S’ha acabat el bròquil! / Joaquim Carbó

Foto de la plaça Francesc Macià treta d’aquesta pàgina, no és menciona ni autor ni data

Un llibre més de Carbó i paro una mica, primer ha estat Va com va! del 2015, després Els orangutans del 1967 i ara aquest llibre, S’ha acabat el bròquil (frase que ara té un significat molt més polític) del 1987, una perspectiva força global de l’autor, desordenada, però abarcant llibres que es porten gairebé mig segle!

El llibre està ambientat a Barcelona els anys 80, aixo és important tenir-ho present, ja és una diferència molt gran amb Els orangutans.

El ritme és manté lent com en el llibre anterior, tot i que no tant. Uns mots encreuats que es resisteixen amb una pregunta pedroliana, una passada per uns grans magatzems per documentar-se sobre el tema (el Corte Inglés o Galerías Preciados a tocar de Francesc Macià?), allà mentre es planteja si «distreu» o no un llibre veu a una pispa en acció i l’ajuda per impedir que l’enxampin. D’allà inicien una relació, més o menys, van a casa d’en Pedrolo (no hi és, una llàstima) i aprofiten que els deixen sols al despatx per buscar, ja que hi són, proves que és l’autor d’Els quaderns d’en Marc (sense éxit), ja vaig parlar d’aquest llibre atribuït a Pedrolo en aquesta entrada, podria ser que fos obra de Joaquim Carbó?
Sense veure en Pedrolo marxen a casa d’ella, on a la banyera (perquè ella imposa al protagonista una dutxa no negociable) passa el que fa estona que es veia venir, amb esperança de que el nano triomfés i el recel de que trobaria la manera d’engegar a fer punyetes una oportunitat tan fantàstica.
Després del gran moment toca tornar a la realitat, de tornada a casa es passa per l’ambulatori on visiten a son pare a parlar a soles amb el metge, que li diu que son pare té un càncer com una casa de pagès, i que li queden entre set i deu mesos de vida.
Abans ens hem enterat que ell s’entén amb una veïna casada que els ajuda amb la compra i la neteja del pis, previsiblement donarà un cop de mà si el pare empitjora i s’ho cobra tot en espècies. Que son pare i fins i tot ell havia treballat a la banca (com el protagonista d’Els orangutans), i ell havia escrit un llibre Els camaleons, fa temps ja, quasi ningú se’n recorda, li costa escriure, no com en Pedrolo, perquè a més a més cal sobreviure i li paguen una misèria, si li paguen.

Lamp, typewriter and specs.. (c) john levanen, Cretive Commons

La vida és pura literatura, o la literatura, quan el paio que tecleja la màquina és un autèntic creador, és pura vida: tot això em recorda aquell fragment de la gran clapada d’en Chandler, quan el detectiu, sota l’aspecte inoblidable, cansat i amarg, de Humpfrey Bogart, visita el vell coronel o general retirat que fa la viu viu en un hivernacle, rodejat d’orquídies que necessiten, com ell, tota l’escalfor del món per sobreviure, i li fa servir una copa de conyac i un puro de campionat per l’únic plaer de saber que en aquell moment hi ha algú al món que fa allò que ell voldria fer i que li ha estat rigurosament prohibit.

Humphrey Bogart (c) Insomnia Cured Here, Creative Commons

La segona part comença una mica millor. El nostre protagonista comença unes traduccions que si funcionen li donaran feina per anys. A més a més, no ha deixat pas a la mossa. La mossa és una mantinguda, més o menys, o una meuca per compte propi seria més exacte. I amb ell com a còmplice fan una gran parella dedicada a l’extorsió i el xantatge, que els senyors que demanen els seus serveis sempre estan casats o tenen rivals disposats a fer-lis la traveta a la mínima. Però tot això, tot i que lucratiu i explicat amb detall són distraccions pel que és el gran pla de la mossa.

És una estudiosa de Pedrolo, i sap que hi ha 3 llibres que Pedrolo va presentar sense éxit a concursos, i que temps després va destruir per no agradar-li. Però els va intentar publicar abans, també sense éxit, i per tant hi ha exemplars a la censura (òbviament no la van passar). El seu pla és anar a Madrid, robar els exemplars, pulir-los perquè no siguin tan evidentment pedrolians i presentar-los a premis, guanyar-los, embutxacar-se els calés i aleshores descobrir-ho tot. Però mentre fan plans per això tot passejant, a ella la mig segresta un antic client, una víctima d’extorsió, un prohom de la societat catalana molt ben connectat. I se l’endú en un cotxe que el nostre home seguirà en el seu 2CV fins a una casassa molt als afores, una urbanització, una casa vigilada per un parell de gossassos. Ja per la época un 2CV començava a ser un cotxe antic.

Citroën 2CV (c) Michel Craig, Creative Commons

Respecte al 2CV diu:

Tinc una preocupació: només faltaria que ara, que està com nou per dins, li passés com a mi, que em reprèn la neteja, i em deixés a l’estacada. No, obro la porta, introdueixo la clau en el lloc precís, comprovo que no hi hagi cap marxa posada, estiro l’estàrter, pitjo fort i es posa a roncar com un gat marica a qui, després de passar-li la mà pel clatell, li fiquen el dit al cul. Tot rutlla. 

Mastines (c) Angel Torres, Creative Commons

Ja els tins aquí. De lluny, se’ls veu enjogassats… Tenen ganes de jugar amb el cul o les cuixes del primer que tingui la pensada de saltar dins el jardí.

Aquí la cosa es fa confusa, no acaba de quedar clar si la mossa no s’avé a aquesta situació o què, perquè després de molt espiar veu que se’n van tots, i la noia doncs no sembla anar pas obligada. Ell entra a la casa, ha comprat carn pels gossos que no només no l’ataquen sinó que l’adoren. No descobreix res més apart que els rics viuen molt i molt bé. Al final torna a casa, amb la cara feta un mapa per la caiguda del mur a través dels rosers que li deixa una orella penjim-penjam.

I arribem a la tercera part, una mica després. Son pare és al menjador, permanentment i amb calmants fins al capdamunt, la veïna de tant en tant es passa, i si pot ja fa per arrambar-se al protagonista. I ell que fa temps que no sap res de la mossa, fins que el fan anar a la morgue a preguntar-li de què la coneix, és morta, i ara ja tant se val confessar algunes coses o no. Li entreguen un paquet a nom seu que tenia la finada.

CJ lower back (c) angrylambie1, Creative Commons

Primer es queda més tirat que totes les coses, després no li paguen per les traduccions i està esperant que son pare no es mori abans de poder presentar la fe de vida al banc i almenys allargar un any mes el cobrament de la pensió… I que n’estava enamorat de la noia, fins al capdamunt! Però al final es decideix, obre el paquet i troba Visita a la senyora Soler, Els còdols trenquen l’aigua i Tants interlocutors a Basera els tres llibres de Pedrolo trets directament del magatzem de censura al ministeri, un regal que demostra que fins al final va pensar en ell, i que li gira feina per intentar fer el pla que tenien els dos, la part complicada d’aconseguir els llibres ja està feta.

El llibre està datat el 1986, i tenim l’estil característic de Joaquim Carbó, ara ja sense el fantasma de la censura, per tant les escenes eròtiques poden ser més descarades. Amb Carbó em passa com amb en Pedrolo, almenys Pedrolo va tenir prou éxit en vida, i a Carbó sembla que ara l’estem descobrint, almenys el senyor encara és viu i en podrà gaudir. A veure si Males Herbes a més de Va com va! i de recuperar Els orangutans es decideixen a anar treient els seus llibres, que són completament introbables!

(c) Perifèric Edicions

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *