Los Ángeles del Infierno: una extraña y terrible saga / Hunter S. Thompson

Hi ha periodistes que sommien a cobrir noticies tranquil·les i reposades, però no són periodistes gonzos com Hunter S. Thompson que aplica el seu particular periodisme a la banda motera més legendària, els Hells Angels.
Tot i que Thompson sol fer llibres diguem-ne poc convencionals, aquí fa periodisme més aviat normal, interessant i centrant-se en dades, almenys al principi del llibre, un principi que deixa clar de què estem parlant:

California, fin de semana del Labor Day… temprano, con niebla del mar aún en las calles, motoristas forajidos con cadenas, gafas de sol y grasientos vaqueros, salen rodando de húmedos garajes, restaurantes nocturnos y míseros cuartuchos de una noche de San Francisco, Hollywood, San Bernardino y Oakland Este, camino de la península de Monterey, al norte de Big Sur… La Amenaza anda suelta otra vez, los Ángeles del Infierno, el titular de cien kilates, rápidos y estruendosos a primera hora de la mañana, agachados en el asiento, sin una sonrisa, se embuten demencialmente entre el tráfico a 140 kilómetros por hora por la raya del centro, librando por centímetros, como Gengis Khan en un caballo de hierro, un monstruoso garañón de ano feroz que atraviesa a velocidad máxima el ojo de una lata de cerveza y sube por la pierna de tu hija arriba sin pedir cuartel ni darlo; que la gente vea lo que es clase, que olfatee una vaharada de esas emociones que no conocerá jamás… […] Tensos para la acción, pelo largo al viento, barbas y pañuelos ondeando, pendientes, sobacos, cadenas, cruces gamadas y Harleys desguarnecidas relumbrado cromo mientras el tráfico se abre por la 101, nervioso, para dejar que pase la formación como el estallido de una tormenta de polvo… 

Hells Angels (c) Lee Brimelow, Creative Commons

Les nostres imatges de les bandes de motards poden ser molt variades, com Easy Rider, o la sèrie Sons of Anarchy, o la pel·lícula Salvaje de Marlon Brando (pel·lícula que volia allunyar els joves de les bandes de motoristes i que va aconseguir tot el contrari). Aquí va un exemple de com els veia el fiscal general de California:

Back (c) Quasic, Creative Commons

El denominador común más universal para la identificación de los Ángeles del Infierno quizá sea su estado general de suciedad. Los funcionarios de investigación informan con insistencia de que estos individuos, tanto los pertenecientes al club como sus compañeras, parecen necesitar manifiestamente un baño. Las huellas dactilares son un medio muy eficaz de identificación porque un elevado porcentaje de Ángeles del Infierno tiene antecedentes penales…

I amb això la premsa dels anys seixanta tenia per fer titular alarmistes a tota pàgina i tenir a tot el país acollonit amb aquests fora de la llei. Perquè Estats Units als anys 60 era un país molt conservador on les pintes dels Beatles ja van ser considerades escandaloses. I els Hells Angels en cap moment van pretendre ser altre cosa que el que eren, uns fora de la llei que no acceptaven cap convenció i que feien el que volien quan volien i no tenien escrúpols a l’hora de delinquir, pel departament de justicia dels USA (i de pràcticament el món sencer) són una associació delictiva.

Harley Davidson (c) Craig Dennis, Creative Commons

Però d’on van sortir? A finals dels 40 molts dels veterans tenien problemes per reintegrar-se a la vida civil després d’haver anar a la Segona Guerra Mundial, tant a Europa com al Pacífic, o a Corea just després. Suposo que ara parlaríem d’un cas massiu d’estrès post-traumàtic, a més a més que molts a l’exèrcir eren algú, hi havia camaraderia, coses que tenien com a militars però que havien de buscar com a civils, a més a més de l’adrenalina. Molts van veure en les motos i la llibertat de moviments que donaven una manera més fàcil de ser un fora de la societat (el tema de la delincuencia associada va venir després. Hi ha el cas de Hollister, el 1947, que va crear força rebombori i va fer que la gent comences a conèixer i témer les bandes de motorister. El 1953 s’estrena la pel·lícula Salvatge protagonitzada per Marlon Brando. Als 60 els Hells Angels (que en el tema delinqüent eren de segona fila) tenien tot el que la premsa volia per vendre titulars, un aire romàntic de renegats de l’antic oest, i sang i sexe, ideal per titulars a 8 columnes.

Foto treta d’aquí, no es menciona l’autor

I un comentari sobre les motos, normalment feien servir Harley-Davidson, tot i que les motos d’importació angleses Triumph també es feien servir, a part hi havia les motos japoneses però jugaven en una altra lliga. Les motos dels àngels eren pesades, sorolloses, gastaven i ho deixaven tot perdut d’oli, això sí eren unes màquines impressionants, normalment de 1200cc (hi ha molts cotxes amb menys cubicatge) i capaces d’arribar perfectament als 180 kilòmetres per hora, i en aquells anys qualsevol Angel amb casc hauria estat ridiculitzat, apallissat i expulsat del grup, i els accidents no eren rars.

Això és el que diu Barger, un dels caps:

Bueno, nadie ha escrito nunca nada bueno de nosotros, pero la verdad es que nunva hemos hecho nada bueno que pueda escribirse.

L’arribada a la festa del 4 de juliol a Bass Lake, amb controls policials a cada moment, la població autóctona acollonida i molts turistes allà a veure l’espectacle:

Así que en vez de llegar en tranquilos grupitos, los forajidos coronaron la colina en manada… aullando, gritando, agitando sombreros y ofreciendo a los ciudadanos un espectáculo realmente aterrador. La disciplina de la autopista se había hundido por completo; aquello era ya el desmadre. Al ver a Tripa y a Buitre dando gritos de alegría junto a la carretera, Jesusito alzó los brazos al aire y lanzó gritos triunfales. La moto se le fue hacía la derecha y estuvo a punto de chocar con Carguero Charley, el Exhibicionista. Un Ángel a quien yo nunca había visto pasó con una tres ruedas naranja alzando los pies como un jinete de rodeo. Andy, de Oakland, que no tenía carnet de conducir, pasó con su mujer sentada delante, encima del depósito de gasolina, preparada para agarrar el manillar ante el más leve peligro. El ruido era como un desprendimiento de tierras, o un equipo de bomberos. Pese a conocer a los Ángeles, yo no podía asimilar del todo lo que estaba viendo. Era como Gengis Khan, los comandos de Morgan, Salvaje y el saqueo de Nanking, todo al mismo tiempo.

May the road… (c) Max and Dee Bernt, Creative Commons

Les relacions de Hunter amb els Hells Angels no van ser del tot idíliques, sobretot cap al final i després del llibre, com s’aclareix en aquesta nota al peu que aquí he posat entre parèntesi:

-¿Qué andas haciendo ahora? -preguntó Barger-. ¿Estás escribiendo algo más?
-Sí -dije-. Un libro.
Se encogió de hombros.
-Bueno, no pedimos nada más que la verdad.
(Varios meses después, decidieron que la verdad no era suficiente. Tendría que haber dinero, además. Esto creó tensiones que acabaron en resentimiento y, por último, en violencia.)

Això cap a mig llibre. Hunter va viure amb els Hells Angels prop d’un any, no ben bé viure, tenia la seva casa però era ben rebut als llocs on es reunien i si ells passaven per casa seva també els havia de rebre bé. El seu interés és explicar qui eren i com es comportaven, la informació que apareixia a la premsa era pur sensacionalisme, són els anys del president Johnson, la guerra a Vietnam i la lluita dels ciutadans negres pels seus drets civils, i la cacera de bruixes anticomunista ha deixat un país molt recelós de quasi qualsevol cosa que se sortís de la norma (tant l’FBI com la CIA van acusar de comunistes a tots els que lluitaven per canviar coses, fossin pacifistas o sufragistes, sense cap mena d’escrúpols).
Un de les acusacions que es llencen contra els Hells Angels és que són uns borratxos i uns drogadictes, i sí, però normalment no amb drogues que els impedeixin conduir (i un Hells Angel pot conduir si diu que pot conduir, no li aneu amb límits d’alcoholèmia o tests de drogues).

drugs (c) Gregor Fischer, Creative Commons

Las bennies (“ruedas de carro” o “blancas”) son esenciales para la dieta forajida…, igual que la yerba, la cerveza y el vino. Pero cuando hablan de “pirarse”, la acción se traslada a otro nivel. El siguiente paso de la escala es el Seconal (“rojas” o “diablos rojos”), un barbitúrico que normalmente se usa como sedante o tranquilizante. También toman Amytal (“cielo azul”), Nembutal (“chaquetas amarillas”) y Tuinal. Pero prefieren las rojas, que toman con cerveza y con bennies para “no dormirse”. La combinación produce unos efectos diabólicos. Los barbitúricos y el alcohol pueden ser una mezcla mortífera, pero los forajidos mezclan suficientes estimulantes con sus depresivos para mantenerse por lo menos vivos, si es que no racionales. […]Se trata de una dieta bastante extremada, y no todos los Ángeles pueden soportar el espectro completo de estimulación-depresión-alucinaciones-borrachera-fatiga absoluta durante cuarenta y ocho horas seguidas. La mayoría procuran atenerse a combinaciones más limitadas: cerveza, yerba y Seconal, por ejemplo. O ginebra, cerveza y bennies; o vino y LSD.

Amb el temps la relació se’n va anar a fer punyetes, era esperable, els Hells Angels rebien una atenció a que no estaven acostumats i que no sabien gestionar, es començaven a creure la seva pròpia llegenda. Aquesta imatge també feia que altres grups creguessin que podien ser els seus aliats, però no.

Estudiantes que apenas se atrevían a firmar una petición o a robar un pirulí en una tienda, se sentían fascinados por las historias de los Ángeles del Infierno, que arrasaban pueblos y agarraban lo que querían. Además, los Ángeles tenían fama de desafiar a la policía, de enfrentarse con éxito a la autoridad, y para los frustrados radicales universitarios esto era una imagen verdaderamente fuerte. Los Ángeles no se masturbaban, violaban. No venían con teorías, canciones y citas, sino con ruido y músculos y puros cojones.

Biker Girl (c) Bruno Caimi, Creative Commons

El tema de les violacions era una acusació recurrent. Poquíssimes de les denuncies per aquest tema van arribar a judici i pràcticament cap en condemna. S’ha parlat sempre de la intimidació a les víctimes i testimonis, però això no explica una disparitat tant gran, moltes vegades era el propi ministeri fiscal qui retirava els càrrecs. Normalment eren relacions que havien començat de manera consentida, després s’havia anat de les mans i es va presentar la denúncia, però aconseguir una condemna per això era molt complicat. Estem parlant dels 60, evidentment que una dona (o un home) pot decidir que qualsevol moment d’una relació sexual que ja n’hi ha prou i parar, però als 60 dificilment aquest comportament seria etiquetat de violació, ara sí, aleshores no.

Más o menos por entonces, empezó a deteriorarse mi prolongada relación con los Ángeles. Toda la ironía desapareció en cuanto empezaron a creer en sus propios sueltos de prensa, y ya no resultaba nada diverido beber con ellos.[…] Ver a los Ángeles como portadores de la vieja tradición “individualista que hizo grande a este país” es un medio indoloro de no querer verles como lo que realmente son: no un resto romántico, sino la primera oleada de un futuro para el que nuestra historia no nos ha preparado. Los Ángeles son prototipos.[…]
Muchos Ángeles entienden lo que son, pero no por qué, y están lo bastante bien asentados en sus verdades eternas como para saber que muy pocos sapos de este mundo son príncipes encantandos de incógnito. La mayoría son simplemente sapos, y por muchas doncellas mágicas a las que besen o violen, lo seguirán siendo.

Un llibre poc gonzo de Hunter S. Thompson, on es dedica a fer periodisme d’investigació, a la seva peculiar manera però investigació al cap i a la fi. Un llibre que retrata una gent, un fenòmen i sobretot un moment molt concret de la història. Podem intuir, això sí, l’autor que capgiraria completament el periodisme a la segona meitat del segle XX.

I ara baixem una mica el to amb una mica d’humor, les bandes de motos en dos vídeos de The Simpson (el primer doblat en latin), primer la idea i després com Homer ho porta a la pràctica, i els títols de crèdit de la sèrie motera per excel·lència, Sons of Anarchy.

El gran momento de Mary Tribune / Juan García Hortelano

Vaig arribar a aquest llibre (en una edició de tapa dura, no la de butxaca que apareix aquí a l’esquerra), després de llegir aquest article, i l’únic que sabia de Juan García Hortelano és que compartia cognoms amb un altre escriptor que per això signava com Francisco Casavella.
El personatge es dedica no se sap massa a qué, però li queda temps per sortir i alternar i si un dia la ressaca és massa bestia i diu que no pot anar a treballar no li posen problemes. S’ha lligat a una americana força rica, Mary Tribune que s’instal·la amb ell a casa, és un dir perquè per casa hi passa poc. Amb els seus amics sempre bebent, i sortint i intentant fer-se mutuament el salt. Són els 60, s’ha assolit un cert benestar, per a alguns com el nostre protagonista, alhora que hi ha veus que reclamen llibertat i aquestes coses, completament al contrari que el nostre protagonista a qui tot això se li’n fot però es nega a pagar la vagància d’altri, ell vol viure el millor possible treballant el mínim possible i tirar-se al màxim nombre possible de dones, tant hi fa si són amigues o conegudes o dones dels amics o desconegudes o…
Diumenges al Jarama, intentant després anar a Segovia, perdre’s pel camí amb el seu 600 i tornar i intentar lligar amb una cambrera, amb unes amigues, amb altres amigues, fent de parella d’un d’aquells senyors de provincies que de tant en tant baixen a Madrid a treure el ventre de pena…I tot això regat amb grans quantitats d’alcohol, la beguda és la ginebra, el rom i el vodka una mica, el whisky no acaba de triomfar perquè és car (i ni vull pensar en la qualitat).
La troballa del llibre és la assistenta, una noia que comença i que resulta ser més lúcida que la majoria de personatges, que la veritat treballar no sembla que treballin gaire. Sembla que tinguin la vida modestament resolta, sense gaires excessos però sense doblegar gaire l’espinada.
A part de Mary, amb qui té una relació no gaire convencional, el protagonista no té gaire sort a l’hora de seduir a dones, és entre entendridor i patètic, i una mica assetjador masclista, almenys des del punt de vista actual.
També veiem el protagonista a la feina, no pas treballant però sí a la feina en un ambient de masclisme oficinil que ara ens posaria els pèls de punta però que no fa pas tant era el més normal (si heu vist Mad Men us en podeu fer una idea). La veritat és que l’oficina no és pas una carrera i de seguida que Mary s’ofereix a pagar-li la llicència ell se l’agafa i així pot seguir amb el seu no fer res i beure pels descosits, com si no hi hagués demà.
El llibre està ben escrit, és el millor que se’n pot dir, els diàlegs són bons, a estones molt bons, i els d’alguns personatges excel·lents. És el millor que es pot dir la novel·la aquesta.

És un puto tostón inacabable, amb personatges que em fan venir ganes de ser Stalin per enviar-los al gulag, aquesta ressenya és llarga perquè em vaig proposar acabar el punyetero llibre, però hauria fet santament engegant-lo a passeig a les primeres 100-200 pàgines, de les 841 que té!!!!!
La millor novel·la espanyola dels darrers cincuanta anys? Els meus collons!