenyar-lo aquí?). A les primeries de segle XX, el Pallars es va convertir en el far-west (camions i camions de whisky, i croupiers que treballaven amb pistoles).

Church in Tremp (c) GorissenM, Creative Commons

 El sotrac demogràfic va ser tan intens, que Tremp va arribar a triplicar una població que abans era de 1.500 habitants. Van proliferar els cafès, les fondes i els tuguris on es bevia i es jugava. I van aparèixer, esclar, un grapat de prostíbuls. Per completar el quadre amb tots els ingredients d’un western, els capatassos, vinguts de Nord-amèrica, es passejaven a cavall amb botes de canya alta, barrets de cowboy i, alguns, amb revòlvers a la cintura.

El contingent de treballadors era tan gran que el feien servir per portar gent que molestava a Barcelona quan Franco hi anava de visita, no pas amb la idea que es reformessin i es convertissin en esforçats treballadors, però almenys que no fessin nosa.

Graus, Tavascan, Alto Pallars-Aran (summer holidays) (c) TijsB, Creative Commons

No l’han enganyat, és tan cert com el sol que ens il·lumina. Que Déu em castigui amb una mala mort si dic mentides. És ben veritat, quan en Franco anava a Barcelona, abans feien una neteja de gentussa i els portaven tots a treballar aquí. Aquí A Lluri, no, no senyora, més amunt, a Graus i a Tavascan, que hi tenien un destacament de la Guàrdia Civil només per vigilar els treballadors. Allà dalt és on hi havia més raons, només hi faltava que hi enviessin lo millor de cada casa quan no els volien a Barcelona. Treballs tenien els civils per tenir els malfactors a ratlla.

Desconeixia del tot la magnitud de les obres fetes al Pirineu, si que recordo que és molt normal veure enormes tubs pujant o baixant de la muntanya, però no tenia idea que tantíssims llacs (amb una petita presa que els convertia en embassaments) estiguessin connectats entre ells, el procés de buidat del llac era perillosíssim, bàsicament anaven excavant per sota fins que suposaven que hi eren a prop, aleshores dinamita i el llac es buidava i hi posaven la vàlvula i a pel següent llac.

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenem Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l’alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l’aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetats en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per alguns dels quals hi podrien circular camions; […]

 

Rider1000 Panta de Talarn (c) Contramanillar, Creative Commons

Tot això només és l’ambientació a la Vall de Cardós, tan important com la història que és un triangle amorós típic, dona malcasada que té a dispesa dos treballadors i s’enamora d’un, però la dona a més de malcasada té un guàrdia civil que li va al darrera. El treballador, el Santi, també s’enamora d’ella, fins al moll de l’ós, però entre el marit i el civil la cosa està complicada. Tot això en un poble amb un capellà que faria retrocedir les modes un parell de segles si pogués, els seus sermons eren apocalíptics i era capaç de fer fora una dona de l’església i parar la missa (bancs separats per homes i dones només faltaria) per dur els braços nus o el cap descobert, també estava contra el ball i el teleclub i… bé contra tot el que atemptés contra els bons costums, o sigui contra tot.

Mining Bituminous Coal in Pennsylvania about 1900 (c) born1945, Creative Commons

El Santi, la Rossita, el seu marit el Jaume de la Fusta, en Zep, els guàrdies civils Grapau i el Lindos Ojos, els germans Dinamita… i una nevada matinera pel Pilar que ho fa explotar tot. Una història maca, i dura, i trista però amb esperança, i un retrat d’un zona en el que potser va ser el seu darrer moment d’activitat frenètica.

Foto de Ramon Solsona treta d’aquí, no es menciona autor

Un llibre d’allò més recomanable, i que hi ha qui relaciona amb Les veus del Pamano i Dos taüts negres i dos de blancs en una mena de literatura sobre el Pirineu als anys de postguerra fins a l’actualitat, un escenari ple de possibilitats incomprensiblement poc aprofitat fins ara.

(Visited 8 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *