Els germans Karamàzov / Fiódor Dostoievsky

El fet que encara no hagués aparegut aquí cap ressenya del genial rus vol dir que fa massa temps que ni el llegeixo ni el rellegeixo, una cosa que penso canviar. Tot i que aquesta relectura és una mica peculiar, farà uns 15 anys que vaig llegir el llibre, en castellà, en una altra edició, i ara m’hi poso en català, m’han xivat que l’edició és molt i molt bona, així que em vaig vendre la versió en castellà a un company de feina pel preu d’un cigaló de rom i em vaig comprar aquest.
Dostoievsky és un d’aquests autors que cal llegir, no és tema obert a debat, com Tolstoi o Txékhov,
formen una tríada d’autors russos d’un nivell brutal, tot el que pugui dir-ne de bo és redundant.
És un autor del segle XIX, i això vol dir que si es posa a fer una novel·la-novel·la doncs s’hi posa, i si li surt un llibre de prop de 1000 pàgines això no és un problema per ell. Aquest llibre frega les 1000 pàgines. Convé agafar-lo amb calma, no és una lectura per enllestir en quatre tardes.
No tinc gaire clar si posar-me a resumir l’argument, potser millor l’enllaç a l’article de la viqui, resumir què passa en un llibre de quasi 1000 pàgines tira una mica enrere.

Moneda de 5 copecs o копеек, 1790. 5 копеек. Ekaterinburg (c) Rustam Bikbov, Creative Commons

Una familia mal avinguda, un pare calavera, uns fills que déu n’hi do (excepte un), i avaricia, i dones. L’únic fill que se salva dels Karamàzov és l’Alioxa, el monjo. I tenim la rivalitat entre el fill, en Mítia, i el pare per una dona, rivalitat, gelosia i que en Mítia considera que el pare li deu legítimament més diners dels que li ha donat, que li pertoquen. Això, el farà prendre una decisió, o potser no?

The parricide. A sketch of modern patriotism (c) Boston Public Library, Creative Commons

Al llibre no se’ns narra exactament que va passar quan en Mítia va anar a trobar son pare, proveït d’una mà de morter d’aram, en plena nit. Aquesta part no la sabem, no la llegim. El pare acaba mort, i en Mítia cobert de sang i amb diners, tot encaixa, ell mateix es considera un assassí. Però crec que la intenció de l’autor era no posar-ho fàcil, deixar una mínima escletxa pel dubte, per si alguna de les fantasioses explicacions d’en Mítia quan l’interroguen a Mókroie, on ha anat a recuperar la dona, la Grúxenka, del seu primeríssim amor, amb éxit, després d’haver aconseguit el que semblava impossible i que ell mateix donava per descartat… el problema és els ponts que ha cremat per arribar aquí.

Image from page 28 of “Siberia in Europe: a visit to the valley of the Petchora, in north-east Russia; with descriptions of the natural history, migration of birds, etc” (1880) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

Mítia té uns diners que no pot justificar, i ell segueix negant haver fet res, a la casa només hi ha el vell criat amb la seva dona, i el criat ha estat atacat per en Mítia en fugir, i el seu fill, l’Smerdiakov, que en realitat és un fill il·legítim del vell Karamàzov, que fa llit amb un atac d’epilèpsia que segons el metge se’l pot endur a l’altre barri.
No ha ajudat que en Mitia hagi arribat a Mokroie tirant la casa per la finestra duent dotzenes d’ampolles de xampany, contractant noies per ballar i fent la gran festa, presumint de bitllets de rubles.

Fine Without You (c) Alfredo Mendez, Creative Commons

Una cosa que tenen aquests tipus de llibres és que ho sabrem tot dels personatges principals, i possiblement també dels secundaris, si un personatge té unes poques frases en sabrem tota la seva vida fins aquell moment. Era l’estil, és l’estil d’una gran obra de no deixar res per després, l’anar per feina és una cosa que va arribar ja cap a segle XX.

“DEVORANT PAVPEREM, ET DEVORANTURA SATANA” (c)  Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla, Creative Commons.

La part final del llibre té una davallada, almenys en la meva opinió, però en aquesta davallada ens assabentarem de coses, com per exemple que l’assassí real és l’Smerdiakov, però totes les proves apunten a en Mítia, i com diria Groucho Marx “només és un sospitós, però molt prometedor”. Tenim el judici i just abans una conversa entre l’altre fill, l’Ivan i Smerdiakov primer i el dimoni després. I és clar al judici citar al dimoni com a testimoni no és gaire efectiu. A més a més l’Smerdiakov es penja, per tant no hi haurà una confessió de darrer moment que ho posi tot a lloc. Perquè excepte l’Alioxa, els altres fills del vell Karamàzov el volien mort, i al final l’ha matat l’Smerdiakov, que tot apunta que també n’era fill tot i que no reconegut. Potser no és tant el fet com el desig, i potser les lleis humanes acaben aplicant un càstig que només estaria a l’abast de déu (d’exisitir), castigar les intencions, els pecats de pensament. Dostoievsky és un autor dens, els seus llibres sempre són més del que sembla, sobretot quan s’hi esplaia, com és el cas. Aquesta baixada durant el judici no desmereix ni molt menys tota la resta del llibre.

Perquè a més a més d’un resum del judici (resum de moltes pàgines) hi ha els alegats finals tant de defensa com d’acusació, i sembla clar que en Mítia se la carregarà, tot i no ser l’assassí, es va teixint una fatalitat molt de Dostoievsky.
I ara una nota per l’editorial: està molt bé que les paraules en francès a l’original apareguin en cursiva amb una nota al peu explicant que això està així en l’original, però ja seria genial si a més a més oferissin la traducció de la paraula o frase, saber que és francès està bé, saber què vol dir ja seria de conya! Imagino que en el moment de la primera traducció la gent estudiava més francès que no anglès i no calia, però no és el meu cas.

Amb això ja quasi estaria, l’obra està qüalificada com el testament de Dostoievsky, va morir un parell d’anys després d’enllestir-la i es va publicar de manera seriada, per una vegada l’autor va cobrar el suficient com per poder-s’hi dedicar a temps complet, demostrant que com deia Bukowski res de gana, s’escriu molt millor amb la panxa plena i sense haver-te de preocupar per pagar el lloguer i aquest tipus de coses. No m’he llegit tots els llibres de Dostoievsky, no estic segur de si aquest serà el millor, però si no ho és hi serà molt i molt aprop.
En el que portem de 2017 aquesta és la meva tercera ressenya, la tercera! A veure si recupero el ritme.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *