Trabajo sucio / Larry Brown

Sóc tan rarot que em fixo en les editorials, i l’anterior llibre de Dirty Works em va agradar, i en una entrevista als editors recomanaven com a llibre per començar amb ells aquest Trabajo sucio, i per això m’he posat amb aquest llibre, perquè de l’autor Larry Brown no n’havia sentit parlar a la vida, però em començo a refiar del criteri dels de Dirty Works.

I abans d’entrar en materia una nota sobre l’edició: m’encanta. Bona enquadernació, bon paper gruixut… són detalls que molta gent ignora, i no cal donar-ho per suposat, una bona edició sempre és d’agrair.
I ara anem al llibre…
Què collons acabo de llegir????? No ho tinc clar, no ho sé, però sé que m’ha agradat molt.

Dos veterans ferits a Vietnam en un hospital a Estats Units conversen sobre la seva vida. Un ha quedat amb la cara arrasada i un tros de metralla al cervell que fa que de vegades es “desconnecti”, l’altre s’ha quedat sense braços ni cames. Tot i que un és blanc i l’altre negre els dos venen de famílies pobres i entorns pobres. No ho han tingut gens fàcil, la beneficència, la presó, la violència i quan va arribar l’hora el reclutament Vietnam.

Marines Unload C Rations, 1969 © USMC Archives, Creative Commons

I després la tornada, són afortunats perquè han tornat, o no? El que pitjor ho porta és el que s’ha quedat sense extremitats, porta a l’hospital més que ningú i sempre està demanant als seus companys d’habitació que facin el favor de matar-lo. Les seves perspectives són molt negres, tampoc se’l pot culpar per rendir-se.
Les seves converses i els seus records, la vida que tenien que no semblava gran cosa i que ja han perdut, i els trucs mentals per fugir-ne. Braiden (el que s’ha quedat sense braços ni cames) sommia ser un rei africà, la seva terra abans que els negrers els treiessin d’allà, i també té converses amb Jesús, a qui intenta convèncer que el millor que pot fer és morir-se i deixar de ser un destorb i de fer que la seva família es senti culpable per no venir-lo a veure.

Nectar © SBSTNC, Creative Commons

L’estil de Brown és peculiar, has d’entrar en la seva particular “música” (una cosa que em passa també amb el gran Cormac McCarthy), i retrata el món del sud dels Estats Units sense sentimentalismes, però sense ser fred, un difícil i precís punt mig.
El trauma dels americans amb Vietnam ha donat per molt, moltes pel·lis, molts llibres, molt de tot… aquest llibre no és un més, perquè de la guerra i del tema militar se’n parla més aviat poc, no interessa i en qualsevol cas no és un cosa en la que s’hi vulguin recrear, el que importa és la vida, la que tenien o la que poden tenir.
Un encert de llibre, i ja em fa cosa dir allò d’un autor a tenir en compte perquè ho dic contínuament.

Anatomia de les distàncies curtes / Marta Orriols

M’estic donant compte que cada cop llegeixo més llibres de dones, i està bé, però crec que si m’estenc en això em cauran garrotades per totes bandes així que millor paro. Marta Orriols ens presenta aquest seu primer llibre.
No és una novel·la, és un recull de contes, malament comencem! Però per una mania meva molt absurda, ho reconec, els contes em costen, què hi farem!
Però m’hi poso, sóc un lector perseverant. I m’alegro de posar-m’hi. Els contes estan molt molt bé. Retraten la cotidianitat de manera lúcida, potser de vegades massa i tot, i amb un humor trist al que li falta voltatge per ser humor negre, és més una tristesa ressignada. Em recorda una mica a Mercè Rodoreda en un tema, que en els seus llibres no hi ha cap dona que sigui feliç, i una mica les dones d’aquests contes tenen això, una felicitat que no hi és o que ha arribat a batzegades i ara és només un record.
Una paraula que se m’acut pensant en els contes es contenció, i això en contes és bàsic, perquè sino el que tenim és una novel·la o contes que són novel·les a mig fer, no és el cas; contenció, en aquests contes no hi sobra absolutament res, ni una paraula.
En definitiva, contes recomanables, i que deixa amb ganes de més. I com sembre que llegeixo contes que m’agraden encara m’agradaria més veure a l’autora enfrontant-se a una novel·la, les distàncies curtes les domina, com li surtiria una marató?

Couple © Wyatt Fisher, Creative Commons

La mecànica de l’aigua / Silvana Vogt

Silvana Vogt és una escriptora argentina que porta anys vivint a Catalunya i aquesta és la seva primera novel·la, escrita en català, i ara mateix treballa de llibretera, em cau bé.
La novel·la comença amb el corralito i amb el que va significar que pràcticament tot saltés pels aires, el país ensorrat i el futur havent de fer a l’inversa el camí que abans havien fet els emigrants.
Un parell d’apunts de la vida de la protagonista, Vera, encara a Argentina. Primer a una llibreria de vell, on mostra el seu “apreci” per Cortázar.

Quan entra a la llibreria, saluda el propietari amb un gest minúscul, sense mots, per no destorbar-li el moment. Sap que al geperut no li agrada que li parlin quan escolta jazz.
I el respecta.
Ella, en canvi, no suporta aquest tipus de música. “La banda sonoro oficial de l’argentí típic: el que es creu la reencarnació del Cortázar, el que viatja a París amb Rayuela sota l’aixella per buscar una Maga, el que torna de París decidit a deixar la xicota de tota la vida per l’amant, i, enlloc de fer-ho, es ven el saxo i la col·lecció de discos perquè la companya de tota la vida està embarassada i s’ha de casar amb ella. Malgrat l’amant.”
-Ecs!

Hopscotch © pawpaw67, Creative Commons

S’adona que ha cridat. Fa una ullada a la botiga. No hi ha ningú. El geperut continua abduït per Coltrane. La vera agafa un exemplar de Bestiario i hi escup. “Rayuela, Cortázar i la puta Maga que els va parir.”
Una hora més tard, amb els dits plens de pols, accepta la derrota.
No trobarà cap llibre del Federico Esperanto.
Li passa pel cap, durant un segon i mig, la possibilitat d’anar a una biblioteca, però la Vera no suporta haver de tornar els llibres. S’imagina la conversa a l’hora del final del préstec. “Bon dia, vinc perquè em tallin el braç a canvi de quedar-me aquest volum.”
No.

O prop de l’aeroport, al riu.

La vista no pot abastar tota l’amplada. La costa de l’Uruguai ni tan sols s’intueix. “Que no es vegi no vol dir que no hi sigui.” La Vera recorda les paraules del Darío la primera vegada que li va dir que l’estimava, en aquest mateix lloc, quan encara parlaven amb metàfores de tanta por que els feia dir-se les coses pel seu nom. Ara, però, sap que allò que no es veia a simple vista, en el Darío, era una relació a prova de ruptures amb la seva xicota de tota la vida. “La gran virtut d’un mentider és fer-nos creure que menteix a un altre. Mai a nosaltres.”

Sunset Over Río de la Plata © TravelingOtter, Creative Commons

I un ja a Barcelona.

-Un dia passarà. a ho veuràs. Si puges quatre pisos, ets al quart, no al segon.
-Depén, si anomenes entresòl i principal els dos primers…
-Catalans! La gent més tossuda del món. Hi ha la realitati, una mica més enllà, esteu vosaltres i la vostra versió dels fets.
-Millor, no? Si no fos així, l’univers només tindria una sola lectura.

A capítols alterns veiem a la Vera i a l’Eliseu, un editor afincat a Barcelona, que encara recorda com va haver de rebutjar un dels darrers treballs de Virgili (Terenci Moix???). Vera decideix venir a Barcelona perquè gràcies al corralito li resulta impossible aconseguir els llibres d’un autor, un autor argentí a més a més, i perquè a Argentina no la lliga res, agafa el gos (Kantiano, es diu, un gos salsitxa) i ve, deixant allà en Darío, que no deixa de prometre que deixarà la seva dona però mai ho fa.

Tres Kantianos?  The Hounds © HackBitz, Creative Commons

Aquí de seguida es posa a viure en un pis compartit amb el Nil, a qui coneix quan li recomana que tregui el gos de la platja que li pot caure una multa. Nil és escriptor, i voldria ser el Cortázar català, amb el que a ella li agrada Cortázar, i li passa textos que ella li comenta. I entra a treballar com a comercial de iogurts, oferint als clients d’un súper de provar els nous sabors, a Blanes. En els descansos de la feina troba a la platja mirant el mar en Benno (un Roberto Bolaño fàcilment identificable), un home que se’n va, permanentment. Les coses li comencen a anar bé, al Nil l’Eliseu li publica la novel·la, ella aconsegueix una columna en un diari gratuït i l’Eliseu la vol contractar per ordenar la biblioteca de casa. De fet l’Eliseu se’n comença a enamorar, però tot quedarà en res. La relació d’amistat (i una mica alumne-deixeble) que s’estableix entre ells és el motor de la part final el llibre.

No va voler discutir, perquè la noia, a vegades, sembla tan enfurismada que té por de ver-li mal si intenta portar-li la contrària, però, a poc a poc, li farà entendre que, a Catalunya, no cal patir per crisis econòmiques, violència, corrupció i falta de justícia, perquè aquí, li asegura, aquestes coses no paseen.
Tenim mecanismes de control, Vera, no ens pot passar mai allò que us va succeir a vosaltres, li va dir, convençut de tranquilitzar-la, després d’aconsellar-li que acceptés un crèdit per pagar la validació dels seus títols universitaris. Ella li va preguntar si volia que patís un atac de cor o se suicidés de manera barroera i demencial al mig de la plaça de Catalunya només per demostrar el que li passa a un cervell quan esclata per culpa del fet d’acceptar un deute que no sap si podrà pagar.

plaça catalunya © Davidlohr Bueso, Creative Commons

Aquest diàleg m’ha sembla sublim:

-No t’amoïnis.
-No ho faig.
-Però sembles trista.
-És per culpa de Chopin.
-No t’agrada?
-El piano té un so que mai no he suportat. El trobo lleig, insuls, primari, vulgar, explícit, fàcil i sense misteri.
-Compres els adjectius en una armeria, Vera?
-No. Estic llegint Josep Pla.

Les coses, la vida, acaba interrompent aquesta relació, i ens quedem amb ganes de saber on els hauria dut, o què acabarà passant amb Vera.
Tinc ganes de llegir més coses d’aquesta autora.

Guillem Tell / Jordi Valls

Vaig conèixer en Jordi Valls a la meva primera feina, treballava per una empresa que ens va col·locar (físicament parlant) als soterranis de la llibreria Catalònia que acabaven d’adquirir. I ell treballava en aquesta llibreria, ens vam creuar de tant en tant parlàvem, va resultar que era un bon lector i que teníem gustos semblants, a més a més era poeta i de tant en tant aconseguia guanyar algún premi. Em va dir que això d’escriure és una cursa de fons, una frase que m’he hagut de dir a mi mateix moltes vegades. Però potser que parlem del llibre en qüestió.
L’he etiquetat com a poesia, tot i que en mirar el llibre sembla prosa, no hi ha versos, i m’acabo de despatxar a gust contra un llibre per poètic… tot apunta al desastre…
Però no, aquest llibre sí m’ha agradat. I encara que no tingui versos, els petits textos funcionen com un poema, o seria allò que se’n diu prosa poètica. No té res a veure amb el llibre de Peixoto que era una novel·la escrita per un poeta que no se’n va sortir.
Petits textos, petites peces de rellotgeria que exploren les diferents dèries de l’autor, els seus escenaris recorrents… parlar d’una novel·la pot ser fumut però sempre ho puc arreglar explicant l’argument, aquí no hi ha argument, així que poso alguns dels fragment que per un o altre motiu m’han agradat.

   DRET A DECIDIR
Un home nu, amb els calçotets a la mà, salta penosament de la finestra. La inspiració és el salt que fa possible deixar-se la pell en la imatge furtiva de la carrera. Sospitós de trencar les normes, llença els calçotets als gossos que l’encalcen. En el fons, o ho intentes o te’n surts. Les condicions no es pacten i són les que et vas trobant a l’atzar. Aprens que la victòria esdevé la moral d’una èpica despullada. I corres decidit, veloç, sobre totes les derrotes.

   VAGINOSI
L’atracció navega entre tones de crema hidratant. Com separar l’artifici de la bellesa? Els perfums, els colorets, els camins encesos, el maquillatge sobre la capa de llard de porc barrejat amb pètals de roses. Els trucs suggerits per Ovidi a la noia urbana de pell suau i mirada torbadora. Però també la intuïda vagina que penja com un sac rebregat i amaga la veritat d’entrar en una platja podrida, on t’hi sents bé. La repulsió és poètica.

   VAMPIRISME
Quan a ella li arriba la regla, Nosferatu, l’insaciable, surt del taüt i s’esmuny a la compresa. Xucla amb avidesa la deixa quallada i s’integra a l’úter. En nou mesos es converteix en el nadó gegant que reclama la llet dels seus pits amb insistència. Mai no la deixarà viure.

   LA PLATJA
Vivim en paral·lel, jo i jo mateix, esquivant la rotunditat del cos, la voracitat d’una simetria poderosa, però no en la hipertròfia de la moderació, del consens de totes les pors. Sóc més enrere i ho sé, clavat en el no saber que jo mateix defenso. És paradoxal, però, i en algun punt hem de convergir, potser no nosaltres, sinó el batec de l’eco del radiocasset estèreo, a la platja, on s’emet la presència imperativa del ritme sincopat amb la resposta del mar llepant-me els peus, enfonsant-nos més.

© Cesc Llaverias

   IDENTITAT
No existim, Déu especula. I són ateus els qui neguen la imaginació, com són esclaus els creients que enceten obsessius el camí de l’ascesi. I si tots els camins fan marrada, que n’és de falsa la geometria del cor. L’ancià del gipó burell s’encarrega de donar la volta al rellotge d’arena, quan el grapat que resta de la illeta s’escola coll avall a l’altre present, allà, on només existeixen els dos daus que reboten pels costats imprevisibles del món. De nosaltres, no en tenim ni puta idea.

Llibre recomanable, una bona manera d’acostar-se a l’obra d’un dels nostres poetes més destacats, feu-ho ara!

Cementerio de pianos / José Luís Peixoto

Aquesta entrada lliurat per molt molt poc, del temut senyal de direcció prohibida i l’etiqueta d’EVITAR, això per començar. He acabat el llibre per esgotament, però també m’he esgotat jo i m’he dit a mi mateix que prou, que m’estava avorrint i que no té sentit avorrir-se amb un llibre. O sigui que si la pregunta és “val la pena que em posi amb aquest llibre?” us he de dit que no gaire, si ja us hi heu posat ànims.

El llibre està ben escrit, de manera molt poètica, i això en aquest cas almenys no és bo perquè va en detriment de la trama. Una trama escassa, plena de batzegades temporals i de narradors i sobretot confusa, que passo de resumir que si ja m’he avorrit llegint el llibre com per avorrir-me més fent-ne la ressenya.
No és un llibre que recomanaria, possiblement Peixoto sigui un molt bon poeta, però li ha quedat un llibre, pel meu gust, que no.

El diario del ron / Hunter S. Thompson

Kemp, el Chinaski de Thompson, deixa la seva feina a Nova York i se’n va a Puerto Rico, i es preveu una vida plena de rom, dones i sol. Tot i que això és una novel·la i no tant el periodisme gonzo que va popularitzar en Thompson és obligatori fer-nos la pregunta: què pot sortir malament?

Un parell de declaracions sobre ell lloc on treballarà Kemp, el diari en anglès Daily News, a la capital San Juan:

Para el News trabajaba todo tipo de personas: desde radicales desaforados que querían rajar el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio a gacetilleros cansados, de panza abultada por la cerveza, que no querían más que vivir lo que les quedaba de vida en paz antes de que una panda de lunáticos rajaran el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio.
Y abarcaban toda la gama imaginable: desde genuinos talentos y hombres honrados hasta perdedores degenerados y sin esperanza que apenas sabrían escribir como es debido una postal: gente necia y fugitivos y borrachos peligrosos, un cubano que robaba en las tiendas y que llevaba una pistola bajo la axila, un mexicano medio tonto que acosaba sexualmente a niños pequeños, macarras y pederastas y desechos humanos de toda clase y condición, la mayoría de los cuales trabajaba justo el tiempo suficiente para poder pagarse unos tragos y un billete de avión.

Això en una illa amb vagues comunistes, nacionalisme fonamentalment anti-estatsunits i l’inquietant proximitat de Cuba. Amb aquest panorama el cap de tot allò té almenys l’esperança de no haver contractat a una desferra més.

-¡Dios…! -exclamço mientras se sentaba-. ¿Qué les pasa a esa caterva de vagos…? Se escaquean del trabajo, se mean en una máquina carísima, se pasan el día borrachos… ¡Es un milagro que no me haya vuelto loco!
Sonreí y encendí un pitillo.
Lotterman me miró con curiosidad.
-Pido a Dios que usted, al menos, sea un ser normal… Un pervertido más en la redacción sería el acabose.
.¿Pervertido? -dije.
-Bueno, ya sabe a lo que me refiero -dijo, con un movimiento de la mano-. Pervertidos en general: borrachos, vagabundos, ladrones… Sólo Dios sabe de dónde vienen… No valen una mierda. Andan rondando por aquí como ratas, sonriéndome de oreja a oreja, y desaparecen sin decir ni pío a nadie. -Movió la cabeza con tristeza-. ¿Cómo voy a sacar un periódico a la calle si no tengo en él más que beodos?

Aquesta és la redacció, no sembla la feina més motivant del món, però només cal mirar-ho amb positivitat.

Y me iban a pagar un sueldo ridículo por no hacer otra cosa que vagar de un lado a otro para “enterarme” de las cosas, para “averiguar qué estaba pasando” en la isla.Tenía ganas de escribir a todos mis amigos para invitarles a Puerto Rico.[…] “Ven rápidamente -stop- sitio de sobra en el barril de ron -stop- nada de trabajo -stop- buen sueldo -stop- bebida todo el día -stop- folleteo toda la noche -stop- date prisa -stop- puede no durar.”

View of San Juan fron Castillo San Cristobal (c) Robert & Pat Rogers, Creative Commons

Una de les persones que coneix és Yeamon, que viu en una cabana a la platja, acompanyat de Chenault amb qui manté una estranya relació, tampoc ajuda l’afició de Chenault a prendre el sol despullada a la vista de tots els nadius.

Parecía feliz. Jamás la había visto tan guapa. Llevaba sandalias y una falda de madrás y una blusa blanca sin mangas, pero la diferencia estaba en la cara, arrebolada y sana y húmeda por el sudor. El pelo suelto le caía libre por los hombros, y los ojos le brillaban de entusiasmo. Había algo específicamente sexual en toda ella. Su cuerpo menudo, enfundado con exquisito gusto en tela escocesa y seda blanca, parecía a punto de estallar y liberar toda su energía.

“Chenault”, entenc, segons aquesta pàgina, no es menciona autor de la foto, probablement el propi Hunter

Negocis inmobiliaris per l’illa, som als 50 i el turisme no és tan massiu com avui en dia, la majoria de nord-americans eren marines retirats, gran part de l’illa és una inmensa base naval camp de tir dels marines USA. El tema nacional de vegades provoca friccions, hi ha des de nacionalistes portoriquenys fins a partidaris que Puerto Rico es converteixi en l’estat 51 dels USA.
Cap a la part final del llibre va de carnaval a Saint Thomas, un carnestoltes caribeny en un lloc encara més desmadrat.
Allò provoca que perdin a Chenault en una festa molt boja, i que la recuperin després, i que enlloc d’amb Yeamon vagi amb el Paul. En Paul vol ser un bon amic, però la Chenault està molt bona i després de tant temps mirant-la ara no pot resistir-se. Alhora que això és precipita el diari canvia de mans just abans de tancar, s’arma la de déu, amb un mort i tot, ella se’n torna a Nova York, i poc després just al final del llibre ell també surt de l’illa.

Foto treta d‘aquesta pàgina, no mencionen autor

Sembla que Hunter va tenir aquesta novel·la al calaix des que la va escriure amb 22 anys, i que va ser Johnny Depp qui el va convéncer per publicar-la. La novel·la és bona, potser molt arriscada de cara a l’editor quan a Hunter no el coneixia ningú, però de cap manera és una d’aquelles novel·les de joventut que cal mirar amb benevolença i perdonar-li certes coses, no, és un bon llibre per mèrits propis, potser no el millor de Thompson però segurament sí un dels més accessibles, un bon punt de contacte amb aquest autor.
L’adaptació la podeu trobar a youtube, crec que no és gaire fidel.

Allò que va passar a Cardós / Ramon Solsona

Ramon Solsona és un autor que em cau bé tot i que només n’he llegit un llibre (o potser per això, qui sap). I aquí puc recuperar una etiqueta que feia molt que no utilitzava, la de LITERATURA PIRINENCA.

Per cert, a Proa han tingut una bona idea per aquesta portada, una idea que també va tenir Mark Knopfler pel seu disc “The Ragpicker’s Dream”.

El Pirineu es va omplir d’embassaments, preses, i centrals elèctriques, calia dur energia a Barcelona i les fàbriques de tota la seva àrea. El Pirineu es va omplir d’aquestes obres d’enginyeria, i durant uns anys també es va omplir amb els treballadors que van fer aquestes obres. Tot i que a la postguerra moltes d’aquestes infraestructures es feien per presoners fent treballs forçats al llibre ens centrem en els treballadors que l’empresa anava a buscar al sud d’Espanya per treballar aquí. Les condicions del treball eren dures, sobretot a l’hivern, però era una feina millor que les que tenien al seu lloc d’origen, era una feina que permetia estalviar, portar-se la família i instal·lar-se en un lloc on treballar o no estava deslligat de les temporades i del caciquisme.

El llibre se situa als 60s, però fa menció a les primeres obres d’aquest tipus que es van fer a la zona als anys 10-20 (del segle XX s’entén), i em veig obligar a recomanar el llibre de Xavier Moret Dr. Pearson (potser l’hauria de rellegir per ressenyar-lo aquí?). A les primeries de segle XX, el Pallars es va convertir en el far-west (camions i camions de whisky, i croupiers que treballaven amb pistoles).

Church in Tremp (c) GorissenM, Creative Commons

 El sotrac demogràfic va ser tan intens, que Tremp va arribar a triplicar una població que abans era de 1.500 habitants. Van proliferar els cafès, les fondes i els tuguris on es bevia i es jugava. I van aparèixer, esclar, un grapat de prostíbuls. Per completar el quadre amb tots els ingredients d’un western, els capatassos, vinguts de Nord-amèrica, es passejaven a cavall amb botes de canya alta, barrets de cowboy i, alguns, amb revòlvers a la cintura.

El contingent de treballadors era tan gran que el feien servir per portar gent que molestava a Barcelona quan Franco hi anava de visita, no pas amb la idea que es reformessin i es convertissin en esforçats treballadors, però almenys que no fessin nosa.

Graus, Tavascan, Alto Pallars-Aran (summer holidays) (c) TijsB, Creative Commons

No l’han enganyat, és tan cert com el sol que ens il·lumina. Que Déu em castigui amb una mala mort si dic mentides. És ben veritat, quan en Franco anava a Barcelona, abans feien una neteja de gentussa i els portaven tots a treballar aquí. Aquí A Lluri, no, no senyora, més amunt, a Graus i a Tavascan, que hi tenien un destacament de la Guàrdia Civil només per vigilar els treballadors. Allà dalt és on hi havia més raons, només hi faltava que hi enviessin lo millor de cada casa quan no els volien a Barcelona. Treballs tenien els civils per tenir els malfactors a ratlla.

Desconeixia del tot la magnitud de les obres fetes al Pirineu, si que recordo que és molt normal veure enormes tubs pujant o baixant de la muntanya, però no tenia idea que tantíssims llacs (amb una petita presa que els convertia en embassaments) estiguessin connectats entre ells, el procés de buidat del llac era perillosíssim, bàsicament anaven excavant per sota fins que suposaven que hi eren a prop, aleshores dinamita i el llac es buidava i hi posaven la vàlvula i a pel següent llac.

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenem Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l’alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l’aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetats en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per alguns dels quals hi podrien circular camions; […]

Rider1000 Panta de Talarn (c) Contramanillar, Creative Commons

Tot això només és l’ambientació a la Vall de Cardós, tan important com la història que és un triangle amorós típic, dona malcasada que té a dispesa dos treballadors i s’enamora d’un, però la dona a més de malcasada té un guàrdia civil que li va al darrera. El treballador, el Santi, també s’enamora d’ella, fins al moll de l’ós, però entre el marit i el civil la cosa està complicada. Tot això en un poble amb un capellà que faria retrocedir les modes un parell de segles si pogués, els seus sermons eren apocalíptics i era capaç de fer fora una dona de l’església i parar la missa (bancs separats per homes i dones només faltaria) per dur els braços nus o el cap descobert, també estava contra el ball i el teleclub i… bé contra tot el que atemptés contra els bons costums, o sigui contra tot.

Mining Bituminous Coal in Pennsylvania about 1900 (c) born1945, Creative Commons

El Santi, la Rossita, el seu marit el Jaume de la Fusta, en Zep, els guàrdies civils Grapau i el Lindos Ojos, els germans Dinamita… i una nevada matinera pel Pilar que ho fa explotar tot. Una història maca, i dura, i trista però amb esperança, i un retrat d’un zona en el que potser va ser el seu darrer moment d’activitat frenètica.

Foto de Ramon Solsona treta d’aquí, no es menciona autor

Un llibre d’allò més recomanable, i que hi ha qui relaciona amb Les veus del Pamano i Dos taüts negres i dos de blancs en una mena de literatura sobre el Pirineu als anys de postguerra fins a l’actualitat, un escenari ple de possibilitats incomprensiblement poc aprofitat fins ara.

Els germans Karamàzov / Fiódor Dostoievsky

El fet que encara no hagués aparegut aquí cap ressenya del genial rus vol dir que fa massa temps que ni el llegeixo ni el rellegeixo, una cosa que penso canviar. Tot i que aquesta relectura és una mica peculiar, farà uns 15 anys que vaig llegir el llibre, en castellà, en una altra edició, i ara m’hi poso en català, m’han xivat que l’edició és molt i molt bona, així que em vaig vendre la versió en castellà a un company de feina pel preu d’un cigaló de rom i em vaig comprar aquest.
Dostoievsky és un d’aquests autors que cal llegir, no és tema obert a debat, com Tolstoi o Txékhov,
formen una tríada d’autors russos d’un nivell brutal, tot el que pugui dir-ne de bo és redundant.
És un autor del segle XIX, i això vol dir que si es posa a fer una novel·la-novel·la doncs s’hi posa, i si li surt un llibre de prop de 1000 pàgines això no és un problema per ell. Aquest llibre frega les 1000 pàgines. Convé agafar-lo amb calma, no és una lectura per enllestir en quatre tardes.
No tinc gaire clar si posar-me a resumir l’argument, potser millor l’enllaç a l’article de la viqui, resumir què passa en un llibre de quasi 1000 pàgines tira una mica enrere.

Moneda de 5 copecs o копеек, 1790. 5 копеек. Ekaterinburg (c) Rustam Bikbov, Creative Commons

Una familia mal avinguda, un pare calavera, uns fills que déu n’hi do (excepte un), i avaricia, i dones. L’únic fill que se salva dels Karamàzov és l’Alioxa, el monjo. I tenim la rivalitat entre el fill, en Mítia, i el pare per una dona, rivalitat, gelosia i que en Mítia considera que el pare li deu legítimament més diners dels que li ha donat, que li pertoquen. Això, el farà prendre una decisió, o potser no?

The parricide. A sketch of modern patriotism (c) Boston Public Library, Creative Commons

Al llibre no se’ns narra exactament que va passar quan en Mítia va anar a trobar son pare, proveït d’una mà de morter d’aram, en plena nit. Aquesta part no la sabem, no la llegim. El pare acaba mort, i en Mítia cobert de sang i amb diners, tot encaixa, ell mateix es considera un assassí. Però crec que la intenció de l’autor era no posar-ho fàcil, deixar una mínima escletxa pel dubte, per si alguna de les fantasioses explicacions d’en Mítia quan l’interroguen a Mókroie, on ha anat a recuperar la dona, la Grúxenka, del seu primeríssim amor, amb éxit, després d’haver aconseguit el que semblava impossible i que ell mateix donava per descartat… el problema és els ponts que ha cremat per arribar aquí.

Image from page 28 of “Siberia in Europe: a visit to the valley of the Petchora, in north-east Russia; with descriptions of the natural history, migration of birds, etc” (1880) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

Mítia té uns diners que no pot justificar, i ell segueix negant haver fet res, a la casa només hi ha el vell criat amb la seva dona, i el criat ha estat atacat per en Mítia en fugir, i el seu fill, l’Smerdiakov, que en realitat és un fill il·legítim del vell Karamàzov, que fa llit amb un atac d’epilèpsia que segons el metge se’l pot endur a l’altre barri.
No ha ajudat que en Mitia hagi arribat a Mokroie tirant la casa per la finestra duent dotzenes d’ampolles de xampany, contractant noies per ballar i fent la gran festa, presumint de bitllets de rubles.

Fine Without You (c) Alfredo Mendez, Creative Commons

Una cosa que tenen aquests tipus de llibres és que ho sabrem tot dels personatges principals, i possiblement també dels secundaris, si un personatge té unes poques frases en sabrem tota la seva vida fins aquell moment. Era l’estil, és l’estil d’una gran obra de no deixar res per després, l’anar per feina és una cosa que va arribar ja cap a segle XX.

“DEVORANT PAVPEREM, ET DEVORANTURA SATANA” (c)  Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla, Creative Commons.

La part final del llibre té una davallada, almenys en la meva opinió, però en aquesta davallada ens assabentarem de coses, com per exemple que l’assassí real és l’Smerdiakov, però totes les proves apunten a en Mítia, i com diria Groucho Marx “només és un sospitós, però molt prometedor”. Tenim el judici i just abans una conversa entre l’altre fill, l’Ivan i Smerdiakov primer i el dimoni després. I és clar al judici citar al dimoni com a testimoni no és gaire efectiu. A més a més l’Smerdiakov es penja, per tant no hi haurà una confessió de darrer moment que ho posi tot a lloc. Perquè excepte l’Alioxa, els altres fills del vell Karamàzov el volien mort, i al final l’ha matat l’Smerdiakov, que tot apunta que també n’era fill tot i que no reconegut. Potser no és tant el fet com el desig, i potser les lleis humanes acaben aplicant un càstig que només estaria a l’abast de déu (d’exisitir), castigar les intencions, els pecats de pensament. Dostoievsky és un autor dens, els seus llibres sempre són més del que sembla, sobretot quan s’hi esplaia, com és el cas. Aquesta baixada durant el judici no desmereix ni molt menys tota la resta del llibre.

Perquè a més a més d’un resum del judici (resum de moltes pàgines) hi ha els alegats finals tant de defensa com d’acusació, i sembla clar que en Mítia se la carregarà, tot i no ser l’assassí, es va teixint una fatalitat molt de Dostoievsky.
I ara una nota per l’editorial: està molt bé que les paraules en francès a l’original apareguin en cursiva amb una nota al peu explicant que això està així en l’original, però ja seria genial si a més a més oferissin la traducció de la paraula o frase, saber que és francès està bé, saber què vol dir ja seria de conya! Imagino que en el moment de la primera traducció la gent estudiava més francès que no anglès i no calia, però no és el meu cas.

Amb això ja quasi estaria, l’obra està qüalificada com el testament de Dostoievsky, va morir un parell d’anys després d’enllestir-la i es va publicar de manera seriada, per una vegada l’autor va cobrar el suficient com per poder-s’hi dedicar a temps complet, demostrant que com deia Bukowski res de gana, s’escriu molt millor amb la panxa plena i sense haver-te de preocupar per pagar el lloguer i aquest tipus de coses. No m’he llegit tots els llibres de Dostoievsky, no estic segur de si aquest serà el millor, però si no ho és hi serà molt i molt aprop.
En el que portem de 2017 aquesta és la meva tercera ressenya, la tercera! A veure si recupero el ritme.